Vingué al món

Bon diumenge! Entrem en l'últim tram de l'Advent!

L'Evangeli d'avui (Mt 1,18-24) és continuació del d'ahir. Notem que ja no tracta de la història en format gran, sinó que Mt enfoca la història concreta de l'entorn primer de Jesús, la seva família humana. Tècnica cinematogràfica!

El text és molt ric i ha fet córrer rius de tinta. Jo em centraré en dos punts només.

1) El nom. Al qui ve, l'Evangeli el designa amb dos noms: Jesús i Emmanuel. Sembla una contradicció, que una persona pugui tenir dos noms, i és obvi que, després, només veurem un en l'Evangeli.

El nom propi del Senyor és Jesús (=el que guareix). Si pels antics el nom de la persona correspon a allò que és, en Ell es compleix del tot. Jesús és qui ve a guarir-nos de tots els nostres mals, guarint-nos dels pecats.

El fragment també diu que li diran Emmanuel (=Déu amb nosaltres).  Aquest nom fa referència a l'experiència del creient. En Jesús es compleix la profecia d'Isaïes que llegim a la primera lectura. En Jesús, Déu ha visitat el seu poble i l'ha beneït (diu el càntic de Zacaries, a l'Evangeli de Lluc). No és una visita temporal. El Senyor s'ha quedat amb nosaltres per sempre.

2) L'acollida. L'Evangeli parla de Josep i Maria, però se centra en l'experiència de Josep. És la vivència de l'home bo a qui Déu li demana un pas més en la fe.

L'Evangeli diu que era "just", que és tant com dir que complia la Llei íntegrament. Un sant segons l'Antic Testament. Diu també que volia actuar contra Maria, però no públicament, senyal que no li volia mal.

Ara Déu li demana que faci un pas que implica anar més enllà del que diu la Llei i superar el seu malestar intern (que el deuria tenir), suspendre el judici intern sobre Maria i saltar la tanca dels seus prejudicis.

Tot l'Evangeli és una crida a mirar les persones concretes i les seves necessitats més enllà de la Llei i del seu compliment.

L'experiència de Josep és una mena de cas-límit i un desafiament real posats en la mentalitat religiosa i social del seu temps (i també del nostre). L'acceptació de l'altre en la seva fragilitat és el que mou a actuar contraculturalment. Un signe del Regne.

Podríem donar gràcies perquè Déu s'ha fet tan proper i perquè no ens deixa sols ni un moment!

També podríem pensar quins són els propis límits (prejudicis, idees, manca de fe, covardia) que no ens veiem capaços de superar per amor als altres (potser algú en concret) o per complir en la pròpia vida la voluntat de Déu. I apuntar-ho per parlar-ho a fons amb el Senyor!