Al principi...

Hola, avui amb retard per problemes a la xarxa!

Paradoxalment, el dia que acaba l'any llegim un Evangeli (Jn 1,1-18) que comença amb un "al principi".

Vivim entre dues maneres organitzacions temporals: La circular, que depèn dels cicles naturals repetits; i la lineal o històrica que avança tot i que té els seus propis cicles.

Encara podríem incorporar-ne un altre, el de la persona que es pren seriosament la seva vida interior i periòdicament realitza un procés de revisió i aprofundiment, una mena de circularitat que avança cap a l'interior. És el tipus de moviment que hauria de suscitar en nosaltres  la repetició dels cicles litúrgics.

En la vida i en la història, amb tots els seus propis moviments interns, l'acció de Déu és una i es va manifestant progressivament. Veure-la, acceptar-la, acollir-la són opcions personals.

L'Evangeli d'avui, més enllà de les anàlisis teològiques que se'n puguin fer, constitueix un preciós text literari, pràcticament poètic, que ens presenta sintèticament al Senyor i ens resumeix els grans temes que l'evangelista desenvoluparà després.

Jesús, Fill de Déu, la Paraula, la Llum i la Vida, que ve a il·luminar a tots i a fer-nos fills de Déu si l'acollim, per portar-nos a la seva plenitud.

Qui era en el principi, fora de la limitació del temps, ha acceptat la temporalitat quan ha assumit la corporalitat, per donar-nos un nou ésser, inserint-nos en una família nascuda de Déu, i una vida que dura per sempre. I aquest Déu, que ens pren com a fills, se'ns dóna a conèixer (=revela) a través de les paraules i obres de Jesús.

Avui, només llegir el text i assaborir-lo.

Espero que ja hagueu fet la vostra llista de benediccions rebudes

Bon final d'any! Bon inici d'any!

Família

Bon dia! Avui l'Església celebra la festa de la Sagrada Família, que s'avança, perquè aquest any el diumenge de l'octava de Nadal, on tocaria, és l'1 de gener, solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu.

Com la festa no se celebra en diumenge, llegim només una lectura abans de l'evangeli, a escollir entre la primera o la segona.

Avui és també la Jornada per la família i per la vida.

La lectura de l'Evangeli de Mateu recull el que ja hem llegit dies anteriors. Per això, avui no en faré cap comentari. En canvi, us convido a llegir, i ja sé que és llarg, l'Amoris Laetitia, el document del Papa sobre la família. Les qüestions que el Papa planteja, ens interessen a tots, sobretot pel que fa a les novetats quant a praxi pastoral i a les propostes de "família ampliada".

Avui podem pensar què fem perquè en la nostra família o comunitat sigui patent l'amor de Déu que ens uneix. Com hi posem servei, confiança, alegria, fe... , com eduquem i com contribuïm a alleugerir les necessitats del nostre entorn.

Simeó

Bon dia! L'Evangeli d'avui ens porta a Jerusalem. És de Lluc i ja veureu que xoca temporalment amb el d'ahir.

Lc 2,22-35 és un episodi que es desenvolupa en el Temple. De fet, no hi ha cap prescripció que obligui a anar a Jerusalem per a això. Seria una qüestió de devoció o una manera de significar el lligam especial de Jesús amb Déu. O també que va complir la Llei fil per randa. Com diu S. Pau: "Es va sotmetre a la Llei per rescatar-nos de la Llei".

El significat del ritual és la purificació de la mare (que l'habilita per tornar a la vida normal, no perquè sigui "bruta", com s'entén de vegades erròniament) i el rescat del fill (ja que el primer es consagra a Déu, segons el llibre de Nehemies).

A aquest Evangeli es veu clarament que Lluc no prové de l'entorn jueu, perquè hi ha detalls que són erronis (!).

Simeó és un nom d'origen grec adoptat per molts jueus. Desconegut, un home sant, pietós, corrent, sense més. Com altres que trobem a l'Antic Testament, és la persona anciana que veu realitzada l'acció de Déu o la presència del fill abans de morir. El qui ha estat esperant llargament mogut per la fe i la confiança en Déu, tot i els motius de desesperança. El text ens indica que el movia l'Esperit Sant. Un home savi segons Déu.

En Simeó s'acompleixen dues promeses. Una de personal. Com amb Maria, el que Déu li ha dit, es compleix. Una altra de col·lectiva, el Salvador, no només d'Israel, sinó de tots els pobles.

La lloança de Simeó es continua resant a l'hora litúrgica de Completes, abans del descans nocturn.

L'última part és una profecia sobre Maria, que ha estat molt interpretada. Habitualment, es llegeix fent referència a la vida i la mort de Jesús.

Per tant, estem davant d'un text en el qual se'ns mostra que Déu dóna compliment a la seva promesa i, alhora, que la seva realització portarà patiment. Un realisme absolut.

Demanem avui una fe sencera com la de Simeó, capaç d'esperar sempre en el compliment de l'obra de Déu

Innocents!

Bon dia! Avui l'Església recorda els Sants Innocents. Un passatge de l'Escriptura que, penosament, ha quedat com un dia per fer bromes, quan, en realitat ens ha de fer pensar en les realitats més cruels del nostre món.

L'Evangeli (Mt 2,13-18) dóna peu a moltes controvèrsies si no el llegim amb els ulls del cristià d'origen jueu a qui anava adreçat. Perquè no ens relata fets històrics, sinó que és una presentació de Jesús fent esment de la història d'Israel.

És a dir, Herodes era un rei conegut per la seva crueltat i mal vist dels seus súbdits perquè actuava com un pagà. Era tirànic. Però no va fer cap matança de nens. Sí que representa el poderós sense autoritat moral que té por fins i tot d'un nen.

La matança és un recurs. Herodes és a Jesús el que em faraó va ser per Moisès. Jesús és el nou Moisès que porta la salvació definitiva a Israel.

Josep pren el paper de cuidador de la vida nova que ve amb Jesús. Mt al·ludeix a "el nen i la seva mare", en lloc de "el teu fill i la teva esposa", conservant, doncs, el misteri de la filiació divina de Jesús.

D'altra banda, Egipte va ser lloc de refugi per als jueus des de molt aviat. I hi havia unes comunitats prou importants. Per tant, res indica que Jesús no passés un temps a Egipte, però, en tot cas, de pas. Perquè el seu destí és Israel. Així, és cridat, com diu Oseas, a anar-hi. I no com Moisès, quedant-se a les portes, sinó entrant-hi del tot.

Val la pena adonar-se que enlloc diu que la mort dels innocents sigui volguda per Déu! Mt parla de la profecia de Jeremies, però la desvincula de Déu, al contrari del que fa en el paràgraf anterior.

D'altra banda, el plor de la matriarca d'Israel, Raquel, es refereix als qui parteixen de Ramà a l'exili de Babilònia, no a ninguna mort!
Això reforça la idea de la realitat de l'exili de Jesús, però sobretot ens parla dels exilis d'Israel i, per extensió, dels de tota la història, amb tantes víctimes anònimes. I, entre aquestes víctimes, els més fràgils entre els fràgils són els infants.

Aquest any ens hem emocionat amb la mort de molts d'ells, fugitius i víctimes de la guerra i de la pobresa. Que la imatge de Jesús infant prengui per a nosaltres el rostre d'aquests nens i aquestes nenes que fugen avui de la mort, i que desapareguin de la nostra història els plors amargs i sense consol de mares i pares i de pobles sencers. Preguem amb aquesta intenció a Jesús, Príncep de la Pau.

Joan, el testimoni

Bon dia! Avui l'Església celebra la festa de l'apòstol Sant Joan.

Les dues lectures ens parlen de l'essencial del cristià, el testimoniatge.

La lectura de l'Evangeli (Jn 20,2-8) ens mostra Joan amb Pere rebent el missatge de la Magdalena i corrent (literalment) cap sl sepulcre del Senyor, que troben buit. De la seva fe, el text només fa un comentari mínim: "ho veié i cregué".

A la primera lectura, se'ns recorda que el testimoni del Senyor només és possible si s'ha sentit, vist, contemplat, tocat. Només ho és qui ha experimentat fondament el Senyor. I la missió del testimoni és donar a conèixer el Senyor perquè les persones tinguin un goig complet!

Una proposta per avui seria contemplar Jesús infant i recordar que és el mateix Jesús crucificat i ressuscitat. I, si acudiu a l'Eucaristia, afegir també la seva presència en el Sagrament. Són els "llocs" en els que la manifestació del Seu Amor és més intensa.

Quina experiència en tinc? Com l'he assimilada? La puc comunicar?

Un altre cor que canta

Bon dia! Avui, l'Evangeli (Lc 1,67-79) és un cant d'alegria. Com Maria, també Zacaries té una lloança a Déu per tot el que fa.

El càntic de Zacaries (o Benedictus) es resa sempre a Laudes, en començar el dia. I el de Maria (Magnificat), a Vespres. Clergues, consagrats i fidels seglars devots que comparteixen la pregària litúrgica s'uneixen d'aquesta manera en una sola comunitat invisible i fan seus els sentiments d'aquestes persones que han anat davant nostre en la fe.

El càntic de Zacaries reconeix la Redempció, el compliment de les promeses de Déu al seu poble, que són fruit d'un amor i una fidelitat sense límits.

El record de Zacaries ens porta fins a la primera Aliança, la de Jahvè amb Abraham. I ens recorda que el culte a Déu es realitza "amb santedat i justícia", és a dir amb tot allò que fem, més enllà del culte pròpiament dit (pregàries i celebracions).

"I a tu, infant..." són paraules dedicades al seu fill, Joan. Però aplicables a cadascú dels creients. Anunciar que Déu és proper, preparar camins per a la seva manifestació creant signes visibles i palpables del Regne. Recordar a tothom, començant per nosaltres, que el nostre Senyor és un Déu compassiu que ens estima des del fons de les entranyes, i que per alliberar-nos de l'arrel de tots els mals, per guarir-nos ens ha visitat, s'ha quedat i és amb nosaltres per sempre.

Tot això és labor dels cristians. I la millor manera de fer-ho és adoptant l'estil de Jesús: Ser llum del món per il·luminar on hi ha foscor, pecat, desesperació i mort. Ser cuidadors dels altres i, com bons pastors, aportar-los aliment, vida, seguretat i pau.

Avui, només us proposo que llegiu el text lentament, rumiant-lo. Sentint-vos com si fóssiu el propi Zacaries, admirat i feliç davant de tot el que Déu fa a casa seva. I a la nit, o abans d'anar a dormir, agafeu un verset que us hagi agradat especialment i repetiu-lo tranquil·lament algunes vegades.

Què serà d'ell?

Bon dia! Estem a tocar del Nadal!

L'Evangeli d'avui (Lc 1,57-66) ens situa en la cerimònia de la circumcisió de Joan Baptista. És el ritual pel qual els nens són incorporats a l'Aliança del poble jueu amb Déu, i on reben el seu nom propi. L'equivalent jueu del Baptisme cristià.

Aquest episodi és una bona lliçó, sobretot pels pares. En ell, Déu imposa el trencament de la tradició familiar. Zacaries només recobra la parla quan compleix l'encàrrec de l'àngel. Canviar el nom del nen és reconèixer que té una altra identitat. Una vida i un destí propi.

Joan no només té un nom aliè a la familia sinó també una altra missió. No serà sacerdot, sinó profeta. No viurà a resguard del Temple sinó en contra. I, al contrari del seu pare, rebossarà de fe. Una persona sorprenent. Quelcom que intueix la gent, en preguntar-se "què serà d'aquest noi?", que entra en el món amb signes del favor de Déu.

També pares, educadors i, en general, tots els qui tenim infants a casa ens fem sovint aquesta pregunta: Què serà d'ell, d'ella? Acceptar la individualitat de cadascun és sovint un repte. Un veritable exercici de fe, d'esperança i de caritat. Barrejat amb l'agraïment per aquella vida, encara fràgil, que va creixent i desenvolupant-se en un destí que, de vegades, ni ens havia passat pel cap.

Demanem a Déu que, davant els nens i joves i tothom qui tractem, valorem la novetat que Déu porta a la nostra vida i a la de tothom, i que el lloem encara que representi per a nosaltres un repte sorprenent i potser exigent.

I davant la celebració del naixement de Jesús que s'acosta, que se'ns deslligui la llengua (i el cor) en un cant de lloança.

Aclariu ben bé a veu per cantar al·leluies i nadales! 🎶

Joia!

Hola! L'Evangeli d'avui (Lc 1,39-45) és continuació del d'ahir. Per llegir-lo a poc a poc i amarar-se del seu esperit.

Dos punts a considerar:
1- L'anunci de l'àngel, que llegíem ahir, es resol en una acció. Maria decideix anar a ajudar Elisabet al final del seu embaràs. El complement del verb ens indica una manera d'actuar pròpia de les persones que són conscients d'estar treballant pel Senyor: "Decididament".

2- La trobada entre les dues dones és una manifestació joiosa. Són dues dones plenes de l'Esperit Sant que es troben. Un dels fruits de l'Esperit, unit a la virtut de la caritat (i al do de saviesa) és la joia. En aquest episodi és desbordant, però habitualment és serena i es manté enmig de qualsevol tràngol.

Dones que celebren el do de Déu en les seves vides. No només el fet de ser mares, que no és poc, sinó sobretot la consciència d'estar immerses en una obra del Senyor, per a la que han estat escollides sense cap concurs de mèrits.

Maria és reconeguda com a mare del Senyor i aquella en qui es compleix la benaurança de ser creient. "Feliç tu que has cregut!".

Per reflexionar:
- Em sento feliç pel fet de ser creient?
- Celebro els dons de Déu en la meva vida? Els comparteixo amb algú?
- M'alegro sincerament del que Déu fa en la vida dels altres?
- Col·laboro decididament amb Déu, amb els qui m'envolten? Sóc sensible a les necessitats dels altres?

Si voleu, avui també podeu resar un Avemaria, intentant empatitzar amb la joia de Maria i Elisabet.

Maria

Bon dia! Avui l'Evangeli (Lc 1,26-38) ens convida a contemplar l'Anunciació i l'Encarnació. Es tracta del mateix fragment que llegíem fa poc, el dia de la Immaculada.

Només uns punts de reflexió:
1- Davant del mal del món, la reacció de Déu és intervenir. Ho fa discretament, en un lloc allunyat i amb mitjans molt humils. Déu s'implica amb el món, però ho fa sempre d'una manera senzilla, sense espectacles.
2- El text es pot llegir en paral·lel al d'ahir. L'escenari i la persona de Maria són un contrast total. També la seva disponibilitat.
Maria no és al Temple, però tota ella és plena de gràcia (=de Déu) i es convertirà en Tabernacle vivent durant nou mesos.
El que passa amb Maria també passa en cadascú de nosaltres. Pel baptisme, també som temples vivents, llocs de trobada entre Déu i la humanitat!
3- Qui coneix Déu, accepta la seva omnipotència. El poder  de Déu és sempre afavoridor de la vida.
L'encarnació del Fill de Déu és un acte creador  de vida, l'inici d'una humanitat nova, nascuda de la creu i la resurrecció i unida per l'Esperit Sant. Però això Maria no ho sabia! Només es va posar a disposició de Déu per fer la part que li tocava a ella. Fent-ho, va col·laborar en la Redempció, la missió del Senyor.
Això és el que fa qui es posa al servei del Senyor, sigui quin sigui el seu lloc al món.

Per reflexionar:
- Com em sento llegint aquest text?
- Sóc lloc de trobada amb Déu per als altres?
- Estic a la seva disposició?
- Quina és la meva relació amb Maria?
Us proposo pregar lentament amb un avemaria.

Zacaries

Bon dia! L'Evangeli d'avui (Lc 1,5-25), bastant llarg, inicia les lectures d'aquesta setmana, en què seguirem l'evangeli de Lluc.

Es tracta d'una lectura contínua dels orígens de Jesús, especialment des de l'experiència de Maria, però sempre en relació amb Joan Baptista a través dels seus pares, Zacaries i Elisabet.

Així Jesús i Joan estan units ja des d'abans de nèixer per col·laborar en la mateixa obra de Déu.

Trets distintius de l'Evangeli d'avui són:

- L'esterilitat, considerada en aquell temps com una maledicció, conseqüència d'algun pecat. Déu la capgira convertint-la en un signe del seu poder.

- L'anunci de l'àngel, que podem llegir en paral·lel amb l'Anunciació. Són molt semblants. Informa d'un motiu de joia: una criatura amb una missió important.

- La manca de fe de Zacaries. Un contrast amb Maria. Tots dos formulen una pregunta, però en direccions diferents. Sobta llegir la poca fe del sacerdot enmig d'un acte litúrgic tan especial, en el lloc més sant del Temple.

- La resposta de l'àngel. La poca fe emmudeix, impossibilita de cantar la lloança de Déu.

- Però la manca de fe d'un no impedeix que Déu dugui a terme els seus plans respecte del matrimoni i la humanitat.

La primera lectura d'avui és força semblant. Les diferències es troben en la fe de la dona i la missió de l'infant. Samsó serà un guerrer, un heroi de la llibertat política. Joan serà un profeta, un heroi de la llibertat espiritual.

Avui podem repassar davant de Déu com és la nostra fe, quins problemes hi trobem. I també quina és la nostra vocació*, la nostra missió personal, com definiríem el que som davant de Déu i davant de nosaltres mateixos.

* Nota: Aquesta vocació no és l'estat de vida, és la crida més profunda de Déu en la nostra vida.

Vingué al món

Bon diumenge! Entrem en l'últim tram de l'Advent!

L'Evangeli d'avui (Mt 1,18-24) és continuació del d'ahir. Notem que ja no tracta de la història en format gran, sinó que Mt enfoca la història concreta de l'entorn primer de Jesús, la seva família humana. Tècnica cinematogràfica!

El text és molt ric i ha fet córrer rius de tinta. Jo em centraré en dos punts només.

1) El nom. Al qui ve, l'Evangeli el designa amb dos noms: Jesús i Emmanuel. Sembla una contradicció, que una persona pugui tenir dos noms, i és obvi que, després, només veurem un en l'Evangeli.

El nom propi del Senyor és Jesús (=el que guareix). Si pels antics el nom de la persona correspon a allò que és, en Ell es compleix del tot. Jesús és qui ve a guarir-nos de tots els nostres mals, guarint-nos dels pecats.

El fragment també diu que li diran Emmanuel (=Déu amb nosaltres).  Aquest nom fa referència a l'experiència del creient. En Jesús es compleix la profecia d'Isaïes que llegim a la primera lectura. En Jesús, Déu ha visitat el seu poble i l'ha beneït (diu el càntic de Zacaries, a l'Evangeli de Lluc). No és una visita temporal. El Senyor s'ha quedat amb nosaltres per sempre.

2) L'acollida. L'Evangeli parla de Josep i Maria, però se centra en l'experiència de Josep. És la vivència de l'home bo a qui Déu li demana un pas més en la fe.

L'Evangeli diu que era "just", que és tant com dir que complia la Llei íntegrament. Un sant segons l'Antic Testament. Diu també que volia actuar contra Maria, però no públicament, senyal que no li volia mal.

Ara Déu li demana que faci un pas que implica anar més enllà del que diu la Llei i superar el seu malestar intern (que el deuria tenir), suspendre el judici intern sobre Maria i saltar la tanca dels seus prejudicis.

Tot l'Evangeli és una crida a mirar les persones concretes i les seves necessitats més enllà de la Llei i del seu compliment.

L'experiència de Josep és una mena de cas-límit i un desafiament real posats en la mentalitat religiosa i social del seu temps (i també del nostre). L'acceptació de l'altre en la seva fragilitat és el que mou a actuar contraculturalment. Un signe del Regne.

Podríem donar gràcies perquè Déu s'ha fet tan proper i perquè no ens deixa sols ni un moment!

També podríem pensar quins són els propis límits (prejudicis, idees, manca de fe, covardia) que no ens veiem capaços de superar per amor als altres (potser algú en concret) o per complir en la pròpia vida la voluntat de Déu. I apuntar-ho per parlar-ho a fons amb el Senyor!

La família de Jesús

Bon dia! L'Evangeli d'avui (Mt 1,1-17) és, segons qui el llegeixi, sorprenent, anòmal, un rotllo, un embolic, o una invitació a visitar l'Antic Testament.

La intenció del fragment és fer una presentació de Jesús legitimant els títols de "Fill d´Abraham", "Fill de David" i Messies.

El que ens mostra el text és que en Jesús es compleixen les promeses de Déu que trobem a l'Antic Testament, però també que la seva aparició en la història humana es fa "des de dintre" no "des de fora". El Messies neix d´una dona i inserit en un poble, en una història, religió i tradicions concretes. No baixa del cel d'una manera independent i asèptica. És plenament humà.

Hi ha discussió entre els teòlegs pel que fa als números finals. És obvi que Mateu no ha fet una genealogia estricta.

El número 14 x 3 generacions presenta problemes d'interpretació. El que sí sabem és que al·ludeix a tres etapes concretes i conegudes de la història d'Israel i que amb Jesús acaba una part de la història i en comença una altra, definitiva.

Una altra anomalia és la menció a dones concretes. A Israel no se les anomenava a les genealogies.

Des de S. Jeroni s'havia dit que eren dones pecadores però això només seria en un cas, i discutible. Després s'ha dit que es tractava d'estrangeres, però llavors Maria no hi tindria res en comú.

Aquest estiu passat, remenant articles sobre aquest tema, he trobat que aquestes dones són considerades "santes" dintre de la tradició jueva, perquè han complert la voluntat de Déu i han participat en fer realitat els seus designis, fins i tot de maneres inusuals i contraculturals. Això ens donaria una clau d'interpretació que també es compleix en Maria.

Déu és present en la història humana i hi participa de manera oculta. Si bé la genealogia és masculina, en l'aspecte purament biològic, la "intromissió" de Déu en la història humana, la història en clau divina, Mateu l'expressa a través de la menció s les dones santes, reconegudes per tothom del seu entorn.

Un suggeriment per avui seria fer una llista de les persones que apareixen a la genealogia i separar les que coneixem. I les que no, buscar-les a les Escriptures (moltes Bíblies tenen un índex onomàstic -de noms-).

Un altre suggeriment és resseguir breument la nostra vida i adonar-nos per quines fonts hem conegut i estimat Jesús, i donar-ne gràcies.

Una flama encesa

Bon dia! Avui l'Evangeli (Jn 5,33-36) tanca les lectures relatives a Sant Joan.

Jesús comença parlant d'aquells jueus que van anar a preguntar a Joan si era ell el Messies. Una situació paral·lela a la que hem anat llegint.

Joan nega ser-ho i dóna testimoni de Jesús. Jesús no respon, però posa les seves accions com a testimoni.

En cadascú el testimoni és diferent perquè la seva vocació ho és. Joan anuncia i aconsegueix entusiasmar els seus oients, encendre'ls, donar-los llum, però "un moment". "Entusiasmar-se" en el món antic era tenir dintre una divinitat.

Jesús, a través del que fa contínuament, demostra que el Pare, que l'ha enviat, està amb Ell sempre.

Demanem ser bons testimonis de Jesús, entusiasmats i entusiasmadors. Que posem una mica de claror en les persones que tractem.

Escoltar

Bon dia! L'Evangeli d'avui (Lc7,24-30) és continuació del d'ahir i continua, en versió de Lluc, explicant-nos el mateix que l'Evangeli de diumenge.

Jesús s'adreça a la gent apel·lant a la seva capacitat de ser coherents. Un no se'n va al desert perquè sí, només esperant trobar-hi algunes canyes. Clarament, tampoc cap luxe.

Si s'han mogut de cada seva per anar a veure un profeta i si l'han escoltat, el lògic és fer-li cas. És el que van fer els cobradors d'impostos (publicans), considerats pecadors comunment. Van reconèixer en Joan la veu de Déu i es van fer batejar. En canvi, els fariseus i els mestres de la Llei hi van anar però van menysprear la crida de Déu, menyspreant el qui l'anunciava.

Això passa moltes vegades. ¡Quantes persones menyspreen veritats importants només pel fet de ser expressades per persones que no poden veure o d'una ideologia política diferent o d'una altra religio o raça o sexe o classe social! ¡O perquè no van vestides i empolainades com consideren convenient! O perquè s'expressen en un llenguatge diferent del que voldrien (més aspre o planer o culte o... ).

Cada vegada que posem l'ull en el missatger per posar-hi pegues, gairebé segur que és perquè no ens interessa escoltar el missatge. Parem compte, no sigui que estiguem menyspreant el que la bondat de Déu vol per a nosaltres.

Avui, la lectura d'Isaïes ens esperona a fer espaiosa la tenda on vivim. Pensem quines coses ens impedeixen acollir els altres. Penseu en persones o situacions concretes i com ho podeu solucionar, i us servirà d'examen per a la Celebració del Perdó.

Vingut per guarir

Bon dia! Avui l'Església fa memòria de Sant Joan de la Creu. Carmelita, reformador, amic de Santa Teresa de Jesús, místic. Les grans obres en prosa poden ser una mica aspres de llegir, però val la pena aproximar-se a la poesia i, si voleu, als "Dichos de luz y amor", que són anotacions breus amb consells sobre la vida espiritual. El recomano tant pel seu valor místic com estètic, encara que algunes coses ja no siguin per a la nostra època.

L'Evangeli d'avui (Lc 7,19-23) és la versió llucana de la lectura de diumenge, amb alguna variació, com és que Jesús actuï davant d'ells.

La raó és que han de ser testimonis davant de Joan. Han de donar fe del que han vist i escoltat, com faran després els deixebles de Jesús. Per això són dos deixebles i no un o un altre nombre. Dos són els testimonis que calien per a un judici. Amb aquests detalls, Lluc indica la importància d'aquest episodi.

Una diferència entre Joan i Jesús és que el primer parla de pecat i el segon se centra en el dolor.

Jesús i tots els qui el seguim batallem contra el mal i el pecat en una lluita que dura fins a l'últim moment de l'últim dia. El dolor és sovint la manifestació del pecat o el lloc on aquest arrabassa la dignitat de la persona. Pensem en els nens soldat, privats d'amor i d'infantesa.

Jesús va guarir i va perdonar. No va guarir tothom, però. Els miracles de Jesús no són exhaustius, sabem que en algun moment s'hi nega: quan el volen utilitzar. Els seus miracles tenen a veure amb la dignitat de la persona i quasi sempre queda clar a que apunten a un mal social que caldria resoldre. Davant el pecat i la injustícia, Ell donarà la vida, però en el dia a dia posa les seves capacitats per solucionar el benestar de persones concretes.

Així, allò que fa es converteix en denúncia i signe d'un ordre nou, del Regne, on aquests dolor no hi serà, on la persona troba respectada la seva dignitat.

En el meu dia a dia, quines capacitats poso al servei dels altres per superar situacions de dolor, d'injustícia, d'indignitat?

Fer la voluntat del Pare

Bon dia de Santa Llúcia! Avui ja poden començar córrer els qui no han fet res de cara al Nadal. En teoria, comencen les fires de pessebres i es guarneix la casa fins (en teoria) el dia de la Candelera (la Presentació, 2 de febrer).

Santa Llúcia no té res a veure amb el Nadal, excepte el fet de ser cristiana i que el seu nom al·ludeix a la llum. Crist és la Llum!

L'Evangeli d'avui (Mt 21,28-32) és continuació del d'ahir, dedicat especialment als grans sacerdots i gent notable. Podem fer la traducció a la nostra situació.

La paràbola dels dos fills tracta de la coherència. Parlar i fer són essencials, però també ho és penedir-se i canviar de parer i d'actitud i obeir el Pare.

És això el que va fer molta gent del poble, que va acollir la predicació de Joan. En canvi, els grans no s'han sentit interpel·lats per ell. Per això, aquells que ells desprecien (publicans i prostitutes) ja els han avançat, els han tret el primer lloc perquè han escoltat i han cregut.

El que denuncia Jesús és l'autosuficiència i la duresa dels dirigents d'Israel, la incapacitat d'escoltar Déu, de reconèixer-lo allà on actua. Són dels que diuen (i parlen molt, perquè tenen el ministeri de l'autoritat), però no fan. Pitjor encara, en un altre lloc Jesús diu que ni fan ni deixen fer. Són un obstacle a l'acció de Déu en la seva vida i sovint en la dels altres.

Podem pensar que això ens queda lluny, però potser no tant. Gandhi deia pràcticament el mateix dels cristians en general: que parlem molt. I algú deia que si el temps que hem passat des del Concili escrivint comentaris, articles, plans pastorals, projectes comunitaris,... -la majoria irrealitzables-, els haguéssim dedicat a treballar, l'Església seria molt diferent (potser el món també).  Vigilem, doncs, no sigui que perdem l'energia en les paraules i no en les obres que ens demana el Senyor.

Potser avui podríem fer una mica d'examen de consciència sobre la nostra coherència entre el dir (i creure) i el fer.

Amb quina autoritat?

Bon dilluns! L'Evangeli d'avui (Mt 21,23-27) resulta estrany si no es contextualitza.

Estem cap al final de l'evangeli. En el segon dia d'estada de Jesús a Jerusalem, i ja en el primer ha expulsat els venedors del temple a fuetades. I després ha guarit malalts. Per tant, quan els grans sacerdots i notables van a Jesús, no sembla que l'interroguin tant per la paràbola anterior a aquest passatge, com per la destrossa que ha fet.

Haurien d'estar empipats de debò. La pregunta per l'autoritat es pot interpretar com un "qui t'ha donat poder per fer això (intervenir en l'organització del temple, guarir malalts)?" És clar que l'única resposta és "Déu".
També es pot interpretar com un "qui t'has cregut que ets?" I la resposta és la mateixa!

Jesús els respon amb una altra pregunta. Pensem que és una controvèrsia, però no un joc. Es tracta d'una situació tensa perquè Jesús altera l'ordre i posa en qüestió les pràctiques establertes i mantingudes per aquells que l'estan interrogant (i que després el jutjaran).

La pregunta de Jesús es trasllada a la figura de Joan Baptista, que també estava separat de la religió establerta. Els pregunta per la seva missió concretament, és a dir, la seva vocació.

La deliberació ens mostra com es mouen per interès propi i no per la veritat. Això sol ja els incapacitaria per a la seva funció sagrada!

La respostes finals no són definitives. La qüestió és que davant la manca de compromís d'uns, Jesús es nega a respondre. Per què ho ha de fer, si no n'estan interessats de debò?

Els grans només volen prolongar el seu poder i neutralitzar el de Jesús davant la gent. No els interessa qui és Jesús més que en el sentit que els és una amenaça. 

Però per qui els escoltés el paral·lelisme era clar. Si diuen que el seu poder és de Déu, l'han de creure. Si que és humà, la gent anirà contra ells, perquè molts el tenen per Messies.

Davant Jesús, l'actitud d'encongir les espatlles i dir "no sé" equival al rebuig. O s'hi està a favor o s'hi està en contra. I quan s'hi està en contra és perquè xoca amb els interessos personals,  que quasi sempre es poden resumir en termes de posseir (el que sigui), de poder (del tipus que sigui) o d'estatus (situar-se per sobre d'altres). Com els passa als qui van a interrogar Jesús.

Demanem conèixer Jesús bé, amb el cor, i respondre-li sincerament, lliures de lligams.

Ets tu?

Bon diumenge, tercer d'Advent (sí, ja, que el temps corre!)

El passatge que llegim avui (Mt 11,2-11)  enceta una part de l'Evangeli dedicada a les diferents reaccions de la gent respecte a Jesús. Hi ho fa començant pel qui l'ha anunciat: Joan Baptista.

Joan està empresonat i sap el que està fent Jesús. És possible que la seva percepció no correspongui amb la idea de Messies que tenia. Tenen un estil tan diferent! És ben possible també que Joan es trobi en crisi existencial: Què n'ha fet, de la seva vida? Pagava la pena? I si Jesús no és el Messies? Llavors quina és la seva pròpia identitat, si ja no és el seu anunciador?
Una nit fosca. Els sants no estan exempts dels dubtes de fe ni dels moments de depressió. Joan fa el millor: encarar el problema. I envia alguns deixebles a fer una pregunta molt directa: Ets tu o no, el Messies?

Jesús els respon fent-los un llistat de les guaricions que ha fet. Només han de veure i escoltar. El millor testimoni de qui és (i de qui som tots) és allò que fem.
L'anunci de la Bona Notícia als pobres ens porta al Sermó de la Muntanya, a les Benaurances.
Tots són signes profètics, amb referències a textos de l'Antic Testament, principalment a Isaïes, que demostren que té el poder de Déu i que té la intenció d'implantar un canvi radical en l'ordre present.

La resposta de Jesús indica que està donant compliment a les paraules d'aquells que l'anunciaven antigament, i, per tant, també a les de Joan, encara que ell no ho pugui veure o entendre. És cert que Déu actua, però no sempre de la manera que esperem ni com  nosaltres preferiríem, però és important (sobretot en els moments d'incertesa), deixar en suspens les nostres idees i analitzar la situació, els senyals. És el que fa Jesús amb els deixebles de Joan. I remarca que no n'hauria d'estar decebut (o escandalitzat, segons les traduccions). Ni Joan ni ningú haurien de quedar-se amb el sentiment que Déu no actua (o no ho fa bé!) perquè no coincideix amb les seves idees o sentiments.

El final és molt important, encara que no ho sembli. L'elogi a Joan significa que els seus dubtes no afecten a la seva identitat ni a la seva integritat davant de Déu. No és menys pel fet de passar una crisi (potser al contrari, fins i tot). De fet, al verset 14 (que no llegim avui) l'identifica amb Elies.

L'al·lusió al Regne és problemàtica, però podríem, per aproximació, dir que Joan està encara en la línia, el llenguatge i els fets de l'Antic Testament. Anuncia el Messies i el Regne, però no n'està integrat. El Regne s'inicia amb Jesús i segueix en els seus deixebles. És la situació incòmoda de les persones que viuen en les canvis d'època, culturals, religiosos,... els preveuen, hi posen el peu, però possiblement no els assoleixen del tot. Moments de crisi, potser com els que vivim avui, que ens obliguen a viure amb els ulls ben oberts, buscant els signes de l'obra de Déu en mig de les foscors, sense deixar-nos tancar en la presó de les pors i del "sempre s'ha fet així"... o els gustos personals.

Avui, en el camí de l'Advent, busquem els signes de l'acció del Regne en el nostre món, en la societat, en l'Església, en la nostra vida. I demanem ser nosaltres també, amb el que som i fem, signes del Regne.

Quin profeta?

Bon dia! L'Evangeli d'avui (Mt 17,10-13) se situa contextualment just després de la Transfiguració, en la qual Jesús apareix conversant amb Moisès i Elies, i sembla respondre a una objecció sobre el messianisme de Jesús.

La qüestió de fons és troba en dos passatges de l'Escriptura que diuen que Elies ha de tornar al món abans que el Messies.

Com altres vegades, la qüestió se centra en els signes. No tot és visibles ni palpable, encara que sigui real.

Elies era considerat el profeta més important.Un títol que el mateix Jesús atorga a Joan Baptista.

El problema és el tipus de messianisme. A un Messies com el que esperaven, poderós, li correspon un profeta poderós. A un Messies que dóna la vida i pateix, li correspon un profeta similar. El deixeble no és més que el mestre, diu Jesús en un altre lloc.

En el camí del Nadal, pensem de quina manera anunciem Jesús i si les nostres maneres de fer se semblen a les seves. Podríem fixar-nos especialment en la humilitat i la coherència.

Excuses!

Bon divendres! Avui la lectura de l'Evangeli (Mt 11,16-19) us recomano que la inicieu des de més enrere, des del versicle 2, per entendre millor el context.

Així en el text d'avui ens trobem una queixa que Jesús llança a la gent que l'escolta: sempre busqueu excuses, no us comprometeu a res!

Ve Joan, amenaçador, dur, ascètic i no us convertiu. Dieu que té el dimoni. Ve Jesús, que us parla de felicitat i menja i beu, i no us apunteu i el titlleu de pecador. Us fixeu en les formes i en feu una excusa, en lloc de mirar el fons i les obres, que són la millor acreditació.

No us sona això? Estem envoltats de persones que van posant excuses de tota mena: "Ai, aquest Papa és massa obert" "El meu bisbe és un carca" "El rector de la parròquia és un rollo", "Aquella és massa o progre" "La senyora -que no em cau bé- és una missaire", i blablabla...

Si és que ho fem, deixem de buscar pegues en els altres,  que cadascú fa segons sap i pot, i mirem com podem millorar nosaltres, comprometent-nos en alguna cosa concreta. Millor petita i fàcil, per no cremar-nos! però que pugui ser constant.

Demanem al Senyor que també a nosaltres les obres ens acreditin com a seguidors seus.

Déu te guard, Maria

Bon dia! Avui l'Església celebra la solemnitat (=festa gran) de la Immaculada Concepció de la Benaurada Verge Maria.

El que celebrem avui és que en Maria es realitza de manera completa, total, el que Sant Pau diu de tots els cristians en la segona lectura d'avui, de la carta als cristians d'Efes: "Ens elegí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls". Una santedat que sempre, també en el cas de Maria, implica el poder de Déu i la col·laboració de la persona.

En Maria hi ha una obertura total a la gràcia de Déu, a la seva acció en la seva vida. Per això és "plena de gràcia" i model de vida per a tots els cristians.

La lectura de l'Evangeli d'avui (Lc 2,26-38) correspon a l'Anunciació, que no comentaré (dóna per vàries tesis doctorals!). Només dir-vos que el llegiu atentament, que el "mastegueu" tranquil·lament.

De les paraules de l'Anunciació (més la Visitació a Isabel) neix l'Avemaria. Hi és també l'inici de l'Àngelus, una bonica pregària breu relacionada amb la litúrgia d'Advent i Nadal que podríeu prendre per costum almenys aquests dies.

Avui podem demanar al Senyor humilitat, fortalesa i desig d'acollir-lo en la nostra vida i servir-lo.

Descansats

Bon dia! Avui a l'Evangeli (Mt 11,28-30) hi trobem una invitació directa a seguir-lo.

La imatge del jou, avui perduda, és rica. Significa el treball. També el sotmetiment i l'esclavatge. A Occident, en moltes pintures clàssiques simbolitza el matrimoni.

Jesús ens convida a anar amb Ell, a acceptar el seu jou (no qualsevol jou) i a ser els seus deixebles, a aprendre d'Ell.

Si una cosa té el jou és que es porta entre dos, que han de ser iguals perquè no es desequilibri. Així, podem entendre que Jesús ens convida al seu seguiment comptant amb la seva companyia i ajuda. Ell és el nostre repòs. Perquè què pot ser pitjor que sentir-se sol?

El que ens fa semblants a Jesús, i permet la igualtat en el jou, és la mansuetud i la humilitat. Una manera determinada de situar-se en el propi jo, en la vida i davant dels altres i de Déu, que hem d'aprendre d'Ell.

Finalment, el jou pot assenyalar la instrucció, la Llei. Així, Jesús podria contraposar el seu ensenyament a la Torà i, especialment, a totes les interpretacions i casuístiques en què es movien encarcaradament molts dels seus contemporanis.

Les paraules de Jesús tenen regust dels llibres sapiencials. El que ens proposa no és un simple seguiment intel·lectual ni que ens apunten al seu club, sinó que emprenem un camí de transformació vital assumint, fent nostra, la seva manera de ser (més que la de fer!), i això per caminar i treballar com a companys, amb el cor i l'esperit alleugerits, pacificats.

Que el Senyor ens trobi amb ganes de viure la nostra vida amb Ell.

Noranta-nou més una

Bon dia! Avui, a molts llocs celebren Sant Nicolau, amb una festa que anticipa el Nadal. A casa nostra, litúrgicament, no és festa.

L'Evangeli (Mt 18,12-14) ens sona. Un pastor té cent ovelles i una es perd.

La imatge del pastor s'aplica,  a l'Antic Testament, tant al rei com a Déu. Significa la funció de guiatge.

És obvi que Jesús parla d'una comunitat d'iguals, en la que tothom té el mateix valor i dignitat. Per això el pastor, Ell, va a buscar qui es perd. No en té prou amb mantenir les altres noranta-nou. Necessita trobar aquella, que és única, diferent a qualsevol altra, i necessària per completar el ramat.

En la comunitat, ningú està de més, per difícil i pecador que sigui! La feina del Pastor Jesús (i per extensió, la dels qui tenen alguna responsabilitat en les comunitats) és anar a buscar-lo, intentar que no es perdi i ajudar a que s'insereixi de nou (o més plenament, segons els casos) a la comunitat eclesial.

L'alegria del Senyor consisteix en recuperar justament aquella persona! La que completa el seu grup.

La Seva actitud no és renyar ni castigar. És buscar i retornar, i  reconstruir la comunitat.

El Senyor ve per ser el nostre guia i per assegurar que no ens perdem. Li farem cas?

Avui podem pensar si el que fem habitualment i el com ho fem ens acosta o ens separa de Jesús i de l'Església (incloent el grup de fe o la comunitat religiosa, si és del cas).

Vingut per perdonar

Bon dia! L'Evangeli d'avui (Lc 5,17-26) és una escena completa, amb inici, culminació i tancament.

És el primer passatge de Lluc en el qual Jesús declara que pot perdonar els pecats, cosa que només pot fer Déu.

Si ho llegim bé, hi trobem diferents components:

1) Es tracta d'una reunió "d'experts" vinguts expressament. Diríem, com un "workshop". Hi ha hagut convocatòria, desplaçament i estan en plena sessió.

2) Davant d'ells, Jesús guareix els malalts. És un signe messiànic que els revela la seva identitat.

3) Es presenta un paralític amb tanta fe que aconsegueix que el pugin al terrat i facin un forat per baixar-lo a la sala des del sostre. Imagineu la que va muntar!

4)Jesús li perdona els pecats. Quelcom inesperat que el situa per sobre del tipus de Messies que els "experts" esperaven. I que rebutgen, com a blasfèmia, ja que cap home pot igualar-se a Déu.

5) Jesús fa una pregunta de difícil resolució: el perdó no es capta a simple vista. La curació física es convertirà en una prova de curació moral i espiritual.

6) El passatge acaba amb tothom lloant Déu.

"Revolucions" d'aquest fragment:

1) Jesús s'atribueix una capacitat pròpia de Déu.

2) Indirectament es carrega els rituals que marca Llei per al perdó dels pecats.

3) La iniciativa del perdó és seva.

Jesús ha vingut per donar-nos tota salvació. L'exterior, perquè sigui de veritat, ha de ser signe d'un esperit pur que només Ell ens pot donar. Ho fa, donant-nos el perdó i la pau.

Jesús ha vingut a nosaltres per la iniciativa de Déu. En Ell es compleix la promesa antiga d'un salvador. Ser salvador i guaridor és la seva identitat més profunda. Dues qualitats que trobem a l'Antic Testament atribuïdes a Déu.

Rebem el perdó i la pau amb l'absolució sagramental. Que us sembla dedicar algunes estones aquests dies a preparar bé el sagrament del perdó?

Si us trobeu que no teniu prou fe, també la podeu demanar!

Per portar l'esperança

Bon dissabte! Avui fem memòria de Sant Francesc Xavier, un dels primers jesuïtes. Va ser missioner a l'Extrem Orient, arribant fins al Japó.

L'Evangeli d'avui (Mt 9,35-10,1.6-8) comença fent-nos un resum del tipus d'activitat que feia Jesús.

Després passa al que sent: compadit per la situació de les persones. "Sense pastor" significa sense guiatge, sense rumb, sense sentit. També sense connexió amb Déu, que és el Pastor d'Israel. Un context de desesperança en el qual Ell anuncia la Bona Notícia del Regne.

Però el treball és molt. Qui el farà? La solució no és l'activitat voluntarista, sinó la petició. L'Amo del camp és Déu i ja existeix la collita. Només cal recollir-la.

Cap de nosaltres pot assumir la labor de Déu, que es fa en l'interior de les persones.

Els col·laboradors en segar la collita, en portar esperança a les persones i construir el Regne són pocs, i s'han de demanar. Ningú ho pot ser per pròpia voluntat. Depèn d'una elecció de Déu.

D'entre els deixebles, Jesús en crida dotze i els prepara i envia perquè facin el mateix que Ell. De les recomanacions que els dóna, l'última és important.

Un pot menjar de la seva feina apòstolica, si hi dedica especialment la vida, com trobem al verset 10 (que no es llegeix). El que no pot és convertir-la en un negoci, en font d'un poder diferent i contrari al rebut de Déu.

Avui, demanem a Déu persones capaces de col·laborar amb el Senyor i també que ens mogui a dur esperança i consol arreu.

Dos cecs

Bon dia! L'Evangeli d'avui (Mt 9, 27-3) està inclòs en un passatge de guariments encadenats.

El fragment d'avui ens mostra dos cecs que segueixen Jesús demanant-li ajuda mentre el proclamem "Fill de David", un títol messiànic. El reconeixen Messies abans i tot que faci cap signe en ells. Una gran fe!

Guarir els cecs, els sords, els coixos, etc. són senyals del poder de Déu que s'atribueixen al Messies en l'Antic Testament (Isaïes). Així que la pregunta de Jesús no està de més, vol una confirmació de la fe d'aquelles persones.
I per això fa segons han cregut!

Aquesta lectura recorda la paràbola del cec que guia un altre cec, i tots dos acaben estavellant-se. Aquí trobem dos cecs que segueixen, es deixen guiar, per Jesús i acaben salvant-se.

L'acció de Jesús és de pietat, de misericòrdia. Com tantes altres vegades, Déu escolta les necessitats dels seus fills i filles, del seu poble, per donar-los  llibertat, guariment, senyals de la plenitud de la vida que ens vol donar

Acostem-nos a Ell amb la fe, poca o molta, que tinguem i demanem-li que actuï també en nosaltres.