Guia breu per educar les nenes

El que els pares, especialment ell, hauria de dir a la seva filla. 

Sobretot si és veritat!

El "bon dia" de demà! Sense paraula

De l'Evangeli d'avui i demà (Lc 13,31-35 i 14,1-6)*:

"Es van quedar sense paraula"

*Se'ns recomana unir les lectures d'avui i les que correspondrien a demà, 

que seran diferents per la coincidència amb festa de Tots Sants.

Escoltem la resposta de Jesús a qui va a avisar-lo de que el rei el vol matar. "Digueu-li a aquella guilla...". "No estaria bé que un profeta morís fora de Jerusalem". "Déu abandonarà la vostra casa (Jerusalem)". 

Com ens quedem? ¿Sorpresos per la manera com Jesús tracta Herodes, preocupats pel seu destí, dolguts pel judici que fa dels jueus? Sense paraula?

Escoltem la resposta que Jesús adreça als qui mengen amb ell. "Qui de vosaltres, si un fill... li cau en un pou, no li'n traurà per molt dissabte que sigui?"

Pura lògica. Els comensals es van quedar sense paraula. 

I nosaltres? Jo només aplaudiria!

Alguns cops no cal explicar l'Evangeli. Jesús ens ho diu tot i només cal que l'escoltem. Així, doncs, tanquem la boca més sovint i obrim les oïdes parant força atenció per escoltar-lo a Ell, la Paraula.

I bona castanyada!

Bon dia! Qui se salva?

Castelgandolfo, Itàlia

De l'Evangeli d'avui (Lc 13,22-30): 

"Esforceu-vos a entrar per la porta estreta"

Jesús respon avui a una pregunta que ha preocupat a creients de totes les èpoques: Són gaires els qui se salvaran? Una qüestió que apunta a un fet experimental: viure la fe, ser creient coherent, és difícil.

Recordem que l'evangeli d'ahir ens explicava que la manera d'actuar de Déu (i la dels creients) és senzilla i amagada, i que comporta la relació amb un entorn que no és com ells. Així que és raonable plantejar-se quants són capaços de ser fidels en aquestes condicions.

Però la resposta de Jesús no és directa. No ens diu cap quantitat sinó que ens crida a esforçar-nos, a posar-hi coratge. Perquè només amb la il·lusió o el desig no s'aconsegueix ("molts no podran"). Cal, doncs, implicar-nos-hi amb tot el que som. Així que no es pot pensar que valgui la sola relació amb Déu sense cap compromís real. Recordeu que no n'hi ha prou amb dir "Senyor, Senyor"?

Per això, malauradament, un pot conèixer molt bé l'Evangeli i les Escriptures i fins tota la Teologia Dogmàtica i l'Espiritualitat i tot el que hi vulgueu afegir, i no conèixer-lo amb la profunditat que només dóna l'experiència directa. De què val doncs, tot el temps escoltant el que "ensenyava a les places"? 

Fins i tot es pot assistir a l'Eucaristia i combregar cada dia ("menjar i beure amb ell") i no ser transformat interiorment, si es queda en un acte extern, rutinari. 

El coneixement i la transformació arriben quan ens relacionem amb Déu de veritat, des del cor i amb tot el cor. Llavors som empesos a actuar com Jesús. I, si no ens hi oposem, si hi contribuïm amb totes les nostres capacitats, ens trobarem passant per moltes portes estretes!

Se salvaran molts? Sí! Jesús al final ens diu que seran moltíssims! D'arreu. "Vindran de llevant i de ponent, del nord i del sud". Més enllà dels límits d'Israel. Persones de tots els pobles.

L'important, però, és el que ha respost abans Jesús: no quants, sinó qui.

Bon dia! Treballem "en petit"

De l'Evangeli d'avui (Lc 13, 18-21): 

A què compararé el Regnat de Déu?

Per anar bé, i copsar millor el sentit d'aquest fragment, hauríem de llegir-lo després de Lc 13,10-17) que vam substituir ahir per la coincidència amb la festa dels apòstols sant Simó i sant Judes.

La pregunta de Jesús ve després, doncs, d'un altre episodi (prescindiu dels titolets i centreu-vos en el text de l'evangeli). Es tracta del guariment d'una dona que anava tota corbada. Jesús aconsegueix que es redreci després de divuit anys de malaltia. Imagineu-vos quina alegria seria per aquella dona aconseguir la salut! Però el cap de la sinagoga no va sentir el mateix, perquè era dissabte i Jesús s'havia saltat la Llei. La defensa de Jesús es fonamenta en què es tracta justament del millor dia per fer-ho perquè és el dia dedicat a Déu i el que ha fet és alliberar una persona d'un lligam maligne.

I tot seguit ve la pregunta "A què se sembla la manera de regnar de Déu?". Pregunta que ens posa sobre la pista d'un tema nou: Com actua Déu? 

I la resposta de Jesús és: Com ho fa un gra de mostassa o una mica de llevat. A través de coses petites, de manera amagada, fonent-se amb el que hi ha al seu voltant (la llavor amb la terra, el llevat amb la farina), sense fer-se notar. Llavors aconsegueix que aparegui el que només hi era potencialment: una planta que acull els ocells, un pa que alimenta les persones. Signes de vida.

De la mateixa manera, Jesús ha fet una obra concreta, en una de les moltes persones d'Israel. L'ha guarit, i d'aquesta manera l'ha recuperat per a ella mateixa, per a la societat i per a Déu. Així, no només l'ha sanat exteriorment, sinó que li ha donat la capacitat de ser plenament.

També nosaltres podem fer coses petites, sovint amagades, però intensament transformadores. Una mica com diuen els ecologistes: "Pensar globalment, actuar localment". 

Quina millor revolució i què més evangèlic que mirar de fer bé allò que tenim al nostre abast, per petit que sigui. Què més gran que barrejar-nos humilment amb el que no és semblant a nosaltres, deixant que les nostres capacitats i el nostre ésser es "dissolgui" per donar una mica de vida a l'entorn més immediat: la família, la feina, l'escola, la parròquia, el barri...

Sabem per Jesús que és així com es fan els grans miracles: És el que ha fet Ell mateix en encarnar-se.

Doncs que així sigui.

Bon dia! Quina mena d'energia tens?

De l'Evangeli d'avui (Lc 6,12-19):

"(Jesús) es passà la nit pregant Déu"

Que Jesús pregava, és un fet. En això coincideixen tots els evangelistes Com també que, en alguns moments de la seva vida, hi va dedicar la nit sencera. En situacions concretes, no sempre, perquè els evangelis ens remarquen que va passar alguna cosa important després d'aquelles nits. I, a part, perquè una mirada atenta a Jesús ens permet descobrir en Ell algú que té una relació sana amb el seu cos, que no renuncia a menjar i a beure més que en el desert, que porta bé el fet de tocar i ser tocat i que dorm quan té son, mentre els altres remen. 

Doncs bé, després d'aquella nit concreta en que Jesús va pregar, va decidir de convocar els seus deixebles i en va triar dotze. Això va ser el primer. 

Després, amb una bona colla de deixebles (per tant, no només els dotze), va baixar de la muntanya i es va trobar amb una gentada "del poble" (no dels seus, però sí jueus, no gentils), vinguda de Judea i Jerusalem, de Tir i de Sidó. Segon: Jesús va tenir un "bany de masses", com diríem ara. 

Tota aquestes persones venien per escoltar-lo i a fer-se guarir de les seves malalties, perquè estaven malalts. Així, doncs, és fonamentalment una trobada amb persones malaltes. Tercer: Una mostra  del que és la missió de Jesús, guarir.

D'entre aquests, Lluc ens assegura que "els afectats d'esperits dolents, es posaven bons". És a dir, aquests tenien la curació assegurada. Per tant, no tots els malalts, però aquests sí. Aquesta és una concreció molt important. Perquè els malalts "d'esperits dolents" no pateixen malalties físiques o en poden tenir com a conseqüència d'altres mals: els interns (psicològics i espirituals). Quart: Jesús sana fonamentalment l'interior de la persona. Aquesta és la seva especialitat. 

Tots l'escoltaven, el tocaven si podien (s'hi afanyaven!) i es posaven bons "perquè d'Ell sortia una força que guaria tothom". Les persones s'hi acostaven i confiaven perquè sabien que tenia el do de guarir, una energia especial. La frase diu més: No sols té aquesta força de guarir, sinó que surt d'Ell, la desprèn. Cinquè: Amb paraules actuals, Jesús desprèn energia positiva, generadora de confiança i guaridora.

Si llegim tot el capítol, ens adonarem que, tot seguit, ve la proclamació de les benaurances. Per tant, bé podríem dir que Lluc, en aquest text, ens ha fet una presentació de Jesús, descrivint-nos amb fets qui és, abans que l'escoltem en el seu míting programàtic. I el que ens diu d'Ell és que té una relació íntima amb Déu (es pot passat nits parlant amb Ell), que té molts seguidors i també uns col·laboradors més pròxims, i que la relació amb Déu es fa palesa en el do de guarir, de manera que guareix especialment -i sempre- els mals més íntims, els que són fora de l'abast dels metges. I és això el que l'acredita davant els qui l'escoltaran.

Bé, i ara, fem un petit examen de consciència. En què ens semblem a Jesús? Dediquem temps a relacionar-nos amb Déu (no calen nits senceres!)? Es desprèn de nosaltres "energia positiva"? Estem amb les persones, ens deixem "tocar" per elles? Som capaços de dedicar temps als malalts i als qui necessiten atenció? La nostra manera de relacionar-nos amb els altres és: guaridora, feridora, indiferent? 

Bon dissabte!

Alpaca

Bon dia! Situem-nos!

De l'Evangeli d'avui (Lc 12,54-59): 

"Com és que no sabeu desxifrar el moment actual?"

Jesús ens segueix parlant de l'atenció, aquesta vegada centrada en dos aspectes: allò que passa al nostre voltant i allò que ens cal saber per actuar rectament.

El primer té a veure amb allò que normalment anomenem "els signes dels temps". Que no significa altra cosa que el saber situar-nos en el nostre ara i aquí i, en aquesta ubicació nostra, descobrir tant els signes de la presència de Déu com els indicis d'allò al que hem d'atendre especialment per a fer la seva voluntat. Signes grans o petits que no se'ns presenten en bloc, sinó que els contemplem separadament i que, amb l'enteniment que Ell ens ha donat i sovint pregant molt, podem integrar (sintetitzar) d'una manera personal. Justament, la que correspon a la manera concreta com Déu vol que actuem respecte de tota aquesta realitat de la qual ens hem anat fent conscients.

El segon aspecte té a veure amb el primer. Per actuar rectament cal saber què fer en cada circumstància, i per a això hem de conèixer-la bé. La manera com hem d'actuar davant els esdeveniments de la nostra vida personal i de la part de la història on aquesta transcorre, l'hem d'anar dissenyant amb cura, analitzant i calibrant ben bé qui som i on som, en diàleg amb el Senyor. És una feina minuciosa, tan delicada com l'artesania d'una puntaire. Per actuar rectament i ser justos -tant en el que es refereix a la virtut cardinal com en el sentit espiritual-, ens cal aprendre a discernir.

Així, Jesús ens recomana que dediquem la nostra atenció a mirar atentament, a esbrinar i a estudiar, tant mirant els esdeveniments exteriors com el nostre interior. Una labor d'ubicació absolutament necessària per posar-nos a treballar seriosament pel seu Regne.

Per tant, no anem distrets per la vida. Situem-nos!

Bon dia! Una altra pau, un altre goig

Posta de sol

De l'Evangeli (Lc 12,49-53):

"He vingut a calar foc a la terra"

Aparentment, aquest passatge conté tres fragments inconnexos. Una mirada atenta, però, ens desvetlla la seva unitat: 

El goig del Senyor se'ns dóna quan el seguim, és a dir, amb el compliment de la missió. Ell mateix expressa com ho viu quan ens diu que té l'objectiu de "calar un foc" (l'anunci de l'Evangeli) i està joiós perquè ja està encès; i que està anguniós (o frisós, desitjós) perquè ha de passar per "un baptisme" (la mort i la resurrecció). 

A semblança d'Ell, el cor se'ns omple d'expectatives, de desitjos i de goig quan seguim el camí de la vocació a la que ens ha cridat. I això, encara que el camí també ens dugui a les "experiències baptismals" fosques, místiques, de diverses morts i resurreccions interiors, fins a arribar la mort i a la resurrecció definitives. 

Jesús també ens dóna la pau. Però no ens deslliura dels conflictes. Ell no ens ve a portar una pau superficial i ningú que el segueixi port esperar de viure una existència serena ("Us penseu que sóc aquí per donar la pau a la terra?"). El terreny propi de la seva pau és el fons del cor, però l'exterior pot ser ben bé un camp de batalla, amb desavinences i contradiccions, fins i tot (o sobretot!) amb les persones que més ens estimem.

Així, Ell ens indica que el camí del seu seguiment no està lliure de contradiccions ni de dolors. Tanmateix el podem fer amb pau i goig interiors. Perquè Ell l'ha fet abans i ens hi acompanya.

Adoració

Bon dia! Qui és l'administrador amb seny?

Fúcsies

De l'Evangeli d'avui (Lc 12, 39-48): 

"El farà encarregat de tots els seus béns"

Avui valdria la pena repassar el text sencer, la lectura d'ahir i la d'avui seguides, per aconseguir una imatge més sencera d'allò que Jesús ens diu.

Molt concretament, quan vivim en les actituds que Ell vol, atents i servint, Ell és amb nosaltres, se'ns dóna i ens ho dóna tot. Ens fa "encarregats de tots els seus béns", administradors dels seus dons, ja que, a través nostre, de les nostres decisions, Ell podrà repartir més o menys la seva gràcia, la seva bondat, al món.

Tanmateix qui no coneix la seva voluntat, que vol dir que en realitat no coneix Déu, no se li pot retreure gaire. 

"S'exigirà molt d'aquells a qui s'ha donat molt: i al qui han confiat molt, li reclamaran molt més". Més que per fer-nos por, Jesús ens fa un advertiment perquè reconeguem la mesura de tots els béns que hem rebut i tantes oportunitats com tenim cada dia de fer que siguin fecunds.

Tot plegat, consciència, agraïment, lliurament.

Bon dia! Sempre a punt

De l'Evangeli d'avui (Lc 12,35-38): 

"Sortosos aquells criats que l'amo, en arribar, trobi desperts"

L'Evangeli d'avui l'hem de llegir en paral·lel a altres fragments on ens diu que cal vetllar, estar desperts, vigilants... Per què? Per esperar el Judici Final? Per pregar? Per què vol que passem les nits en vetlla? Res de tot això. 

Jesús ens exhorta a mantenir-nos en actitud de servei. A estar a punt en tots els sentits, amb l'actitud adequada (la roba de treball), amb la mirada alerta (els llums encesos). Així, a la nostra vida diària hem de saber veure les persones a les que hem de servir, les situacions que ens requereixen, i hem d'estar disposats a respondre-hi sense vacil·lar, com els criats que obren l'amo així que arriba i truca.

Si ho fem d'aquesta manera, Jesús diu que som sortosos, i que l'amo serà qui ens servirà. ¿No hem experimentat alguna vegada que quan estem disposats a fer allò que és voluntat de Déu se'ns aplana el camí? 

Quan treballem per al Senyor, Ell treballa amb nosaltres. Quan fem la Seva voluntat, Ell posa els Seus mitjans.

Que Ell ens trobi desperts!

"Les persones felices no consumeixen"

Serge Latouche, filósofo y economista del derecimiento

"La gente feliz no suele consumir". 

Propone vivir mejor con menos. Profesor emérito de Economía en la Universidad París-Sud, es una de las voces mundiales del llamado movimiento por el decrecimiento.



GABRIEL ASENJO.. PAMPLONA. Viernes, 11 de febrero de 2011 - 04:00 h.

Nacido en Vannes (Francia) hace 70 años, ante un público que le escuchaba sentado hasta en los pasillos de acceso al salón de actos del Colegio Mayor Larraona de Pamplona, subrayaba ayer noche que el actual ritmo de crecimiento económico mundial es tan insostenible como el deterioro y la falta de recursos en el planeta.

Invitado por el colectivo Dale Vuelta-Bira Beste Aldera, y bajo el título de su conferencia El decrecimiento, ¿una alternativa al capitalismo? , reclamó que la sociedad establezca una autolimitación de su consumo y de la explotación medioambiental. Desde su punto de vista no se trata de plantear una involución sino acoplar la velocidad de gasto de los recursos naturales con su regeneración.

Especialista en relaciones económicas Norte / Sur, premio europeo Amalfi de sociología y ciencias sociales, su movimiento decrecentista, nacido en los años 70 y extendido en Francia, defiende la sobriedad en la vida y la preservación de los recursos naturales antes de su agotamiento. A su juicio, si el decrecimiento no es controlado "el decrecimiento que ya estamos experimentando" será consecuencia del hundimiento de una forma de capitalismo insostenible, y además será desmesurado y traumático.

Una bomba semántica. Afirma Serge Latouche que el término decrecimiento es un eslogan, "una bomba semántica provocada para contrarrestar la intoxicación del llamado desarrollo sostenible", una forma de pensamiento, la sostenibilidad, extendida por el economicismo liberal de los años ochenta, y que propicia pagar por todo, "por ejemplo, en el caso del trigo, obliga a pagar por los excedentes, por su almacenamiento y también hay que pagar por destruir los sobrantes". "Deberíamos hablar de A-crecimiento", dijo como una invitación hacia la reflexión sobre nuestro estilo de vida, incluso sobre la exhibición de los superfluo y el enriquecimiento desmesurado.

Desde su punto de vista "vivimos fagotizados por la economía de la acumulación que conlleva a la frustración y a querer lo que no tenemos y ni necesitamos", lo cual, afirma, conduce a estados de infelicidad. "Hemos detectado un aumento de suicidios en Francia en niños", agregó, para aludir más adelante a la concesión por parte de los bancos de créditos al consumo a personas sin sueldo y patrimonio como sucedió en Estados Unidos en el inicio de la crisis económica mundial. Para el profesor Latouche, "la gente feliz no suele consumir".

Sus números como economista aseguran que le dan la razón: cada año hay más habitantes en el planeta a la vez que disminuyen los recursos, sin olvidar que consumir significa producir residuos y que el impacto ambiental de un español equivale a 2,2 hectáreas, y que cada año se consumen 15 millones de hectáreas de bosque "esenciales para la vida". "Y si vivimos a este ritmo es porque África lo permite", subrayó. Para el profesor Latouche, cual cualquier tipo de escasez, alimentaria o de petróleo, conducirá a la pobreza de la mayoría y al mayor enriquecimiento de las minorías representadas en la grandes compañías petroleras o agroalimentarias.

Trabajar menos y producir de forma inteligente. Tachado por sus detractores de ingenuo, postuló trabajar menos y repartir el empleo, pero trabajar menos para vivir y cultivar más la vida, insistió. Desde un proyecto que calificó como "ecosocialista", además de consumir menos, la sociedad debería consumir mejor, para lo cual propuso producir cerca de donde se vive y de forma ecológica para evitar que por cualquier puesto fronterizo entre España y Francia circulen hasta 4.000 camiones a la semana "con tomates de Andalucía cruzándose con tomates holandeses". Finalizó con una alabanza al estoicismo representado en España por Séneca: "No se obtiene la felicidad si no podemos limitar nuestros deseos y necesidades".

Font: diariodenavarra.es

Bon dia! Quin és el teu objectiu?

De l'evangeli d'avui (Lc 12,13-21):

"Per molt que a un li'n sobri, les propietats no li garanteixen pas la vida"

És ben cert que, en circumstàncies normals, tothom ha de treballar i guanyar-se la vida. També ha de tenir objectius personals i ha de fer el possible per realitzar-los.

Jesús, però, ens demana que reflexionem sobre l'afany "de tenir més", de voler acumular riqueses i propietats sense valorar quines són les nostres necessitats reals. No diu que ens n'haguem de desentendre, sinó que no hem de centrar tota la nostra vida, els nostres projectes i les nostres energies solament en tenir més béns.

D'aquí la reflexió que ens adreça: Tot allò que has amuntegat, de qui serà quan et moris? I l'alternativa: Enriqueix-te de cara a Déu. Aquest és l'objectiu fonamental de la nostra vida.

I com s'aconsegueix? Doncs fent-nos, a semblança d'Ell, rics en amor.

Demanem avui al Senyor que la nostra escala de valors sigui la Seva i els nostres objectius, els Seus.

Bon dia! Jesús és la porta de la vida

Pastor afganès

De l'Evangeli d'avui (Lc 10,1-10): 

"Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a dojo"

Com a seguidors de Jesús, el bon Pastor, els nostres interessos haurien de ser com els seus. Així doncs, les preguntes del dia serien: Creiem que som en aquest món perquè tothom visqui de veritat? Què fem per aconseguir-ho? Què podríem fer (sent realistes) (i sent arriscats?)?

Demanem-li que reconeguem la Seva veu perquè el puguem seguim pel camí que Ell vol per a nosaltres.

Bon dia! Les veritats que ofenen

Entrada principal de l'església d'Ainay-le-Château, França.

L'Evangeli d'avui (Lc 11,47-54) continua el tema d'ahir. Val la pena llegir els dos textos seguits, fins arribar a la conclusió: que escribes i fariseus van començar a perseguir Jesús i a tirar-lo de la llengua posant-li paranys per poder-lo caçar en alguna paraula.

Pensem quantes vegades, quan ens diuen les veritats que dolen, mirem d'agafar l'altre en fals. En el món polític ho veiem cada dia, però és força comú. És la tècnica del "i tu més" o "i tu també", que buscar fer callar l'altre quan ens incomoda, quan assenyala el nostre comportament erroni.

Quant als fariseus i escribes, hi ha dues acusacions que criden l'atenció: una és la de que posen càrregues quasi insuportables sobre els altres i no fan res per ajudar-los; i la segona és que no entren en el coneixement i veten l'entrada als altres.

Pensem com es pot dir això dels que dirigeixen organitzacions, països i fins les mateixes esglésies.

Quantes vegades legislen sense involucrar-se en la vida real de les persones i sense ajudar-les efectivament; més obligant, prohibint i castigant que sent al seu costat per alleugerir la seva vida (d'una manera pràctica i no només amb bones paraules!).

I quantes vegades el coneixement humà, però més especialment el coneixement de Déu (amb tot el que implica: llenguatge de transmissió, litúrgia, mitjans d'accés) sembla més adreçat a elits i a privilegiats que a la gent senzilla o pobra o fins i tot marginal.

A banda dels llocs específics de coneixement del diví que encara són tancats a les dones: siguin facultats de Teologia (sota l'excusa que "són seminaris") o escoles rabíniques o similars de totes les religions. En aquest cas, sempre cal aclarir que el tema no és menor, perquè afecta a la meitat de la humanitat!

I la pregunta: Com a seguidors/res de Jesús, que sabem el que pensa i el que vol, nosaltres què fem?

Elegida la primera dona arquebisbessa de Suècia

Antje Jackelen who has been comfortably elected as archbishop for the Church of Sweden

BBC News, 15 October 2013

The Lutheran Church of Sweden has elected its first woman Archbishop.

German-born Antje Jackelen, who is a bishop in Lund in southern Sweden, polled just over 55% of the vote, beating her rival by a clear margin.

She is the latest in a handful of women appointed heads of churches in Germany, Norway and the United States.

The mother of two is known in Sweden for her statements questioning the Virgin birth and endorsing the theory of evolution.

She was backed by a clear majority of the 324-strong ecclesiastical college.

Commenting on the Church's decision to elect a woman she said that "it doesn't come as such a surprise".

"We've had female priests for 50 years," she said,

"I've been out on the international scene a lot and I can see that there is a curiosity about female church leaders. I have confidence and that is also an asset."

The outgoing archbishop, Anders Wejryd, echoed her sentiments, saying "it was about time" a woman took the post.

"We already have female leading bishops in Norway, USA and Germany," said Archbishop Wejryd, who will step down next summer.

• She was ordained a priest in 1980
• She became a bishop in 2006
• Her twitter account has almost 3,000 followers
• About two thirds of Swedes are members of the Lutheran Church of Sweden

Felicitats a l'Església de Suècia i a totes les esglésies que caminen sense por!

Bon dia! Ai, ai, ai!

De l'Evangeli d'avui (Lc 11,42.45):

"Ai de vosaltres... ai de vosaltres... ai de vosaltres"

Si hi ha alguna cosa davant la que el Senyor s'empipa, aquesta és la hipocresia, i especialment quan s'usa la religió i el nom de Déu per aconseguir els propòsits personals o per ser tinguts en compte.

El Fill de Déu, que és Ell mateix transparència de Déu, no accepta que aquells que es presenten com a servidors de Déu tinguin dues cares, que es posin d'exemples per als altres o que pretenguin donar lliçons mentre tenen qüestions pendents per arreglar en el seu interior. O mentre el seu cor està separat de Déu, ni que sigui en racons que només Ell pot conèixer. Perquè el veritable servidor de Déu és qui transparenta el Seu Amor, i per a això el cor ha d'estar net i alliberat de tot el que sigui obstacle perquè passi la Seva Llum sense que en surti minvada.

Així que no n'hi ha prou amb complir els manaments, ni que sigui fins a assolir l'absoluta perfecció. Ni es tracta d'això, perquè Déu no ens demana que siguem una rèplica d'Ell. Es tracta de que caminem en l'amor, que ens deixem conduir per l'amor, que estimem com Ell.

I, qui ho faci, veurà que no li cal ser perfecte, ni que els altres el tinguin en compte, ni molt menys que li facin reverències! Un pas de gegant vers la llibertat!

Per al Senyor, aquí rau la gran diferència entre l'ai de vosaltres i el feliços vosaltres.

Demanem avui al Senyor que guareixi les ferides del nostre cor, que ens alliberi dels somnis de grandesa, que ens faci humils i transparents... i benaurats!

Bon dia! Jesús ens condueix al Pare

De l'Evangeli d'avui (Mt 11,25-30):

"Ningú no coneix íntimament el Pare, sinó el Fill, i aquell a qui el Fill l'hi vulgui revelar"

No cal afegir res! Demanem al Senyor que ens faci amics seus ben íntims i ens condueixi al coneixement del Pare. Un coneixement que es fonamenta en l'amor.

Avui celebrem Santa Teresa d'Àvila, doctora de l'Església. Preguem per totes les que duen el seu nom, per la família carmelitana i per tots els que s'inspiren en el seu carisma, tant dins com fora de la nostra Església.

Bon dia! Jesús, el senyal de Déu

De l'Evangeli d'avui (Lc 11,29-32):

"El Fill de l'home serà senyal per a aquesta mena de gent, 

a la manera que Jonàs ho fou pels ninivites"

I, ara, tothom a repassar la història de Jonàs, a veure què hi diu! Doncs, molt resumidament, diu que Jonàs va ser enviat a un poble pagà -el ninivita- que no es comportava com Déu volia i que el poble va respondre tan bé i es va convertir amb tanta rapidesa que Jonàs, que tenia prejudicis antipagans, fins i tot es va enfadar amb Déu perquè no el va castigar! 

Un tema interessant, ja que, com a pagans que eren, no es regien per la Llei, com feien els jueus. En realitat, no tenien cap pacte amb Jahvè, no hi tenien cap obligació. Però Ell els envia Jonàs, el profeta, perquè es converteixin i ho fan.

I aquest es l'apunt interessant de Jesús. Ell s'adreça als jueus, que tenen una aliança amb Jahvè. I als qui són al seu voltant els diu que qui reclama un senyal són "gent dolenta". I tot seguit, s'assenyala Ell com a senyal, com a enviat per Déu al poble, com Jonàs als ninivites. És a dir, els posa al nivell dels pagans. O pitjor, perquè Ell és més que Jonàs i no li fan cas. 

I també és més que Salomó, que va fer que la reina del Sud es posés en camí per conèixer directament la seva saviesa. 

Així, Jesús confronta alguns dels jueus que l'escolten amb exemples de pagans que han reconegut la veritable saviesa i s'han convertit sense ronsejar. 

Així, no és estrany que molts jueus s'enfadessin amb Jesús! Deixar-los al nivell dels gentils era una ofensa més que greu. 

Però Jesús ho deixa ben clar: Ell és el senyal de Déu, el més gran que ha enviat, més que qualsevol profeta. I la saviesa de Déu que ens ensenya és superior a tota saviesa humana. Si ens comprometem amb Ell, no podem alhora anar buscant altres senyals o altres camins o altres filosofies més agradables o més planers o més còmodes; perquè si ho fem, tot i anomenar-nos cristians, potser no serem més que un altre grup de pagans.

La saviesa del Talmud

Amistat

Balena i dofí jugant.

Alguna cosa no rutlla

"Alguna cosa no va bé en una societat que va al gimnàs amb cotxe per muntar una bicicleta estàtica"

... i caminar sobre una cinta que no duu enlloc.

Bon dia! Amb quin poder?

Desert d'Arizona

De l'Evangeli d'avui (Lc11,15-26):

"És clar que el regnat de Déu us ha agafat per sorpresa"

Jesús parla sempre de dos poders: el poder segons el món (jeràrquic, impositiu, centrat en la persona que l'exerceix) i el poder segons Déu, que prové de l'ús dels dons que Ell ens dóna per fer el bé i treballar per al Regne. I aquest poder, exercit efectivament i reconegut pels altres, atorga autoritat.

En el cas de Jesús, veiem clarament com la gent s'equivoca de tipus de poder. Li demanen un senyal que l'acrediti com a pertanyent al bàndol de Déu. Però Jesús ja els l'ha mostrat, expulsant els dimonis. 

És així com el regnat de Déu agafa per sorpresa més d'un! Concretament, aquells que demanen certificats de Baptisme, bona conducta, assistència a Missa, obediència als superiors... com a criteri de pertinença a l'Església i amenacen amb càstigs qui no se sotmeti, i no poden entendre com Déu pot fer que els qui no són del seu grup (o "capelleta", fins i tot) creixin i donin fruit.

Però Jesús ho deixa ben clar. Només qui usa els seus dons per combatre els dimonis, els molts dimonis que ronden pel món, que sotmeten homes i dones a tants i tants tipus de misèria, s'acredita com a servidor/a de Déu: "El qui no està amb mi, està contra mi, i el que no aplega amb mi, dispersa" (v.23). I això, sigui quina sigui la seva procedència i la seva situació religiosa. Perquè per expulsar dimonis, per fer-ho de veritat, cal comptar amb l'ajuda de Déu.

A dia d'avui el Senyor ens demana que siguem intel·ligents i que anem més enllà del que ens sembla evident (millor seria que no jutgéssim, però). Ah, i que no siguem tan creguts com per crear unes fronteres en l'Església o en les nostres comunitats que Ell no ha establert.

Demà és el Dia Internacional de la Nena

El 11 octubre se celebra el Día Internacional de la Niña. Este año, el día se centra en lainnovación para la educación de las niñas. Un uso inteligente y creativo de la tecnología es una de las vías para superar los obstáculos de género en el aprendizaje y el rendimiento de las niñas.

FORMAS CREATIVAS DE CONSEGUIR QUE LOS NIÑAS VAYAN A LA ESCUELA

Aunque hoy en día hay más niñas en la escuela primaria que nunca antes, 31 millones de niñas en edad escolar primaria siguen sin acudir a la escuela. Incluso cuando las niñas van a la escuela, tienen que superar importantes obstáculos que dificultan su asistencia y su aprendizaje continuos. La innovación para la educación de las niñas tiene el poder de cambiar esta situación.

En un viaje reciente a Madagascar, Katy Perry visitó una escuela primaria en Ampihaonana que había sido reconstruida por UNICEF después de que un ciclón la destruyera en 2011. Allí, la innovación toma la forma de aulas diseñadas para resistir los peores fenómenos climáticos. UNICEF construyó 240 aulas para la enseñanza primaria y cuatro para educación infantil, con bloques de letrinas anexos.

En Bangladesh, la innovación toma la forma de escuelas flotantes alimentadas por energía solar que sirven a las comunidades afectadas por las inundaciones y por el aumento del nivel del agua, a fin de que las niñas y los niños no tengan que perderse días de escuela debido a los desastres naturales relacionados con el clima.

En Sudáfrica, con el fin de abordar una escasez de conocimientos en las ciencias, la tecnología y la ingeniería, y para alentar que las niñas rindan mejor en estos sectores, el programa Techno Girl identifica a jóvenes de escuelas sin recursos y les ofrece un un sistema de mentores empresariales, así como participar en iniciativas para el fomento de sus capacidades. Este sistema de mentores les ayuda a aumentar su confianza y vincula las lecciones que reciben en sus escuelas con las aptitudes que necesitan para tener éxito en el mundo laboral "real".

Este año el Día Internacional de la Niña recibe el apoyo de la cantante y compositora Katy Perry. 

Font: UNICEF España

Bon dia! Confiem!

De l'Evangeli d'avui (Lc 11,5-13): 

"Tothom qui demana, obté, i el qui cerca, troba, i al qui truca li obren"

Només una pregunta: Ens ho creiem?

Bon dia! Jesús pregava

 

De l'Evangeli d'avui (Lc 11,1-4):

"Jesús es trobava en un indret, pregant"

Quantes vegades ens preguntem per la nostra pregària al llarg de la vida! Dubtes sobre com preguem (bé, malament, mitjanament), sobre el temps que hi dediquem (poc. molt, gens), sobre el fruit que en traiem, sobre si estem tractant amb Déu o només amb la nostra pròpia consciència...

És esclaridor adonar-se que Jesús pregava. Alguns textos ens diuen que algunes vegades durant una nit sencera. Però molt més interessant és que, quan els deixebles li demanen que els ensenyi a pregar "com també Joan n'ensenyà als seus deixebles" no els prepara un curs de pregària ni els parla de tècniques de meditació ni de postures del cos o de ritmes de respiració. Jesús no ensenya res que no estigui a l'abast del més senzill o el més ignorant dels humans. Ell no prepara cap elit, sinó un munt de persones concretes, diverses, la riquesa de les quals és ser estimades de Déu. 

Per això, la resposta que dóna Jesús és que s'adrecin al Pare del cel amb paraules quotidianes. Els ensenya una pregària senzilla que abasta totes les necessitats fonamentals, interiors i exteriors. I els ensenya a dir "Pare nostre", amb confiança total.

Jesús pregava.... Ell segurament no necessitava demanar aquelles coses que va ensenyar als deixebles. Però sí necessitava trobar-se amb el Pare, ser amb Ell. I és això la pregària, la relació amb Déu, compartir amb Ell.

Com deia santa Teresa d'Àvila, pregar és tractar d'amistat amb Aquell que sabem que ens estima.

Doncs bé, almenys durant alguns dies, no ens mengem el coco pensant en la "qualitat" de la nostra pregària, sinó en que estem dedicant-nos a conrear l'amistat amb Déu, o amb Jesús, que sabem que ens estima. 

Bon dia! Marta va acollir Jesús

De l'Evangeli d'avui (Lc 10,38-42):

"T'angunies i t'atabales per moltes coses, 

quan de fet, només en cal una de sola"

Per acollir Jesús, per acollir els altres, només cal una cosa: ser amb ells i ser-hi del tot. Amb tots els sentits, amb tota l'atenció. Tractar-los com el nostre únic objecte d'interès mentre som amb ells.

Marta sabia acollir, perquè dedicava tota la seva energia a complaure Jesús. Maria el sabia acollir perquè l'escoltava.

L'únic que no val és atabalar-se, anguniejar-se, deixar-se superar per tot allò que voldríem dur a terme en el servei de Déu i dels altres. 

Perquè només cal una cosa, i és més important que tot allò que fem: amb quant d'amor ens situem a la vora dels qui acollim.

Avui, abaixem el ritme per ser més amb els altres.

Avís

Els propers dies no disposaré d'ordinador... la comunicació queda, doncs, interrompuda fins d'aquí uns dies. Esperem que no siguin molts!

Bon cap de setmana i fins aviat!

Carta al Papa Francisco, de J.A.Pagola

Carta al Papa Francisco
José Antonio Pagola, Sacerdote y teólogo
IMPULSAR LA RENOVACIÓN EVANGÉLICA

“Casi sin darnos cuenta, estás introduciendo en el mundo la Buena Noticia de Jesús. Estás creando en la Iglesia un clima nuevo, más evangélico y más humano. Nos estás aportando el Espíritu de Cristo…”.

Querido hermano Francisco:

Desde que fuiste elegido para ser la humilde “Roca” sobre la que Jesús quiere seguir construyendo hoy su Iglesia, he seguido con atención tus palabras. Ahora, acabo de llegar de Roma, donde te he podido ver abrazando a los niños, bendiciendo a enfermos y desvalidos y saludando a la muchedumbre.

Dicen que eres cercano, sencillo, humilde, simpático… y no sé cuántas cosas más. Pienso que hay en ti algo más, mucho más. Pude ver la Plaza de San Pedro y la Via della Conciliazione llena de gentes entusiasmadas. No creo que esa muchedumbre se sienta atraída solo por tu sencillez y simpatía. En pocos meses te has convertido en una “buena noticia” para la Iglesia e, incluso, más allá de la Iglesia. ¿Por qué?

Casi sin darnos cuenta, estás introduciendo en el mundo la Buena Noticia de Jesús. Estás creando en la Iglesia un clima nuevo, más evangélico y más humano. Nos estás aportando el Espíritu de Cristo. Personas alejadas de la fe cristiana me dicen que les ayudas a confiar más en la vida y en la bondad del ser humano.

Algunos que viven sin caminos hacia Dios me confiesan que se ha despertado en su interior una pequeña luz que les invita a revisar su actitud ante el Misterio último de la existencia.

Yo sé que en la Iglesia necesitamos reformas muy profundas para corregir desviaciones alimentadas durante muchos siglos, pero estos últimos años ha ido creciendo en mí una convicción. Para que esas reformas se puedan llevar a cabo, necesitamos previamente una conversión a un nivel más profundo y radical. 

Necesitamos, sencillamente, volver a Jesús, enraizar nuestro cristianismo con más verdad y más fidelidad en su persona, su mensaje y su proyecto del Reino de Dios. Por eso, quiero expresarte qué es lo que más me atrae de tu servicio como Obispo de Roma en estos inicios de tu tarea.

Algunos que viven sin caminos hacia Dios me confiesan que se ha despertado en su interior una pequeña luz que les invita a revisar su actitud ante el Misterio último de la existencia.

Yo te agradezco que abraces a los niños y los estreches contra tu pecho. Nos estás ayudando a recuperar aquel gesto profético de Jesús, tan olvidado en la Iglesia, pero tan importante para entender lo que esperaba de sus seguidores. Según el relato evangélico, Jesús llamó a los Doce, puso a un niño en medio de ellos, lo estrechó entre sus brazos y les dijo: “El que acoge a un niño como este en mi nombre, me está acogiendo a mí”.

Se nos había olvidado que en el centro de la Iglesia, atrayendo la atención de todos, han de estar siempre los pequeños, los más frágiles y vulnerables. Es importante que estés entre nosotros como “Roca” sobre la que Jesús construye su Iglesia, pero es tan importante o más que estés en medio de nosotros abrazando a los pequeños y bendiciendo a los enfermos y desvalidos, para recordarnos cómo acoger a Jesús. Este gesto profético me parece decisivo en estos momentos en que el mundo corre el riesgo de deshumanizarse desentendiéndose de los últimos.

Yo te agradezco que nos llames de forma tan reiterada a salir de la Iglesia para entrar en la vida donde la gente sufre y goza, lucha y trabaja: ese mundo donde Dios quiere construir una convivencia más humana, justa y solidaria. Creo que la herejía más grave y sutil que ha penetrado en el cristianismo es haber hecho de la Iglesia el centro de todo, desplazando del horizonte el proyecto del Reino de Dios. 

Juan Pablo II nos recordó que la Iglesia no es el fin de sí misma, sino solamente “germen, signo e instrumento del Reino de Dios”, pero sus palabras se perdieron entre otros muchos discursos. Ahora se despierta en mí una alegría grande cuando nos llamas a salir de la “autorreferencialidad” para caminar hacia las “periferias existenciales”, donde nos encontramos con los pobres, las víctimas, los enfermos, los desgraciados…

La herejía más grave y sutil que ha penetrado en el cristianismo es haber hecho de la Iglesia el centro de todo, desplazando del horizonte el proyecto del Reino de Dios.

Disfruto subrayando tus palabras: “Hemos de construir puentes, no muros para defender la fe”; necesitamos “una Iglesia de puertas abiertas, no de controladores de la fe”; “la Iglesia no crece con el proselitismo, sino por la atracción, el testimonio y la predicación”. Me parece escuchar la voz de Jesús que, desde el Vaticano, nos urge: “Id y anunciar que el Reino de Dios está cerca”, “id y curad a los enfermos”, “lo que habéis recibido gratis, dadlo gratis”.

Te agradezco también tus llamadas constantes a convertirnos al Evangelio. Qué bien conoces a la Iglesia. Me sorprende tu libertad para poner nombre a nuestros pecados. No lo haces con lenguaje de moralista, sino con fuerza evangélica: las envidias, el afán de hacer carrera y el deseo de dinero; “la desinformación, la difamación y la calumnia”; la arrogancia y la hipocresía clerical; la “mundanidad espiritual” y la “burguesía del espíritu”; los “cristianos de salón”, los “creyentes de museo”, los cristianos con “cara de funeral”. Te preocupa mucho “una sal sin sabor”, “una sal que no sabe a nada”, y nos llamas a ser discípulos que aprenden a vivir con el estilo de Jesús.

No nos llamas solo a una conversión individual. Nos urges a una renovación eclesial, estructural. No estamos acostumbrados a escuchar ese lenguaje. Sordos a la llamada renovadora del Vaticano II, se nos ha olvidado que Jesús invitaba a sus seguidores a “poner el vino nuevo en odres nuevos”. Por eso, me llena de esperanza tu homilía de la fiesta de Pentecostés: “La novedad nos da siempre un poco de miedo, porque nos sentimos más seguros si tenemos todo bajo control, si somos nosotros los que construimos, programamos y planificamos nuestra vida, según nuestros esquemas, seguridades y gustos… Tenemos miedo a que Dios nos lleve por caminos nuevos, nos saque de nuestros horizontes, con frecuencia limitados, cerrados, egoístas, para abrirnos a los suyos”.

Por eso nos pides que nos preguntemos sinceramente: “¿Estamos abiertos a las sorpresas de Dios o nos encerramos con miedo a la novedad del Espíritu Santo? ¿Estamos decididos a recorrer los caminos nuevos que la novedad de Dios nos presenta o nos atrincheramos en estructuras caducas, que han perdido la capacidad de respuesta?”. Tu mensaje y tu espíritu están anunciando un futuro nuevo para la Iglesia.

Quiero acabar estas líneas expresándote humildemente un deseo. Tal vez no podrás hacer grandes reformas, pero puedes impulsar la renovación evangélica en toda la Iglesia. Seguramente, puedes tomar las medidas oportunas para que los futuros obispos de las diócesis del mundo entero tengan un perfil y un estilo pastoral capaz de promover esa conversión a Jesús que tú tratas de alentar desde Roma. Francisco, eres un regalo de Dios. ¡Gracias!

En el nº 2.863 de Vida Nueva.- 21 setiembre 2013

Bon dia! A punt de marxa?

De l'Evangeli d'avui (Lc 10,1-12):

"El Senyor designà altres setanta-dos deixebles 

i els envià de dos en dos davant d'Ell a cada ciutat o indret 

a on tenia intenció d'anar personalment"

Un Evangeli que sovint llegim a mitges. Sempre ens quedem en les recomanacions de Jesús a aquells qui envia, però no acabem de pensar en qui són. 

I doncs qui són els enviats? Seguidors de Jesús, però no dels més íntims. Aquí no se'ns parla dels Dotze ni de les dones que habitualment anaven amb Ell. Si s'han comptat o no en el grup dels enviats, no ho sabem. En canvi, sí sabem que eren persones que havien escoltat Jesús i que l'havien cregut, que esperaven el regnat de Déu, que havien sintonitzat amb el Mestre. Com tants d'altres, com nosaltres!

És bonic veure com Jesús confia en totes aquestes persones, que no conviuen habitualment amb Ell, que segurament no són lletrats ni savis... També com tants seguidors de Jesús de totes les èpoques!

I el detall: enviats on? Allà on Jesús hi vol anar personalment. Jesús els fa ambaixadors, missatgers, profetes, per preparar el camí al Senyor allà on Ell sempre vol ser: les persones.

Potser algú dirà que felicitats per a ells, però que no té res a veure amb ell o ella. Doncs no, hi té a veure i molt, perquè, units al Senyor pel baptisme, hem estat fets profetes en tota la nostra vida. Així, qualsevol petit detall (tota acció, tota trobada) és un anunci (hauria de ser un anunci!) de la presència del Senyor, actual o futura. A poc a poc, en coses petites més que grans, anem fent camí per ciutats, indrets, persones, circumstàncies... Allà on anem, el Senyor té intenció de fer-se present, d'estar personalment i plenament.

Et sents empès a anunciar el regnat de Déu amb paraules, però sobretot mostrant en la pràctica quins són els valors del Regne?

Demanem al Senyor que ens en faci testimonis fidedignes. 

Bon dia! Preparats per a fer-nos petits?

Memòria dels Sants Àngels de la Guarda

De l'Evangeli d'avui (Mt 18,1-5):

"Si no torneu a la situació de nens petits, 

no hi ha manera que reconegueu Déu com a Senyor" 

Quantes vegades s'ataca aquest text, assenyalant que és una proposta adreçada a mantenir les persones immadures, "infantilitzades", moldejables! Cert, que no poques vegades s'ha usat per manipular, però no per això el missatge deixa de ser important. O més encara, importantíssim.

Perquè, socialment, els infants són tractats com bastant tontos (quedeu-vos una tarda sencera fent zapping per diferents canals i veureu!), com incapaços de moure's en el seu ambient, com necessitats de ser constantment entretinguts o dirigits. I és veritat que són immadurs i que han d'aprendre moltes coses, però ser infant no és ser tonto. 

Al contrari, la majoria dels infants tenen una capacitat de percepció admirable, són capaços de situar-se davant de les coses i prendre decisions pràctiques amb total seguretat, i sovint encerten. Si els sentiu parlar, malgrat molts desconeixements, tenen una lògica "aplastant". I molta memòria. I es mouen amb naturalitat: són allò que són en tot moment, sense fingiments.

Així que, no direm que hem de ser nens petits, que molts ja fa temps que ho hem deixat enrere, sinó que hem de recuperar el millor dels infants: viure d'acord amb qui som en realitat, alliberar-nos de tantes dades que tenim memoritzades i percebre el que hi ha al nostre voltant com si fos la primera vegada (podríem fer-ho també amb les persones i ens alliberaríem de tants i tants judicis), anar a la praxi (fora discursets!), recordar allò que és veritablement important...

Capacitats que ajuden al cap, al cor i a les mans -a la vida sencera de cadascú- a reconèixer Déu com a Senyor. 

Que no ho oblidem! 

Avui, si podeu, dediqueu una estona a contemplar un nen petit.

Teresa de l'Infant Jesús, doctora de la confiança

Santa Teresa de l'Infant Jesús,
verge, doctora de l'Església i patrona de les missions

"Mi caminito es el camino de una infancia espiritual, el camino de la confianza y de la entrega absoluta"

"La santidad consiste en la disposición del corazón"

"En lugar de desanimarme, me he dicho a mí misma: Dios no puede inspirar deseos irrealizables; por lo tanto, a pesar de mi pequeñez, puedo aspirar a la santidad"

"Para mí, la oración es un impulso del corazón, una simple mirada dirigida al cielo, un grito de agradecimiento y de amor, tanto en medio del sufrimiento como en medio de la alegría. En una palabra es algo grande, algo sobrenatural que me dilata el alma y me une a Jesús"

"¿Qué ocurriría si un jardinero no conociese bien la naturaleza de los árboles y se empeñase en hacer brotar rosas de un melocotonero...? Haría morir al árbol, que, sin embargo, era bueno y capaz de producir frutos. De la misma manera hay que saber reconocer desde la infancia lo que Dios pide a las almas y secundar la acción de su gracia, sin acelerarla ni frenarla nunca"

"No llama el Señor a los que son dignos, sino a quienes le place"

“Vivir de amor no es en la cima del Tabor su tienda plantar el peregrino de la vida. Es subir al Calvario a zaga de las huellas de Jesús, y valorar la cruz como un tesoro”

“Vivir de amor es disipar el miedo, aventar el recuerdo de pasadas caídas. De aquellos mis pecados no veo ya la huella, junto al fuego divino se han quemado”

“Vivir de amor es navegar sin tregua en las almas sembrando paz y gozo"

Bon dia! Es va encaminar cap a un altre poble

Camps del Vietnam

De l'Evangeli d'avui (Lc 9, 51-56):

"Van entrar en un  poblet de samaritans per preparar-li allotjament (a Jesús). 

Però no l'hi volien acollir, perquè es dirigia a Jerusalem"

Contemplem com el Senyor és rebutjat pels prejudicis religiosos i socials. 

Qui és Jesús per a aquells samaritans? Un d'entre un grup de jueus. Un que discrepa d'ells en matèria de fe. Un que adora Déu en un altre lloc. Un que fa les coses de manera diferent.

I fan el contrari que Abraham, que va acollir els forasters i va trobar Déu. Rebutgen el qui acudeix a ells i, per això, perden l'oportunitat de coneixe'l. Una manca d'hospitalitat que no es castiga. Prou càstig és perdre l'oportunitat de tenir-Lo, perquè decideixi anar-se'n a un altre lloc!

Demanem que tinguem un cor atent a l'arribada del Senyor a nosaltres a través de tot el que ens succeeix al llarg del dia. Que no ens perdem la possibilitat de trobar-lo perquè ens arribi de manera diferent al que nosaltres pensem i esperem. 

Que el nostre cor s'alliberi de tots els prejudicis, que voldríem imposar fins i tot a Déu!