Brussel·les: Església-camp de refugiats

Iglesia católica en Bélgica se convierte en campo de refugiados musulmanes

El Gobierno rechazó pedido de asilo de afganos. El cura de la catedral de San Juan Bautista de Bruselas dijo que los dejó entrar porque está en contra de las actuales políticas de asilo del gobierno.

27/02/2014 Fotos: Reuters

La catedral de San Juan Bautista en el centro de Bruselas, Bélgica, se convirtió en el lugar de asilo de refugiados afganos que la ocuparon en reclamo de que las autoridades les permitan permanecer en el país.

El grupo, mayormente familias musulmanas a quienes les rechazaron el pedido de quedarse en el país, comen, duermen y educan a sus hijos en esa iglesia católica desde hace más de 3 meses.

El cura de la catedral dijo que les abrió las puertas porque está en desacuerdo con las actuales políticas de asilo del gobierno belga. (Reuters)

Bon dia! El primer

De l'Evangeli d'avui (Mc 9, 30-37):

"Havíem discutit entre ells qui era el més important"

Hi ha dos punts d'atenció en l'Evangeli d'avui. El primer és Jesús, que intenta alliçonar els seus deixebles, explicant-los el que li ha de passar. El segon són els apòstols que no només no entenen el que Jesús els diu, sinó que tenen els seus interessos en una altra banda i discuteixen entre ells.

Així, mentre el Mestre exposa el que ha de patir, i la seva resurrecció, els deixebles només estan interessats en aclarir qui és el primer entre ells (ah, la jerarquia, el poder, el funcionament d'aquest món!). 

Quina frustració més gran devia ser la de Jesús, amb aquella colla que ni l'escoltava ni l'entenia! 

D'aquí que els ho deixés ben clar: ras i curt, el primer és aquell que es posa al final i serveix tothom. Com Ell, que s'abaixa fins a fer-se home i accepta servir tothom i estimar fins a la creu. 

Aquesta és la revolució de Jesús. La transmutació dels valors que ens proposa, i que ens exigeixen un canvi de mentalitat radical. Perquè l'estil de Jesús és diametralment oposat al d'aquest món. 

El final és una mena de tancament. L'infant al món antic no era ningú, no comptava. Doncs qui acull (poseu-hi "serveix") qui no compta, acull (serveix) el Senyor i el Pare. Així, si un es posa per sota de qui està més baix, està servint i estimant tal com ho fa Jesús, el veritable Servent. Qui fa això, és el "primer". 

Resumint: així doncs, qui és, concretament, el primer? El primer de tots, Jesús. Els que el segueixen, si haguéssim de fer un llistat gradual, no ho sabem, no en tenim ni idea i és un secret que només Déu coneix, i que potser en el Cel se'ns reveli. Perfecte, així ens estalviem discussions i baralles inútils!

Mentrestant, més val que ens dediquem a allò que Jesús ens proposa. Com anem de ganes de servir?

Bon dia! A cop de pregària

De l'Evangeli d'avui:

"Supleix tu el que manca a la meva fe"

No conec ningú que no tingui almenys una dificultat important en la seva vida. 

No em refereixo a les puntuals, les que ocupen totes o quasi totes les energies un cert temps fins deixar-nos esgotats, però que després desapareixen. No, no, n'hi ha d'altres molt més importants. Aquelles que són amb nosaltres anys i anys: problemes de caràcter, situacions dures que es perllonguen en el temps sense que hi trobem la solució, esquemes de comportament i guions que repetim una vegada i una altra sense saber com sortir-nos, pecats habituals de pura debilitat... 

Tots tenim almenys una pedra ens impedeix seguir endavant, dur una vida totalment coherent o créixer harmònicament com a persona. Tots en tenim una, de pedra (com a mínim!), la "nostra" pedra. I no és una pedreta a la sabata, de les que et pots desfer fàcilment, espolsant-la. És una senyora pedrota enmig del pas. 

Amb introspecció, tècniques, bons propòsits, una mica o molta psicologia o altres recursos, podem aprendre a driblar la pedra, escalar-la, saltar-la, evitar-la, ignorar-la. A voltes sembla que desaparegui i pot ser que sigui així (quina sort!); però altres vegades, moltes, quan estem més confiat, allà ens la tornem a trobar, davant nostre, després d'haver-nos-hi donat un bon cop, i és tan enorme i consistent com sempre.

Què hem de fer, doncs, amb aquestes pedres? Primer de tot, acceptar-les perquè són ben veritables i perquè configuren dolorosament la nostra vida. Segon, fer tot el que puguem per conviure-hi sense topar-hi. I tercer, mentre fem tot això, preguem. Perquè hi ha pedres que només Déu pot fer desaparèixer.

Portem les nostres pedres, els nostres mals més persistents a la presència del Senyor. Podem pregar d'una manera semblant a la del pare de l'evangeli: "Tu que hi pots fer alguna cosa, compadeix-te de mi i ajuda'm","Supleix tu la meva manca de fe". Si la pregària surt del cor, segur que serà escoltada.

Què passarà llavors amb la pedra? Doncs, en realitat, no ho sé. El Senyor té molts recursos i la majoria no els coneixem: potser desapareixerà, potser la veurem i la viurem d'una altra manera, potser ens donarà forces per carregar-la i convertir-la en la nostra creu particular i aleshores ja no serà ben bé un entrebanc sinó una manera d'avançar, potser... vés a saber. Però Ell hi farà alguna cosa. Segur.

Quedem-nos amb això: davant les dificultats, siguin quines siguin, preguem. Preguem. Sempre. 

Esperança

Bon dia! El món no és mai suficient

De l'Evangeli d'avui (Mc 8, 34-39):

"Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida?"

Sí, el títol d'avui és d'una pel·lícula de James Bond (però he renunciat a posar-vos una foto del Pierce Brosnan, perquè no il·lustrava prou bé el missatge que us vull fer arribar!). El títol reconec que és el primer que m'ha vingut al cap en relació a la pregunta de Jesús. 

Per què quantes vegades no hem valorat la nostra vida en funció del "món". El món en el sentit ampli, no el planeta ni la natura: totes les coses que posseïm o que desitgem, les "notes" que ens posen les persones que ens envolten, la possibilitat d'imposar als altres les nostres idees o maneres de fer... Justament tot allò que ens proposa el "Príncep d'aquest món" i que és tan contrari al camí que ens presenta Jesús. Veritables trampes que creen capes de disfresses i transformen en ego el nostre ésser veritable.

És ben fàcil embolicar-nos a fer com els altres i seguir modes, corrents de pensament o costums acríticament, sense portar-los a la pregària, sense meditar-los i avaluar-los en relació a Jesús i l'Evangeli! Això se'ns fa especialment difícil quan el que es tracta implicaria alguna incomoditat, oi?

Els objectius del món no coincideixen amb els objectius del Senyor, això ho tenim clar. Per aquesta raó, hauríem d'anar amb prudència i situar-nos davant les seves propostes amb l'actitud de l'expert que ha de valorar una joia: és de metall noble (bé!), és de metall noble i ben elaborada (millor!), és quincalla (bah!), és quincalla mal treballada (fora!). 

Què ens cal? Conèixer molt bé Jesús. Per això és tan important i tan necessari que siguem a prop Seu, que duguem a la pregària el que vivim i el que ens "toca" durant el dia, i que li demanem sempre que ens moguem per la vida d'acord amb els Seus pensaments i els Seus sentiments. 

Per ser deixebles veritables, cal que deixem de pensar en nosaltres mateixos (un tret essencial de l'amistat!), deixem a banda el nostre ego, prenguem el bo i el dolent de cada jornada, i el seguim. 

Bon dia! Tot deconstruint el Messies

De l'Evangeli d'avui (Mc 8, 27-33):

"Cal que el Fill de l'home pateixi molt"

Què en pensem de Jesús? 

Ell avui ens pot dir a cadascú de nosaltres: "Oblida't de tot el que t'han dit de mi, pensa una mica i digues una paraula que descrigui qui sóc jo per a tu".

Aquesta és la proposta. Tanca els ulls i fes fora de tu les respostes prefabricades, el que t'han ensenyat, el que t'han predicat, el que has llegit... Perquè la primera resposta és la fàcil, pura recopilació (Joan Baptista, Elies, un profeta). 

Després fes memòria avui també, una altra vegada, del temps que fa que Ell i tu us coneixeu, de les experiències que heu fet plegats, de les vostres trobades. Posa-li nom a aquesta relació. Pere va respondre amb una exclamació: Ets el Messies! Va ser el seu descobriment, trobat dintre del cor. 

Què diu el teu cor?

Bé, si has arribat fins aquí, ja li has posat un títol a Jesús. El teu de personal, el que defineix el tipus de comunicació que manteniu.

Ara seguim. La deconstrucció.

Imagina-t'ho: Pere acaba de descobrir que Jesús és el Messies, però la seva idea era una mica "desviada". Jesús li explica de quina manera, inesperada i no precisament del gust de Pere, ho serà, de Messies.

Ara deixa't explicar per Ell com es realitza el títol que li has donat. No oblidis la realitat. Sigui quin sigui el títol, Ell ha passat per tot el que expressa el verset 31. Llegeix-lo. 

Com et toca? Què et diu de nou de Jesús i de la vostra relació? Com canvia això (si canvia) la idea que tens de Jesús? 

Parleu-ne.

---

Bé, no esperava que sortís un esquema de pregària tan llarg. Potser, ja veureu vosaltres mateixos, no és el més adequat per a un dia de cada dia. Però quan pugueu... 

Us desitjo que en tragueu molt de fruit.

Bon dia! Clarament

De l'Evangeli d'avui (Mc 8, 22-26):

"Fins de lluny ho veia tot clarament"

Seguim amb el tema d'ahir. "Veure" i "entendre" són verbs que es poden intercanviar fàcilment. Quantes vegades hem acabat "veient" la solució a un problema o a quelcom de difícil que se'ns proposava! 

Ahir Jesús preguntava als apòstols: "I encara no enteneu?" Avui ens ensenya que aquest procés d'entendre, de veure-hi, no té per què ser immediat. El cec necessita dues intervencions per veure-hi amb claredat, perquè al principi percep les coses vagament.

Demanem avui al Senyor que ens aclareixi la mirada també a nosaltres. Tantes vegades com calgui. Sempre. La nostra mirada exterior perquè puguem veure el que tenim al voltant en la seva veritat, tal com realment és. I la nostra mirada interior, perquè l'entenguem i el trobem sempre que el busquem, ben present en la nostra vida i en totes les coses.

Bon dia! Usem la memòria

De l'Evangeli d'avui (Mc 8,14-21):

"I no enteneu encara?"

Com els passa als deixebles, la nostra vida és plena de contradiccions. Moments bons i dolents que es barregen, preocupacions que passen al davant de totes les altres coses. Algunes vegades, fins a fer-nos oblidar el que hi ha de bo cada dia. I no poques, allunyant el nostre pensament d'allò que hem rebut de Déu, del camí que ja hem fet amb Jesús. Pot passar que arribem a posem en dubte resolucions preses i camins encetats o ja força recorreguts.

Ell ens demana que no passem per la vida ara feliços, ara tristos, ara preocupats, canviant de direcció i d'objectius depenent del que passi "a fora", de com bufi el vent. Sinó que parem atenció en tot allò que ja coneixem, que ens centrem en la nostra experiència de la vida i en el que hem après en contacte amb Ell.

Apa, fem un esforç! Que no ens hagi de preguntar si tenim durícies al cervell! Usem la memòria per recordar tot el que Ell ha fet en nosaltres. Perquè en aquesta memòria, del que ha fet i del que ens ha promès, es fonamenta tota veritable esperança.

Sant Ignasi, que era molt realista, va posar entre les seves regles de discerniment aquests avisos per a aquells que volen avançar en el camí del Senyor:

"El que està en consolación piense cómo se habrá en la desolación que después vendrá, tomando nuevas fuerzas para entonces".

"En tiempo de desolación nunca hacer mudanza, mas estar firme y constante en los propósitos y determinación en que estaba el día anterior a la tal desolación, o en la determinación en que estaba en la antecedente consolación".

A l'Evangeli d'ahir, els fariseus demanaven a Jesús un signe.Avui Ell ens diu que el trobarem (i més d'un!) si fem memòria.

Avui podríem repassar els moments en què Ell s'ha manifestat en la nostra vida. I donar-li gràcies.

Bon dia! Jesús també diu NO

De l'Evangeli (Mc 8,11-13):

"Li exigien un senyal que l'acredités de part de Déu"

Una escena curta, però sucosa. A Jesús li exigeixen, no li demanen, que s'identifiqui. 

Imagineu-vos-ho: "Qui és vostè per dir el que diu i fer el que fa? Ensenyi'ns la seva documentació ara mateix".

El DNI o passaport que li demanen els fariseus és un senyal inequívoc que les seves obres vénen de Déu, que Ell ve de Déu. Volen una confirmació de la seva identitat, un miracle indiscutible.

Jesús s'hi nega. I els respon "sospirant del fons de l'ànima". Fart, enfadat, decebut. Allà no hi ha fe, només ganes de polemitzar, discutir, posar-lo a prova... d'una manera absurda, perquè el que Ell fa i diu és públic i conegut de tothom. (Els versets anteriors, des del principi del capítol narren la multiplicació dels pans). 

Potser nosaltres no som tan durs de demanar-li que demostri que és Déu (o potser sí?), però quantes vegades no es troba pregàries que són xantatges o simples intercanvis de favors: "Senyor, si aprovo, et prometo que...", "Si és veritat que m'estimes...", "Si passa això...".

És fàcil entrar en la forma utilitarista de relacionar-se amb Jesús, si encara no es té fe. Si un no creu que és el fill de Déu o, més concretament, si no creu en el seu amor. Però, com en tota relació, aquest "si" condicional, fa mal. Cal acreditar constantment l'amor de manera extraordinària? I, pitjor encara, què passa quan un en vol treure profit?  

Hi ha pregàries que semblen xantatges emocionals. No hi ha ni fe ni amor ni esperança, només desig del que es demana. Per suposat, no em refereixo a les pregàries desesperades que es fan en situacions límit, que es Déu mateix l'únic que les pot valorar, sinó a les més habituals on es reconeix més clarament el perfil de l'amistat interessada.

Doncs bé, així no hi ha comunicació possible. Ni cap senyal o miracle. Perquè, abans que comencem a pregar, Ell ja ens ha vist el llautó. I la resposta és "No", clara i concloent. Si aproves l'examen. si passa allò o allò altre que t'interessava... no serà per cap intervenció divina ni res de semblant. No barregis el Senyor en aquesta mena de mercadeig... T'ha escoltat, ha agafat la barca i se n'ha anat. 

Per avui, dues propostes:

Primera, fer-nos conscients dels molts senyals que ja tenim de l'amor de Déu cada dia.

Segona, fer-nos el propòsit de ser delicats en la nostra relació amb Ell.

Bon dia, enviats!

Sants Ciril i Metodi, patrons d'Europa

De l'Evangeli d'avui (Lc 10,1-9):

"Els envià de dos en dos davant d'Ell... a on tenia intenció d'anar personalment"

Primer, Ell envià els seus deixebles... també envià Ciril i Metodi... avui ens envia a nosaltres.

A cada lloc on trepitgem, a cada persona a qui ens acostem, en cada cosa que fem. Ell ens demana que li siguem heralds, tot anunciant la seva arribada, preparant-li el camí, afavorint que sigui acollit.

Quina confiança ens fa el Senyor! Com és que no sentim, tantes vegades, com n'és de delicada la nostra missió? 

Cridats per ser enviats.Avui siguem ben conscients d'aquesta nostra primera vocació, i alegrem-nos-en i donem-ne gràcies. 

I preguem els uns pels altres, perquè acomplim bé la nostra tasca. 

Bon dia! No n'hi ha, de quissos

De l'Evangeli d'avui (Mc 7,24-30):

"La dona era pagana"

La dona era pagana. Tenia una filla malalta i el seu desig més gran era que Jesús guarís la seva nena.

Jesús no li diu que no, però li respon amb la versió jueva de "Els de casa, primer" (ja sabeu que aquesta manera de pensar és universal!). En aquest cas, els de fora són "quissos", "gossos".

La dona està ben determinada a no anar-se'n sense un compromís de Jesús. I li respon amb tota la lògica: els de casa també llencen recursos, béns. No li demana més atenció que als seus, però tampoc se n'anirà sense el guariment que demana. La seva filla necessita un miracle, i l'únic a qui pot anar és a Jesús!

La resposta de la dona és una barreja de necessitat, desesperació, pena, expectativa, fe i gosadia.

I Jesús li fa cas!

Per a Déu, no n'hi ha de quissos. No hi ha persones de primera categoria i persones de segona. No hi ha jueus i pagans, ni cristians o no cristians. Déu no posa etiquetes.

I nosaltres? Ni que siguem "políticament correctes", tenim algun problema per acollir els qui no són de casa, de fora del nostre cercle, d'una altra raça o d'una altra religió (o de cap religió)? Posem problemes a que rebin el mateix tracte que nosaltres?

Creiem de veritat que són germans/germanes nostres o no?  

Com Jesús, avui som cridats a fer miracles de germanor més enllà de qualsevol frontera.

Bon dia! Què hi ha en el teu cor?

De l'Evangeli d'avui (Mc 7, 14-23):

"Del cor surten les males idees, abusos sexuals, furts, homicidis, adulteris, 

cobejança,perversitats, enganys, desenfrè, enveja, injúries, supèrbia, disbarats"

Déu n'hi do, la llista! Esperem que al nostre cor també hi hagi moltes coses boniques i bones.

Però, per si de cas hi trobem quelcom que no és net, pur i digne d'una bona persona i, encara més, d'un seguidor de Jesús, recordem-nos que Ell és l'´únic Metge capaç de tractar i posar "a punt" el nostre cor.

Demanem-li un cor com el Seu!

Bon dia! Que el nostre cor sigui a prop de Déu

De l'Evangeli d'avui (Mc 1,1-13):

"Anul·leu la paraula de Déu en nom de la vostra tradició"

Quants dels nostres preceptes i maneres de fer provenen de la Tradició? En som conscients?

Quants d'aquests són avui un entrebanc per a les persones? 

A què donem més importància, a la Paraula de Déu o a la Tradició?

Davant de qualsevol dubte, s'imposa actuar com el Senyor. Tenir els seus sentiments, els seus pensaments i els seus objectius.

Davant de tantes situacions en què la Tradició és més un destorb que una ajuda, una limitació a la persona més que una possibilitat de créixer, quan no una manera de destrossar-la (en nom de Déu!)... llavors s'imposa recordar les paraules i les obres de Jesús. 

Que el nostre cor sigui ben a prop del Seu i que tinguem present sempre que el manament més important és estimar.

(Avui hagués fet un comentari més incendiari. Deixo al Senyor la tasca de proposar-vos exemples concrets).

Bon dia! Amb autoritat sobre els esperits dolents

De l'Evangeli d'avui (Mc 6,7-13):

"Expulsaven molts dimonis, ungien molts malalts amb oli i els guarien"

La missió dels deixebles: Predicar la conversió, expulsar dimonis, guarir. Tres coses que impliquen canvis vitals molt importants en qui els vulgui fer cas. Canvis profunds: pensar d'una altra manera, viure d'una altra manera, portar una vida profundament sana. Sana i santa, que, en algun punt, vol dir el mateix.

Per poder complir la missió encomanada, hi ha, però, una condició fonamental que els deixebles han d'acceptar: el despullament. En el servei, deixar a banda les pròpies preocupacions (fins les més elementals: menjar, vestit, allotjament, diners) i posar-se totalment a disposició de Déu. I, important!, rebre el que altres els donen bonament. 

La missió dels Dotze és, en el fons, també la missió de tots els cristians. Tots som enviats. I només podem realitzar la nostra missió si aprenem a confiar en Déu i si, davant les necessitats dels altres, som capaços de relativitzar els nostres interessos i assumir una austeritat que ens permeti estar disponibles i compartir el que tenim. I també hem de ser prou humils com per deixar-nos ajudar, per acollir amb alegria els béns de tota mena que els altres ens aporten.

Per treure els esperits dolents, omplim de senzillesa i d'humilitat la nostra vida!

Ho fem? 

Bon dia! No podia fer-hi cap miracle

De l'Evangeli d'avui (Mc 6,1-6):

"Li venia de nou que no el creguessin"

Avui també podríem titular aquest comentari com "Jesús pren consciència dels seus límits". Però podria ser que algú m'indiqués que l'expressió no és gaire ortodoxa.

Tanmateix l'evangeli ens assenyala que Jesús no va poder fer, en un moment de la seva vida, les seves obres habituals. Perquè va xocar amb la manca de fe.

I el pitjor va ser que aquells que el posaven en qüestió, els qui no creien en ell, el coneixien de tota la vida.

Quina frustració, que els més propers no el coneguin! Que no li tinguin confiança!

No passa això sovint? No és tan estrany que, dintre de la mateixa família, les persones no es coneguin entre elles veritablement o que no es reconeguin, que és encara pitjor. O que tinguin adjudicada una "etiqueta" a través de la qual es filtren i s'entenen totes les coses que diuen i fan, sense possibilitat d'alliberar-se'n. Quants no han de buscar fora de l'àmbit familiar altres persones amb qui parlar lliurement i expressar els propis neguits, les esperances, les dificultats, i sovint la pròpia fe! I quants no realitzen activitats de les quals els més propers no en saben res, senzillament perquè serien incapaços d'entendre i donar suport a qui les fa!

I el Senyor? Pot dir de cadascú de nosaltres, que som -en teoria- els seus amics, que creiem veritablement en Ell? Que el reconeixem? Que li fem confiança? O es trobarà que no pot treballar en nosaltres?

Bon dia! Es va sentir guarida de la malaltia

Pavel Chistyakov, Resurrecció de la filla de Jaire

De l'Evangeli d'avui (Mc 5,21-43):

"Aixeca't"

L'Evangeli d'avui és riquíssim. Ens diu molt, ens suggereix molt més i, si anéssim a buscar sermons, comentaris i estudis exegètics no acabaríem mai. Segur que són dos episodis que coneixeu molt bé i que n'heu sentit a parlar molt. És per això que només apuntaré breument alguns punts per a la reflexió personal.

Avui, el tema important és Jesús com a guaridor i font de vida. Jesús no és metge en sentit estricte: no aplica remeis ni practica la cirurgia. L'únic diagnòstic que li sentim és "la criatura no és pas morta: dorm tan sols", i se li enriuen! Jesús no és metge perquè no és un tècnic, no posa pegats als cossos malalts perquè "tirin" una mica més. Ell guareix, és a dir, restaura del tot la salut. I no és metge, perquè tot metge lluita per la vida del pacient i acaba perdent, però Ell és l'únic que pot posar límits a la mort, que pot retornar a la vida.

Aquest Jesús guaridor, que moltes vegades uneix el guariment al perdó dels pecats, aquí no ho fa. En aquest text no tenim homes que s'acosten a Jesús perquè estan malalts, sinó dues dones en situacions ben diferents, però doloroses. Cap de les dues ha pogut viure veritablement. Una fa dotze anys que pateix i que s'empobreix per posar remei a una malaltia que la separa de la comunitat dels creients -obligada a viure als marges per una Llei que la discrimina-. L'altre tot just té dotze anys (també dotze!), l'edat en què hauria de convertir-se en dona. A les dues, la vida se'ls escapa sense remei. Cap de les dues, per raons diferents, tampoc pot viure i realitzar-se joiosament en la seva feminitat.

La dona que toca Jesús és agosarada. Fa un últim pas de fe: només cal tocar el vestit de Jesús. Està desesperada: tocar Jesús significa fer-lo impur davant dels altres. Ho fa barrejada entre la gent, discretament. I queda guarida, discretament, al moment. Si no fos que Jesús la deixa en evidència! Perquè, al final, el seu guariment ha de fer-se públic perquè la discriminació social cessi. Així que la dona, ha de "confessar" la seva guarició, de la mateixa manera que l'hauria d'anar a expressar davant d'un rabí, segons la Llei. Ella tremola de por, i Ell li retorna la pau.

La nena s'ha mort. El pare demana ajuda. És una desgràcia per als pares veure morir els fills. En la seva cultura, també és una desgràcia saber que no tindran néts, descendència. Com morir sense haver estat pare o mare. És el corrent natural de la vida que es desvia, que s'estronca. Al poble d'Israel, la fertilitat és el súmmum de les benediccions. Així, la nena i la seva família resten assimilats a la desgràcia d'una vida sense fruit, en part "maleïda". La nena ha entrat en el moment de la vida en què ha de ser dona i, per tant, podrà ser casada. Retornar-la a la vida significa no només que s'aixequi i visqui físicament, sinó també que pugui madurar com a persona ("la nena ha de menjar"). La persona s'ha d'alimentar, ha de créixer, ha d'enfortir-se en cada fase abans de continuar en la següent. I tota persona ha de madurar abans de pensar en ser mare o pare. Qui sap si la nena temia el moment d'haver de deixar de jugar i enfrontar-se a tanta responsabilitat! També la criatura que tots nosaltres som en el nostre fons ha de ser cuidada per viure, per créixer, per no esllanguir-se i morir! 

Preguntes amb intenció:

- Quan i com perceps a Jesús com a guaridor en la teva vida?

- Ets conscient de les moltes dones que, al teu voltant, i avui!, no viuen veritablement?

- Com a fill o filla de Déu, amb la mateixa missió que Jesús, què fas al respecte?

- Tens prou fe com per "assetjar" Jesús?

- Estàs disposat/ada a "aixecar-te" i nodrir-te per aconseguir viure plenament?

Bon dia! Es van espantar

De l'Evangeli d'avui (Mc 5,1-20):

"Es van posar a demanar-li que sortís del seu país"

Fa por, Jesús? Segurament, a molts, sí. És difícil entendre que, per a Ell, tot es redueix a quelcom molt senzill: salvar cada persona. Ajudar-la amb totes les seves capacitats, a qualsevol preu.

Per fer-ho amb un endimoniat, un malalt molt extrem de qui se'ns diu que "ningú era capaç de dominar-lo", Jesús deixa que s'ofeguin dos mil porcs, moltíssims. El negoci dels habitants de Gerasa. Ells eren els grans productors de carn de porc per als molts gentils que vivien a la Decàpolis. Evidentment, feien diners aprofitant un nínxol de mercat que qualsevol jueu ortodox rebutjaria, just al límit a Llei (eren bons per al màrqueting, sens dubte!).

Doncs bé, Jesús els mata els porcs. I, així, els guanys de la població desapareixen a canvi de la salut d'una persona.

I els gerasencs? Segur que viuen la contradicció d'admirar-se per la nova situació de l'endimoniat ("assegut, ben vestit i en els seus cabals") i l'enuig per la pèrdua dels dos mil porcs. D'aquí la decisió de dir-li a Jesús (no sabem si amablement o no) que millor que se'n vagi a fer miracles lluny de casa seva.

A mi, aquesta lectura d'avui em fa pensar en les moltes persones que estan sent acomiadades mentre la seva empresa té guanys, només per millorar el compte de resultats; en els qui pateixen malalties rares i no disposen dels medicaments adequats perquè la seva investigació no és rendible; en els qui són desnonats de casa seva, especialment els qui viuen situacions molt delicades (gent gran, malalts crònics, nadons) encara que el banc o la caixa no podrà vendre el seu pis; els qui viuen al carrer mentre l'Estat segueix comprant material per a l'exèrcit... No us fan venir ganes d'engegar moltes coses al mar?

Per a Jesús, no només el dissabte està al servei de la persona, també els diners, el capital. En cristià, el diner no pot servir només per reproduir-se i acumular-se, sinó, sobretot, per fer-lo treballar i gastar els seus rendiments primerament  en les necessitats més fonamentals de les persones.       

És evident que, a tots els nivells, cal reconsiderar el funcionament de l'economia. Però, per no quedar-nos en idees, preguntem-nos també què fem individualment, a part de queixar-nos i manifestar-nos. Com usem els nostres diners, els nostres béns?

Espero que no demanem amablement al Senyor que ens deixi tranquils! 

Fem-los lloc!