Bon dia! L'amor de Déu passa per la butxaca

AVUI COMENÇA LA PRIMAVERA

De l'Evangeli d'avui (Lc 16,12.31):

"Allò que els homes consideren important, 

no té cap valor als ulls de Déu"

Jesús els ho diu als fariseus que, segons el verset 14, es reien d'ell, de la seva manera de plantejar que Déu i els diners són oposats. L'evangelista fa constar que els fariseus -recordem que eren "especialistes en Déu"- eren amics dels diners i que es feien passar per bons als ulls de la gent.  Per això, aquesta frase, és com una mena de bufetada. És com si Jesús els digués: No us adoneu de res! Realment, no coneixeu Déu!

I el que ve després és l'explicació d'on pot arribar l'amor als diners, que és, al final, un amor cec i immadur vers un mateix que cobeja constantment el que no té, que acumula sense aturar-se i que arriba a considerar arrabassar el que correspon a un altre (fins i tot les seves relacions: la dona) o a negar el que les persones necessiten per viure (Llàtzer). És propi d'un ego que necessita confirmar-se constantment. Mentre que l'amor de Déu ens porta sempre a l'equilibri, a tenir el que necessitem realment, al desig interior de compartir i a una certa pobresa, que no necessàriament ha de ser evident als altres.

Els diners no són bons o dolents, deixem-ho clar. Si fos així, seria ben senzill saber què n'hem de fer. Els diners són, moralment, allò que permeten a qui els té. No és dolent tenir diners si els usem bé. Què signifiqui "bé", això cadascú ho haurà de discernir, i no és fàcil. Per a la majoria, en general, per viure, tenir una mica d'estalvi per a urgències i també ajudar els altres. I les quantitats dependran dels ingressos i d'allò que elegim pensant i pregant. 

Jesús, però, ens parla d'una altra cosa: de la necessitat de tenir diners, de fer-se els seus amics, de relacionar-s'hi afectivament, de quedar-se "enganxat" i d'actuar amb ells com amb la droga, necessitant tenir-los (o tenir-los i gastar-los) sense mesura i sense comptar amb els altres.

Tant greu és "ser amic dels diners" com "ser amic de les coses" que podem obtenir amb ells, com pot ser el desig il·limitat de tenir objectes o de tastar plaers o d'usar les persones.   

Per això deia que l'amor de Déu passa per la butxaca, perquè la manera com usem els nostres diners, els nostres béns, assenyala la direcció dels nostres desitjos i acaba sent un "símptoma" del que tenim en realitat al nostre cor. 

Us proposo tres deures complementaris. Un d'interior, examinar els vostres desitjos davant Déu. Un altre d'exterior, revisar la vostra comptabilitat, el que gasteu amb la targeta... I un altre, que és molt lògic, comparar. Quan pugueu, perquè potser necessitareu temps.

Que el Senyor guiï sempre el nostre cor i les seves decisions.