Bon dia! A cop de pregària

De l'Evangeli d'avui:

"Supleix tu el que manca a la meva fe"

No conec ningú que no tingui almenys una dificultat important en la seva vida. 

No em refereixo a les puntuals, les que ocupen totes o quasi totes les energies un cert temps fins deixar-nos esgotats, però que després desapareixen. No, no, n'hi ha d'altres molt més importants. Aquelles que són amb nosaltres anys i anys: problemes de caràcter, situacions dures que es perllonguen en el temps sense que hi trobem la solució, esquemes de comportament i guions que repetim una vegada i una altra sense saber com sortir-nos, pecats habituals de pura debilitat... 

Tots tenim almenys una pedra ens impedeix seguir endavant, dur una vida totalment coherent o créixer harmònicament com a persona. Tots en tenim una, de pedra (com a mínim!), la "nostra" pedra. I no és una pedreta a la sabata, de les que et pots desfer fàcilment, espolsant-la. És una senyora pedrota enmig del pas. 

Amb introspecció, tècniques, bons propòsits, una mica o molta psicologia o altres recursos, podem aprendre a driblar la pedra, escalar-la, saltar-la, evitar-la, ignorar-la. A voltes sembla que desaparegui i pot ser que sigui així (quina sort!); però altres vegades, moltes, quan estem més confiat, allà ens la tornem a trobar, davant nostre, després d'haver-nos-hi donat un bon cop, i és tan enorme i consistent com sempre.

Què hem de fer, doncs, amb aquestes pedres? Primer de tot, acceptar-les perquè són ben veritables i perquè configuren dolorosament la nostra vida. Segon, fer tot el que puguem per conviure-hi sense topar-hi. I tercer, mentre fem tot això, preguem. Perquè hi ha pedres que només Déu pot fer desaparèixer.

Portem les nostres pedres, els nostres mals més persistents a la presència del Senyor. Podem pregar d'una manera semblant a la del pare de l'evangeli: "Tu que hi pots fer alguna cosa, compadeix-te de mi i ajuda'm","Supleix tu la meva manca de fe". Si la pregària surt del cor, segur que serà escoltada.

Què passarà llavors amb la pedra? Doncs, en realitat, no ho sé. El Senyor té molts recursos i la majoria no els coneixem: potser desapareixerà, potser la veurem i la viurem d'una altra manera, potser ens donarà forces per carregar-la i convertir-la en la nostra creu particular i aleshores ja no serà ben bé un entrebanc sinó una manera d'avançar, potser... vés a saber. Però Ell hi farà alguna cosa. Segur.

Quedem-nos amb això: davant les dificultats, siguin quines siguin, preguem. Preguem. Sempre.