Bona nit! Per a demà

De l'Evangeli (Jn 4,43-54):

"L'home es fià de la paraula que Jesús li havia dir, i es posà en camí"

Bon dissabte!

Bon dia! El "quid" de la qüestió

De l'Evangeli d'avui (Mc 12,28b-34):

"Estimaràs... Estimaràs"

Jesús es va trobar amb un escriba savi. No ho era perquè no estigués tan intrigat com altres escribes pel que Jesús deia i feia, ni perquè no necessités proves per estar ben segur d'Ell, sinó perquè, com ens diu l'Evangeli, era assenyat. I, per això, va voler anar al més fonamental. 

Així, la pregunta que li fa al Senyor no és tant de "catecisme" com de focus d'atenció: Quin ha de ser el centre de la nostra vida? I la resposta de Jesús és ben clara: estimar. Estimar Déu amb totes les capacitats i amb tota l'energia. Però, tot seguit, ben ràpidament, sense donar temps a l'altre a reaccionar, Jesús afegeix el segon: estimar també el proïsme com a un mateix. I ho arrodoneix: no hi ha cap altre manament més gran que aquests.

I és així, no hi pot haver més interès que aquests dos, que, per a nosaltres, són inseparables. I no hi ha cap altre manament que no els pressuposi. 

La Llei de Moisès, doncs, apuntava l'amor com a centre. I Jesús, no només ho ratifica sinó que Ell mateix expressa radicalment en la seva vida, des del principi fins al final, què és estimar, com estima Déu i com hem d'estimar nosaltres. "Tant ha estimat Déu al món que li ha donat el seu Fill únic" . "Ningú no té un amor més gran que aquest: posar la vida a disposició d'aquells que estima".

En aquest temps de camí vers la Pasqua ens és bo de recordar que, més enllà dels nostres compromisos quaresmals, més que "tots els sacrificis i tots els holocaustos", el que hem de fer és contemplar Jesús, captar els seus sentiments, tot allò que mou el seu cor i les seves accions, i anar aprenent a ser com Ell.

Bon dia! Més senyals?

Anèmona. Detall.

De l'Evangeli d'avui (Lc 11,14-23):

"El regnat de Déu us ha agafat per sorpresa"

Em poso avui a l'ordinador una mica tard perquè tinc operaris a casa, arreglant desperfectes a la façana de la finca. 

L'Evangeli d'avui ens ofereix un bon criteri de discerniment. Jesús acaba de fer un senyal, un miracle, i els fariseus li'n demanen un altre perquè demostri que ve de part de Déu i no de Satanàs (l'Enemic!). Estan jutjant Jesús, valorant el que fa. El posen en entredit, li paren trampes. L'observen. Necessiten estar segurs o, encara més, trobar manera de justificar el seu rebuig.

Jesús no fa cap senyal. Recordeu que el requeriment és la fe. I els deixa clar que quan un és de Déu, els fruits del que fa són de Déu. No podem saber si algú treballa per a Déu o per a l'Enemic si no mirem les seves accions i les seves conseqüències (no les seves paraules ni la seva aparença!). 

I ens hi hem de fixar amb una mirada neta, lliure de prejudicis, que no és precisament com ho fan aquests fariseus. Ells pressuposen que hi ha unes maneres concretes de comportar-se que els donen legitimitat. Els deixebles dels fariseus "expulsen dimonis" perquè segueixen els seus ensenyaments, pertanyen al seu grup i són fidels a la seva manera de fer.

Jesús, però, no és del seu grup, actua "des de fora". L'únic que el legitima és la seva relació íntima amb Déu, la seva pertinença absoluta a Ell, la seva adhesió total a la Seva voluntat. Amb Ell, el Regnat de Déu ja és aquí. I per això, també la manera de fer de Déu i les accions pròpies d'Ell. 

Per això, diu que el Regnat de Déu ha agafat a contrapeu als fariseus. Com podien acceptar ells que un "outsider" els trepitgés el seu terreny?

L'Evangeli ens deixa clar, una vegada més, que Jesús és l'únic Senyor, l'únic que té l'autoritat de Déu. I també que les estructures religioses es queden estretes i no allotgen la totalitat de l'acció de Déu.

Que el Senyor ens ajudi a entendre bé que el criteri fonamental per valorar l'actuació d'algú no és la pertinença al grup o a la tradició o el compliment de les normes, sinó si està arrelat en el Senyor o, més amplament, si treballa amb Ell, amb els Seus criteris, amb el Seu estil.

Bon dia! Pere, descalç

Pere Casaldàliga

De l'Evangeli d'avui (Mt 5,17-19):

"No he vingut pas a anul·lar, sinó a donar sentit ple"

Avui no hi ha comentari. Us proposo que veieu "Descalç sobre la terra vermella", producció sobre la vida i el pensament de Pere Casaldàliga, si no heu pogut veure-la per la televisió. 

És una producció feta amb molta estima, molt cuidada, molt propera a Pere i, a més, podreu veure Sergi López fent de cardenal Ratzinger (no se li assembla, però fa patxoca vestit de cardenal!). Una gran feina realitzada per persones de molta vàlua!  

Trobareu els dos capítols a la pàgina de portada de TV3. En total, són unes 3 hores. 

I, si voleu més, teniu les entrevistes que TV3 ha fet a Pere Casaldàliga al llarg dels anys en aquest enllaç.

Crec que els documentals queden en obert durant una setmana. Per tant, si hi esteu interessats, no us adormiu!

Felicitats, Maria!

John William Waterhouse. 1914

De l'Evangeli d'avui (Lc 1,26-38):

"Déu es complau en tu"

Bon dia! La lectura d'avui, solemnitat de l'Anunciació del Senyor, donaria per a una llarguíssima reflexió. Però sobretot ens convida a contemplar: veure l'escena, escoltar, adonar-nos del que està passant. Repetir les paraules de l'àngel, sorprendre'ns amb Maria, parar l'oïda al que diuen tots dos, alegrar-nos amb la resposta d'ella, felicitar-la. Aquest és el moment gran, únic, en què es realitza  l'Encarnació: quan coincideix el "Sí "petit de María amb el gran "Sí" de Déu. Donar-ne gràcies!

També es un bon dia per recordar i fer conscient la nostra vocació personal, el moment (o moments successius) de la trobada amb Déu on ens va revelar allò que som davant d'Ell (Maria és la "plena de gràcia") i la nostra vocació, com vol  que col·laborem amb Ell i el fem present ara i aquí. Si voleu, podeu tornar a repetir el vostre propi "sí". I agrair-li! 

Si encara no heu respost, si esteu en camí, demanar ajuda al Senyor i a Maria per fer-ho amb rectitud, llibertat i alegria. 

Si no en vau ser capaços  i heu anat per altres camins, prendre'n consciència i, si no ho heu fet, rectificar en el que pugueu. També podeu demanar ajuda espiritual per fer-ho. 

Us deixo amb aquesta preciosa pintura de Waterhouse, difosa avui per News.va, el servei de notícies del Vaticà, que ens mostra d'una manera molt viva la sorpresa de Maria. 

Que Ella ens acompanyi i ens ajudi a viure amb generositat i agraïment la nostra pròpia vocació. (Fixeu-vos que "agrair" és una actitud importantíssima!).

Podeu, si voleu, acabar la pregària d'avui amb un Avemaria. 

Bon dia! Tenien intenció d'estimbar-lo

De l'Evangeli d'avui (Lc 4,24-30):

"Jesús passà pel mig d'ells i se'n va anar"

Aquest és un dels episodis violents de la vida de Jesús. El que li passa a Ell és el mateix que els ha passat abans als profetes. 

Si us hi fixeu, abans, al verset 22, diu que "tothom en parlava amb simpatia i es meravellava de les paraules que deia sobre la bondat del Senyor", tot just després que que Jesús anunciés que el que diu l'Escriptura s'ha acomplert, referint-se concretament al text d'Isaïes que acabava de llegir. Així doncs, què va passar perquè tots acabessin reaccionant tan malament?

El que se'ns narra és la reacció de la gent de la vila de Jesús quan Ell els diu que allà no hi farà miracles i posa com a exemples a profetes que els han fet per a persones de fora d'Israel. Potser esperaven rebre algun tracte especial per part de Jesús i el que es van trobar va ser que els comparava amb els pagans. No tenien prou fe o desitjaven aprofitar-se de Jesús? Volia Jesús que superessin la necessitat de demanar senyals especials?

No ho sabem. Sí que sabem que els seus sentiments van canviar radicalment, que es van sentir ferits i que van voler matar-lo. I que Jesús va aconseguir alliberar-se de les persones que se l'enduien i se'n va anar a Cafarnaüm (v.31).

¿No passa sovint que les persones són acceptades quan "parlen bé" i toquen emocionalment amb paraules atractives i, en canvi, quan intenten que els qui els escolten vagin més enllà, al terreny de la pràctica, i revisin els seus desitjos i actituds són rebutjades? És això el que ha succeït amb els profetes, amb Jesús i amb tantes persones que l'han seguit i han estat també perseguides, silenciades o assassinades, per persones concretes, pel poble o més sovint pels poders. 

Com vivim la nostra relació amb el Senyor? Trobem amables i atractives les seves paraules? El veiem amb simpatia? Què passa quan Ell ens demana que fem un pas més enllà d'on som, quan ens reclama més confiança o quan no atén al que li demanem? Ens hi girem d'esquena? Caiem en el dubte? Ens rebel·lem? Ens deixem interpel·lar per allò que Ell ens diu? El seguim?

Avui seria interessant recordar fets concrets en què haguem actuat de manera anàloga a la gent de Natzaret, no volent assassinar ningú potser però sí rebutjant qui assenyalava els nostres errors o incoherències. Què va passar? On ens vam sentir ferits? Què vàrem fer? Pensem les vegades que hem actuat així amb el Senyor.

Mirem de redreçar el nostre camí. Demanem perdó, si cal. I, si podem, rectifiquem.

Que el Senyor no hagi passat endebades per mig nostre, pel nostre interior, i acabi anant-se sense trobar la nostra amistat. 

Com l'aigua

Aigua per a tothom

El dipòsit d'un vàter occidental utilitza la mateixa quantitat d'aigua que fa servir un ciutadà del Tercer Món per rentar, beure i cuinar durant un dia sencer.

En el Dia Internacional de l'Aigua, Mans Unides denuncia una desigualtat creixent en l'accés a l'aigua i a l'energia. Centenars de milions de persones, que viuen en barris marginals i zones rurals empobrides, no tenen accés a l'aigua potable, al sanejament ni als serveis energètics. I aquestes mancances produeixen pobresa, malaltia i mort.

Les xifres són contundents: 1,3 mil milions de persones no tenen accés a l'electricitat, 768 milions de persones no tenen accés a fonts millorades d'aigua potable i 2,5 mil milions de persones no tenen accés a serveis de sanejament. T'imagines que tu en fossis una?

Les persones tenen dret a l'accés a aquests serveis bàsics. Però el nostre món globalitzat no és capaç de solucionar aquests problemes reals i quotidians. (Font: Mans Unides).

Bon dia! De masovers a fills

De l'Evangeli d'avui (Mt 21,33-43.45-46):

"Us prendran el Regne de Déu i el confiaran a un poble que en faci els fruits"

L'Evangeli d'avui és dels que cal llegir bé, pausadament. 

Punts d'interès:

- Aquest text està situat després dels anuncis de la Passió i de l'entrada a Jerusalem. L'evangelista ens està transmeten una interpretació en forma de paràbola de la missió de Jesús i de la seva mort. 

- També ens parla del poble d'Israel, que és la vinya del Senyor, i dels seus masovers, els qui tenen l'obligació de guiar-lo. Justament, els qui ja condemnaran Jesús a mort, com històricament han fet amb els profetes.

- Jesús reivindica la vinya, el poble d'Israel, com a propietat de Déu, i no com a propietat de cap home. Ningun no es pot quedar amb la part de Déu, amb les seves atribucions.

- El verset del salm 118 el trobarem a altres llocs del Nou Testament. La seva al·lusió no és gratuïta. Segurament va formar part de la reflexió de les primeres comunitats com a confirmació, des de les Escriptures, de la missió de Jesús. (Aquell qui ha estat rebutjat de tots -especialment, dels constructors del Poble- ara és a la dreta del Pare, per sobre de totes les coses. Déu ho ha fet, ressuscitant-lo!).

- Israel era el poble de Déu, que havia de manifestar clarament el voler de Déu. Era la seva vocació: havia de ser, pròpiament, el Regne de Déu. La comunitat cristiana arriba a la conclusió que Déu li ha confiat la missió d'esdevenir el nou poble de Déu.

-Fixeu-vos que el traspàs és dels masovers que s'han apropiat del Regne a un poble que faci fruits. No d'uns masovers a uns altres. En el nou poble de Déu, la funció dels guies no podrà ser (o no hauria de ser) la mateixa que la dels grans sacerdots i fariseus, que "van entendre massa bé que (les paràboles) anaven per a ells" (v.45). La responsabilitat del nou Israel és de tots, ja que tots som fills de Déu, germans de Jesús.

Atents, que el que Jesús diu d'Israel també ho podria dir de les comunitats cristianes i les seves persones concretes. Som alhora Regne de Déu i servidors del Regne; i si ocupem el lloc de Déu, si ens servim a nosaltres mateixos, si no li donem el fruit que espera, també pot ser que passi a altres aquella missió que ens havia confiat. 

Quan hi ha persones de bona voluntat que ens deixen i cerquen altres comunitats, cristianes o no, hauríem de fer examen de consciència i veure quina responsabilitat personal i comunitària hi tenim. Què transmetem cadascú de nosaltres, com ho fem i, sobretot, si manifestem de veritat o no, els valors de Déu, si som el seu Regne. Malauradament, la majoria de comunitats cristianes han cuidat més la transmissió de la Paraula i la doctrina que no pas el seu vessant pràctic. I les persones no només han d'escoltar, sinó també han de poder tocar, experimentar. Tenim molta feina!

Així, Jesús ens convida avui a no comportar-nos com "masovers" sinó com els fills de Déu que som, responsables del Regne. 

Bon dia! L'amor de Déu passa per la butxaca

AVUI COMENÇA LA PRIMAVERA

De l'Evangeli d'avui (Lc 16,12.31):

"Allò que els homes consideren important, 

no té cap valor als ulls de Déu"

Jesús els ho diu als fariseus que, segons el verset 14, es reien d'ell, de la seva manera de plantejar que Déu i els diners són oposats. L'evangelista fa constar que els fariseus -recordem que eren "especialistes en Déu"- eren amics dels diners i que es feien passar per bons als ulls de la gent.  Per això, aquesta frase, és com una mena de bufetada. És com si Jesús els digués: No us adoneu de res! Realment, no coneixeu Déu!

I el que ve després és l'explicació d'on pot arribar l'amor als diners, que és, al final, un amor cec i immadur vers un mateix que cobeja constantment el que no té, que acumula sense aturar-se i que arriba a considerar arrabassar el que correspon a un altre (fins i tot les seves relacions: la dona) o a negar el que les persones necessiten per viure (Llàtzer). És propi d'un ego que necessita confirmar-se constantment. Mentre que l'amor de Déu ens porta sempre a l'equilibri, a tenir el que necessitem realment, al desig interior de compartir i a una certa pobresa, que no necessàriament ha de ser evident als altres.

Els diners no són bons o dolents, deixem-ho clar. Si fos així, seria ben senzill saber què n'hem de fer. Els diners són, moralment, allò que permeten a qui els té. No és dolent tenir diners si els usem bé. Què signifiqui "bé", això cadascú ho haurà de discernir, i no és fàcil. Per a la majoria, en general, per viure, tenir una mica d'estalvi per a urgències i també ajudar els altres. I les quantitats dependran dels ingressos i d'allò que elegim pensant i pregant. 

Jesús, però, ens parla d'una altra cosa: de la necessitat de tenir diners, de fer-se els seus amics, de relacionar-s'hi afectivament, de quedar-se "enganxat" i d'actuar amb ells com amb la droga, necessitant tenir-los (o tenir-los i gastar-los) sense mesura i sense comptar amb els altres.

Tant greu és "ser amic dels diners" com "ser amic de les coses" que podem obtenir amb ells, com pot ser el desig il·limitat de tenir objectes o de tastar plaers o d'usar les persones.   

Per això deia que l'amor de Déu passa per la butxaca, perquè la manera com usem els nostres diners, els nostres béns, assenyala la direcció dels nostres desitjos i acaba sent un "símptoma" del que tenim en realitat al nostre cor. 

Us proposo tres deures complementaris. Un d'interior, examinar els vostres desitjos davant Déu. Un altre d'exterior, revisar la vostra comptabilitat, el que gasteu amb la targeta... I un altre, que és molt lògic, comparar. Quan pugueu, perquè potser necessitareu temps.

Que el Senyor guiï sempre el nostre cor i les seves decisions.

Bon dia! Sant Josep

Quadre de Jordi Arenas a la parròquia de Sant Josep,de Mataró

De l'evangeli d'avui (Mt 1,16.18-21)*:

"va acollir la seva esposa a casa seva"

Amb la festa d'avui (litúrgicament, solemnitat), trenquem una mica l'estil quaresmal. Els evangelis que tenim per avui són diferent del que hem llegit aquests dies, propis de Sant Josep, i el color litúrgic és el blanc.

Us recomano llegir atentament aquest relat. És molt bonic: l'anunciació a Josep. Es pot assaborir i treure-li molt de suc. 

I felicitats a tots i totes els qui teniu Sant Josep per patró i als qui sou pares o teniu algun rol patern.

L'Església demana avui una pregària per les vocacions al ministeri sacerdotal i a moltes diòcesis se celebra el dia del Seminari. Podem posar, doncs, aquesta intenció en les nostres pregàries, cadascú de la manera que consideri més convenient. 

*Avui també es pot llegir Lc 2,41-51a.

Bon dia! Vosaltres, en canvi...

De l'Evangeli d'avui (Mt 23,1-12):

"El més gran de vosaltres que es posi al vostre servei"

Escribes i fariseus. Jesús carrega contra aquells que estudien Déu i la seva Llei; els qui fan de la religió el nucli de la seva vida o la seva professió i se senten autoritzats a dir als altres el que han de fer, el que Déu vol d'ells i, sovint també, com ho vol. No tant grups específics com tipus de persones. 

Jesús fa un míting en tota regla. Jesús s'indigna de veritat i denuncia els "especialistes en Déu", que manen els altres i no compleixen el que ensenyen (incoherents), que legislen i compliquen l'existència de la gent i no estan disposats a ajudar-los (una forma important d'abús d'autoritat i també de manca de misericòrdia), que es fan "visibles" usant vestits i ornaments diferents i estan als llocs de més consideració, i que cerquen un reconeixement especial (mestre, pare, guia).

Un discurs molt actual i molt universal! Perquè, tot i que no som al segle I ni pertanyem al poble d'Israel, tots en coneixem algun, d'aquests "especialistes" ("pares", directors, doctors/llicenciats en Teologia, eminentíssims, reverendíssims...).  

Però, alerta!, que tots podem ser escribes i fariseus. Perquè quanta parròquia no es dedica a recomanar o intentar imposar als altres el que han de fer? Quanta no es renta les mans davant les dificultats reals dels altres i només hi posa moltes paraules i copets a l'esquena? Quanta rebutja acompanyar senzillament, sense jutjar, les situacions delicades o frontereres en què viuen altres persones? Quanta no col·labora en les coses més visibles buscant el reconeixement extern (per la raó que sigui, que aquí no importa), especialment si les situa a prop dels llocs de més importància (el presbiteri dins del temple; algun òrgan de govern)?

Doncs bé, en la mesura que fem això o quelcom de semblant, i també fora de l'àmbit eclesial, en la "vida civil", el discurs de Jesús va per nosaltres.

Contra aquest verí de voler ocupar el lloc de Déu (el centre de tot), que fa malbé la nostra relació amb Ell i amb els altres, i que mata la vida espiritual, Jesús ens proposa un antídot ben radical: fer tot el contrari, abaixar-nos i servir.

Abaixar-se i servir-nos a tots és justament el que Jesús ha fet. I això que Ell sí que és Mestre, Pastor i Guia! El Senyor Jesús és l'únic que té plena potestat per assenyalar-nos el que hem de fer. I el que vol és que l'imitem! Per tant, davant de qualsevol situació, estiguem disposats a abaixar-nos i servir. I posar Déu i els nostres germans com a centre dels nostres interessos.

Avui podem enfocar l'examen en la revisió d'aquestes actituds.  

Bon dia! Misericordiosos com el Pare

De l'Evangeli d'avui (Lc 6,36-38):

"Us posarà a la falda una bona mesura"

Misericòrdia. No està de moda aquesta paraula. Ni tan sols en ambients cristians. L'hem substituïda per solidaritat, empatia, llàstima, compassió... Termes, tots, que hi tenen relació.

Fonamentalment, és la predisposició a compadir-se dels mals de l'altre, i es manifesta de moltes maneres diferents, però especialment en el perdó. És, per això, superior al que indiquen les altres paraules.

Entenem, doncs, perquè la misericòrdia és un atribut diví. Dels més importants. Defineix molt bé com és el nostre Déu. I per què Jesús ens relaciona avui la misericòrdia amb el judici de l'altre i el perdó. Així, ens diu, ens cal ser misericordiosos com el Pare, perquè Ell ens tractarà com tractem els altres. 

Per tant, és millor que no jutgem, és millor que no condemnem, és millor que perdonem. En la mesura que ho fem així, sabem que estem actuant a la manera de Déu, que és "lent per al càstig i ric en misericòrdia". 

D'aquesta misericòrdia, en podem esperar que ens ompli del tot. Com diu Jesús, comparant la misericòrdia de Déu amb una mesura de gra: se'ns dóna en bona mesura (en quantitat), ben atapeïda (ben plena), sacsejada (sense espais buits, sense excepcions), fins a vessar.  

La misericòrdia de Déu és Vida. Com el gra, ens alimenta i és capaç de germinar en nosaltres i de créixer i de donar fruit nous fruits de misericòrdia i vida per als altres.

Avui, mirem d'examinar el nostre cor. És misericordiós, de veritat, amb els altres? Ens en compadim i els ajudem? Som capaços de perdonar o almenys ho desitgem?

-----

Com a recordatori, com fa molts ja fa temps que vàrem deixar la catequesi, us poso aquí el llistat de les obres de misericòrdia clàssiques, perquè els doneu un cop d'ull i us ajudin a fer el el vostre examen.

Obres de misericòrdia espirituals

• Ensenyar el qui no sap.
• Donar bon consell a qui el necessita.
• Corregir el qui s'equivoca.
• Perdonar les injúries.
• Consolar els afligits.
• Tolerar els defectes del proïsme.
• Pregar pels vius i els difunts.

Obres de misericòrdia corporals

• Donar de menjar al famolenc.
• Donar de beure al sedegós.
• Vestir els despullats.
• Visitar els malalts.
• Assistir els presos.
• Donar posada als pelegrins.
• Sepultar els morts.

I, si voleu confrontar-vos amb una versió actualitzada (que no substitueix l'anterior!):

Obres de misericòrdia i alliberament individuals 

• Acompanyar i alegrar a qui està sol. 
• Omplir d’esperança el desil·lusionat. 
• Ajudar a trobar feina. 
• Acollir i reinserir al passavolant i l’estranger. 
• Educar i rehabilitar el delinqüent. 
• Rescatar el captiu de la droga. 
• Dignificar a qui s’ha prostituït. 

Obres de misericòrdia i alliberament col·lectives 

• Promocionar els pobles subdesenvolupats. 
• Defensar els drets dels marginats. 
• Combatre les injustícies i l’opressió. 
• Defensar el desarmament i la no-violència. 
• Alliberar de la tirania del consum. 
• Treballar per la unió dels pobles. 
• Construir la civilització de l’amor.

Bon dia! Per presentar-nos davant l'altar

De l'Evangeli d'avui (Mt 5,20-26):

"Vés primerament a fer les paus"

Aquest evangeli és molt suggerent, molt ric: Ens parla de la justícia divina i de la justícia humana. De com cal fer gestos externs de pau i de perdó. De com hem de tractar sempre bé als altres i no deixar-nos portar per la ira.  De com hem de procedir davant de qualsevol disputa. I, al centre de tot, l'ofrena al Senyor, davant de qui ens hem de presentar amb el cor reconciliat. 

És una bona reflexió per als qui fem de l'Eucaristia el centre de cada dia, però també per a tots els qui preguen i volen créixer en amistat amb el Senyor. 

Ens presentem davant d'Ell havent-nos alliberat de tensions, rancúnies i malestars amb els altres? Ho hem fet de veritat, amb gestos concrets, cercant el diàleg, resolvent el mal de veritat amb els altres? O només hi tirem sorra per moderar el foc i intentem oblidar el tema fins a la pròxima?

Viure una vida cristiana demana no fer mal als altres, però també enfrontar-nos als repte d'acostar-nos als qui ens fan mal i fer el possible per resoldre els conflictes que ens afecten. 

Volem la pau al món i no som capaços de crear-la amb qui viu al nostre costat?

Demanem al Senyor que ens doni la pau que necessitem per dur-la i fer-la créixer arreu.

Bon dia! Molt més el vostre Pare

De l'Evangeli d'avui (Mt 7,7-12):

"Demaneu... cerqueu...truqueu"

L'Evangeli sembla que contradigui el que deia ahir, però no és ben bé així. Ahir tractàvem dels signes de l'amor de Déu i de les peticions interessades. Avui Jesús ens parla és de com actua Déu davant les nostres necessitats.

Hi ha dues parts en aquest text. 

La primera és una exhortació a confiar en Déu i a fer-ho sempre, demanant-li el que ens cal. No hi ha límit. El que necessitem. Materialment, espiritualment. La seva ajuda ens cal sempre. Jesús ens diu que cap petició queda sense resposta, perquè Déu ens té en compte més que els millors pares. D'altra banda, Ell és el Senyor de l'Univers, l'Amo de totes les coses. Disposa de tot. 

També és cert que altres evangelis apunten específicament a la petició de l'Esperit Sant. Ah, és el que més desig té de donar-nos! El que més necessitem i el que més bé ens farà! Al final, el que Déu Pare ens dóna amb més amor, perquè és el que més bé fa a la nostra pobresa real -a la pobresa de dins- és el Fill i l'Esperit Sant.

"Si vosaltres, que no sou pas cap model de bondat, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel en donarà als qui li'n demanin"

Disposem-nos, doncs, a rebre coses bones. Coses bones "demanades". Encara que allò que demanem no sigui exactament el que Déu ens donarà. Tal com fan els pares i les mares, que capten la necessitat dels fills i els donen el que és millor en cada cas i en cada moment.

Segona part. "Allò que vulgueu que us facin els altres, feu-los-ho vosaltres igualment". Aquest és un text diferent, separat de l'anterior. Realment, no hi té res a veure. I en canvi... no serà que aquells béns que demanem a Déu per a nosaltres, hem d'estar disposats a donar-los, a facilitar-los als altres, si també n'estan mancats? No serà que Déu Pare vol que els seus fills-germans comparteixin el que tenen i el que els dóna i s'ajudin?

No serà que Aquell que dóna coses bones als seus fills vol que ells també donin coses bones als seus germans? 

Quan demanem a Déu ajuda per pal·liar les nostres necessitats i les del món, estem disposats en el nostre cor a fer amb els altres, a donar-los, allò mateix que demanem a Déu? A comprometre'ns amb aquells que ens demanen i cerquen i truquen a la nostra porta de tantes maneres? 

Ah, us dic un secret? No cal que us esforceu gaire a trucar: No hi ha porta!

Bon dia! Més senyals?

De l'Evangeli d'avui (Lc 11,29-32):

" Aquí n'hi ha un que és més"

La temptació de molts creients és demanar senyals per "comprovar", és a dir, per posar a prova, l'amor de Déu. 

Alguns demanen miracles directament, grans miracles. Altres, petits signes quotidians que siguin confirmacions "fàcils" de que Déu els té en compte i els estima. Tots funcionen sempre amb el condicional: "Si m'estimes de veritat, fes això", "si passa això, creuré que estàs amb mi", "si..., llavors...".

Deia ahir que una condició per pregar és creure que Déu està sempre "a favor nostre", que podem comptar sempre amb el seu amor. Que ens donarà sempre allò que necessitem. El que necessitem de veritat, que Ell ho sap millor que nosaltres mateixos.

És quan no ens ho creiem, quan estem temptats de demanar proves.

Imagineu que els qui us envolten us estiguessin demanant sempre proves palpables de la vostra estimació, i sempre amb aquests condicionals? Oi que us afartaríeu? Els retrauríeu la seva poca confiança!

Jesús es cansa. Quin senyal més necessita la gent que se li acosta, que no sigui Ell mateix? Perquè el signe més gran de l'amor de Déu és Jesús: el seu abaixament, la seva encarnació, els seus llargs anys de silenci, la seva compassió, les seves paraules, la seva passió, la seva resurrecció.

Ell és el millor senyal de l'amor de Déu: Qui el veu a Ell, veu Déu. Qui el coneix, coneix Déu. Qui se li acosta, s'acosta a Déu. 

El "mirem", contemplem, sovint? L'anem a trobar en la pregària? Coneixem de veritat Jesús? 

I seguim demanant a Déu més senyals?

Potser ja és l'hora de plantejar-nos ser una mica més madurs, deixar-nos de jocs i petits xantatges i confiar de veritat en el Déu que Jesús ens mostra: el Déu que és capaç de salvar qualsevol distància i d'assumir-ho tot, fins una mort ignominiosa, perquè ens estima.

Bon dia! Fills i germans

De l'Evangeli d'avui (Mt 6,7-15):

"Eviteu la xerrameca dels pagans"

El nucli de l'Evangeli d'avui és el Parenostre, la pregària senzilla i alhora completa que Jesús ens ensenya. No en faré cap comentari. Però sí us assenyalo les dues condicions que Jesús ens diu que calen per ser pregada "de veritat".

Jesús ens les dóna abans i després de la pregària:

- Confiar en Déu, perquè ens escolta sempre i sap perfectament el que ens cal. Per això, per pregar no hem d'usar moltes paraules. No hi hem de pledejar, amb Déu, perquè no l'hem de convèncer de res. N'hi ha prou amb adonar-nos que és el nostre Pare, que ens estima i que està "a favor nostre".

- Cal que perdonem. Déu ens perdona sempre i nosaltres també hem de perdonar. Potser, si ens és difícil, podem manifestar-li la nostra dificultat. Així, quan preguem a casa, a la nostra cambra, en la nostra intimitat, podem demanar ser perdonats i alhora ser capaços de perdonar com Ell. O simplement, dir les paraules del Parenostre amb el desig que siguin, que arribin a ser, veritat. 

Avui resem el Parenostre atentament, amb confiança, sentint que som part d'una multitud de germans i amb el cor disposat al perdó.

L'Onada

Gràcies al fotògraf i surfista Brad Styron podem gaudir d'aquesta bella fotografia, presa a la Illa Maragda, a Carolina del Nord, EUA.

Bon dia! Per veure el Senyor

De l'Evangeli d'avui (Mt 25,31-46):

"Quan t'hem vist?"

Avui és un bon dia per recordar que l'essencial és invisible als ulls. 

El Jesús de Natzaret, que ens diu les coses claretes en aquest evangeli d'avui, és el mateix Fill de Déu que s'encarna d'amagat, que viu trenta anys d'incògnit fent la vida de qualsevol i que, quan guareix els malalts, recomana que no ho diguin a ningú.

Amb Jesús, hem conegut un Déu que és sempre al nostre costat, que es posa en la pell dels desvalguts i que posa com a criteri de veritat de la nostra amistat amb Ell allò que fem al proïsme. I no hi ha altre! 

Jesús avui ens diu que hi ha multitud que no el veuen. La diferència és que uns no el veuen però ajuden els que els necessiten i altres, no. 

Per tant, la qüestió no és tant veure'l o no, que millor que en siguem conscients, com tenir o no els seus sentiments, haver-nos fet nostra la seva manera de fer. 

Ser capaços de fer-nos de carn sensible, com Ell, i desterrar les parts del cor que s'han endurit com la pedra (o demanar-li que ens l'estovi!).  

Ser capaços de fer el bé d'amagat, en les coses petites i cada dia. Perquè si esperem "la nostra gran oportunitat" de fer el bé ni la trobarem ni n'estarem entrenats. Els surfistes ho saben bé i per això esperen la seva gran onada, l'onada perfecta, cavalcant-les totes. I això sempre, sempre, sempre.

Jesús feia miracles i nosaltres també tenim la capacitat de fer-los. Miracles a la nostra mida, que fan millor la vida dels que ens envolten (que no és cosa petita!); que provoquen somriures, dels quals el món n'està tant necessitat!; que augmenten l'autoestima i la confiança de les persones i els donen raons per viure; que porten a crear xarxes de fraternitat, invisibles als ulls la majoria de les vegades, però ben reals. Això són miracles perquè van a favor de la vida i perquè assenyalen amb claredat quins són els valors del Regne.

Jesús ens ve a dir que qui no veu les persones del seu voltant (i s'hi implica), tampoc no pot veure Déu. Senzillament, no té la mirada adaptada.  

Benet XVI va escriure: "tancar els ulls al proïsme, també ens converteix en cecs davant Déu". 

Avui, miren de veritat totes les persones que ens trobem. Pensem en les seves necessitats. Fem els serveis que puguem. I demanem Déu que mai no tanquem els ulls als nostres germans.

Bon dia! Amb el Nuvi

De l'Evangeli d'avui (Mt 9,14-15):

"És que poden fer dol... mentre el nuvi és amb ells?"

Avui és primer divendres de Quaresma i ens trobem de nou amb la discussió de si cal dejunar, de si quina abstinència cal fer. Com sempre, en aquesta mena de controvèrsies, hi ha que són ben puristes, hi ha que són totalment passotes i altres que tenen una màniga més o menys ampla... i suposo que tothom mira de fer allò que creu correcte en el fons del fons.

Aquí no em dedicaré a analitzar el que diuen els cànons, sinó a reflexionar sobre els gestos penitencials, els quals no tenen cap sentit si no ens preguntem abans: Sóc amb el Nuvi?

I, a això, cadascú respondrà de manera diferent: molt, poc, poquíssim, gens, me n'havia oblidat del tot... 

Pregunteu-vos si voldríeu retornar a la seva amistat o reforçar-la. Si és que sí, llavors caldrà fer alguns passos de conversió. 

Els deixebles de Joan i els fariseus feien dejunis penitencials. Potser és una mica perillós dejunar si cal fer vida normal i no se'n té el costum o les condicions físiques adequades. Però es poden fer altres signes alternatius.

Abans de dejunar o de fer qualsevol gest penitencial, parleu-ho amb alguna persona espiritual de confiança, donant-li a conèixer per què el voleu fer, el vostre estil de vida i tot allò que hi pugui influir i en sigueu conscients (condicions físiques, necessitats psicològiques). Això ajudarà a que la vostra penitència sigui humil i, esperem, equilibrada. I evitarà que sigui tan radical i arriscada, i plena d'orgull espiritual, com aquelles que S. Joan de la Creu anomena: "penitència de bèsties". Perquè no ha de ser un objectiu en ella mateixa, sinó un signe de que un vol ser a prop del Nuvi, i que deixa coses que li són importants per sortir a cercar-lo.

A tenir en compte:

- Que aquests gestos siguin íntims, confidencials, coneguts de Déu i, com a molt, de la persona que us ajuda espiritualment. 

- El dejuni o qualsevol altra pràctica no tenen sentit sense la pregària i sense posar-se a disposició de Déu.

- Els millors "dejunis" són abandonar la nostra voluntat per fer la voluntat de Déu i deixar a banda els nostres gustos, el nostre descans i tantes altres coses "nostres" per servir els altres.

- Aquests gestos s'emmarquen en un desig de canvi de vida, de ser amb el Senyor, de deixar-nos transformar per Ell. Per això no es pot prescindir de l'examen de la vida (examen de consciència), de concretar ben bé en què cal canviar i com (propòsit d'esmena) i del sagrament del Perdó, que és lloc de guarició de la nostra vida, de trobada amb el Senyor i de retorn al conjunt de l'Església (la visible i la invisible, tota!).

I bé, res de fer dol! Perquè voler ser amb el Nuvi significa que el seu Esperit ja ens ha tocat d'alguna manera i que hem començat el camí que ens hi porta. 

Per això, que la nostra Quaresma no sigui fosca i trista, sinó plena d'alegria i somriures mentre ens comprometem cada dia a viure més a prop del Senyor de la Vida.  

Bon dia! Realisme pur

Crist amb la Creu, Michelangelo, Roma

De l'Evangeli d'avui (Lc 9,22-25):

El Fill de l'home ha de patir molt

Atenció a aquestes paraules de Jesús! Seguir-lo, fins i tot amb molta il·lusió, no ens allibera de ser realistes. Ell ens avisa contra la temptació de pensar que Déu ens soluciona els problemes, que Ell remourà els obstacles, que no hem de patir.

De fet, Ell retirarà -amb el nostre concurs, la majoria de vegades- els entrebancs que no ens deixen seguir-lo i servir-lo. Però del nostre seguiment, se'n derivaran altres que haurem d'assumir. Com Jesús assumeix la seva mort.

El realisme de Jesús ens fa tocar de peus a terra. Per a Ell, la fidelitat al Pare implica la seva mort. No perquè Ell ho vulgui ni perquè ho vulgui el Pare, sinó perquè tindrà l'oposició dels qui se senten incòmodes amb Ell: els ancians, els grans sacerdots i els escribes.

Ser incòmode, i patir-ho, és doncs la conseqüència de la seva missió. I segurament de la nostra, a més de les altres creus que anem trobant al llarg de la vida.

Avui, potser podríem fer-nos conscients del que implica per a nosaltres particularment seguir Jesús. I després, tot i així elegir ser amb Ell, encara que "el declarin fora de llei i el matin". 

Podríem expressar-l'hi el nostre compromís amb algunes paraules. I també escriure'l, encara que ens costi una mica, per poder-lo recuperar i meditar-lo més endavant, i usar-lo per pregar-lo en altres moments.

Bon dia! Vers la Pasqua

De l'Evangeli d'avui (Mt 6,1-6):

"El Pare veu fins allò que està amagat"

Avui comencem el nostre camí litúrgic cap a la celebració de la Pasqua. Són quaranta dies per anar preparant a fons la festa de la Resurrecció del Senyor.  

Ben lluny de ser un temps fosc, ha de ser una etapa de trobades intenses amb el Senyor i els altres, a través d'una pregària més curosa i de l'almoina (o altres serveis). Amb un plus de vigilància envers allò pel qual ens delim més habitualment, que no en sabem o ens costa deixar, i que d'alguna manera ens fa esclaus (abstinència): poden ser coses materials, relacions, maneres de fer, maneres de pensar...

"El temps de Quaresma es fonamenta en dos pilars: la contemplació de la Pasqua de Crist i la participació dels fidels en aquesta Pasqua a través de la penitència personal (el que he assenyalat anteriorment) i la participació en els sagraments pasquals (record o celebració del baptisme i confirmació, celebració més freqüent de l'Eucaristia i subratllat especial del sagrament de la reconciliació). 

Durant aquest temps, l'Església, com a poble sacerdotal, no pot oblidar la seva obligació de pregar pels pecadors. Aquesta pregària no hauria de faltar mai aquests dies en l'Oració universal." (Fundació Pere Farnés, Calendari-Directori de l'Any Litúrgic 2014, Temps de Quaresma, 1,2 i 3, p. 149).

Que feu molt bon camí!