Bon dia! Més senyals?

De l'Evangeli d'avui (Lc 11,29-32):

" Aquí n'hi ha un que és més"

La temptació de molts creients és demanar senyals per "comprovar", és a dir, per posar a prova, l'amor de Déu. 

Alguns demanen miracles directament, grans miracles. Altres, petits signes quotidians que siguin confirmacions "fàcils" de que Déu els té en compte i els estima. Tots funcionen sempre amb el condicional: "Si m'estimes de veritat, fes això", "si passa això, creuré que estàs amb mi", "si..., llavors...".

Deia ahir que una condició per pregar és creure que Déu està sempre "a favor nostre", que podem comptar sempre amb el seu amor. Que ens donarà sempre allò que necessitem. El que necessitem de veritat, que Ell ho sap millor que nosaltres mateixos.

És quan no ens ho creiem, quan estem temptats de demanar proves.

Imagineu que els qui us envolten us estiguessin demanant sempre proves palpables de la vostra estimació, i sempre amb aquests condicionals? Oi que us afartaríeu? Els retrauríeu la seva poca confiança!

Jesús es cansa. Quin senyal més necessita la gent que se li acosta, que no sigui Ell mateix? Perquè el signe més gran de l'amor de Déu és Jesús: el seu abaixament, la seva encarnació, els seus llargs anys de silenci, la seva compassió, les seves paraules, la seva passió, la seva resurrecció.

Ell és el millor senyal de l'amor de Déu: Qui el veu a Ell, veu Déu. Qui el coneix, coneix Déu. Qui se li acosta, s'acosta a Déu. 

El "mirem", contemplem, sovint? L'anem a trobar en la pregària? Coneixem de veritat Jesús? 

I seguim demanant a Déu més senyals?

Potser ja és l'hora de plantejar-nos ser una mica més madurs, deixar-nos de jocs i petits xantatges i confiar de veritat en el Déu que Jesús ens mostra: el Déu que és capaç de salvar qualsevol distància i d'assumir-ho tot, fins una mort ignominiosa, perquè ens estima.