Ha ressuscitat!

Santa Pasqua!

Barnes, J., "The First" (El Primer)

"Menjar, casa i hospitalitat, somni de Déu i signe de contradicció"

Recés a la ciutat, a càrrec de Pepa Torres

Accés als textos complets, al blog de Cristianisme i Justícia:
En català, premeu aquí.
En espanyol, aquí.

Divendres Sant: Ha fet justos als altres

G. Dottori

Dijous Sant: Senyor, ¿Tu em vols rentar els peus?

Lavatori de peus, S. Koder

No et condemno

M.I. Rupnik, Jesús i l'adúltera

L'Evangeli d'avui està tan estudiat i interpretat que el perill és quedar-nos en tot allò que hem llegit o en fer-ne una anàlisi des dels diferents temes que hi apareixen. No hi ha dubte que es tracta d'un passatge riquíssim, que ens estimula a opinar, a explicar i a entrar-hi a fons intel·lectualment. Però en què ens toca a nosaltres, a la nostra vida?

Us recordeu de les temptacions? Jesús tenia una resposta de la Llei per a cadascuna. Avui, però, la seva temptació és quedar-se  en el que diu la Llei. No és la primera vegada, però sí que es tracta d'un tema molt delicat. Està en joc la vida d'una persona. No la salut, com altres vegades, sinó la possibilitat de viure.

El que s'esperaria d'un bon jueu és que es mostrés d'acord amb aquells que acusaven la dona, que també la lapidés. Però els acusadors-temptadors troben un mur de silenci. Jesús, ni se'ls mira. Els silencis poden ser de moltes menes. Aquest, segurament seria tibant, incòmode. 

Jesús, s'inhibeix? 

No mira els acusadors ni la dona. On serien el seu cap i el seu cor? 

Sap que és una trampa. Estaria pregant? 

Escriu (o dibuixa) a terra. Cerca la resposta adient? 

És fàcil eixoplugar-se en la Llei, trobar-hi recer quan no volem fer el pas de trobar-nos amb la persona. Això és vàlid per a la Llei de Déu, els cànons de les religions, les lleis civils, els reglaments... fins i tot el Tribunal Constitucional, si voleu. Les lleis són d'obligat compliment; així, no cal mirar de cara la gent, els problemes que poden tenir, les seves mancances i necessitats, les seves esperances, els desitjos més profunds. Quan la llei serveix per eliminar la persona i la seva singularitat, és quan, per molt divina (o constitucional o el que sigui) que la presentem, és injusta.

La resposta de Jesús, però, assenyala a un altre punt: la incapacitat dels acusadors. Els rebutja com a tribunal vàlid. Només pot jutjar qui és just. No ells, que també són pecadors. I com més grans, més. Si amb els anys no hem crescut en humilitat i en misericòrdia envers els que comparteixen la nostra condició de pecadors, anem malament. 

Qui jutja és l'Innocent. És l'únic que pot reconèixer tot el que som i valorar, jutjar adequadament, la nostra situació: qui som i on som davant Déu. La seva funció és la d'un bon jutge. No es tracta de condemnar, sinó de salvar la persona, de rehabilitar-la, d'ajudar-la a millorar la seva vida. 

Us convido a fer un "remake" de l'Evangeli d'avui amb aquest argument: Un grup de jueus van a Jesús. Saben que una dona casada de la seva comunitat té relacions amb un home. Estan veritablement preocupats per ella i els costa d'entendre el que està fent. Volen ajudar les tres persones implicades però alhora volen respectar la Llei de Déu. Demanen consell a Jesús per afrontar aquesta situació complexa. Què els diria Jesús? Quins canvis interpretatius de la Llei els podria indicar? Com podríem traslladar aquest pensament de Jesús a les altres legislacions? I als nostres judicis personals?

Perdona els pecadors

No tinc ni idea de si els porcs d'Israel eren com els del tiet Pep. Al seu mas, en tenia molts. Estaven distribuïts en una mena de fossars i els donava el menjar a través d'unes canonades. Quan hi anava, de petita, m'agafa ben fort de la mà quan els anàvem a veure. I sempre m'advertia que no m'hi aboqués. "No en sortiries viva". Es veu que el porcs no tenen massa bon caràcter, O potser no el tinguin en captivitat, no ho sé. Però era segur que, si algú queia al fossar, era mort i devorat. 

Aquest record de tants anys m'ha tornat avui en llegir aquesta paràbola de Jesús. Els porcs menjaven i el noi, no. Us imagineu com podia ser de perillós disputar l'aliment a un porc? (això, sense entrar en què menjarien!). El veieu, com havia de ser estar-se enmig d'un grup de porcs, afamat i sense forces? I tenir gana i estar envoltat d'animals engreixats per ser menjats, per molt impurs que fossin? Realment, s'hi jugava la vida i tot! 

Jesús ens mostra una existència insuportable, per fora i per dintre. Gana, angoixa, pena... Quantes vegades el pecat no és més que gana d'alguna cosa que ompli la vida, però adreçada a allò que no ho pot aconseguir. I que acaba en buit, insatisfacció i dessassossec. (De fet, els nostres pecats habituals, no són petites o grans neurosis?). Recordar que hi ha Algú que és capaç de donar-nos molt més que tot el que desitgem i voler sortir del cercle estret en què pensem i vivim, d'allò que anomenen -paradoxalment- "zona de confort", és la condició que Jesús ens diu que cal per començar a viure de veritat: ser persona en tots els sentits, trobar la pau i el goig i sentir-nos "plens" sempre, de veritat. 

Només cal adonar-nos i estar disposats a caminar. Perquè Ell ve cada dia a trobar-nos.  

Anà a collir fruit