Quasi un geni?

Aquest és el despatx d'Albert Einstein, fotografiat el dia de la seva mort. 

L'he comparat amb el de casa i he trobat aquestes diferències: 

- El meu és en color. Dissenyat per mi, en fusta de roure clar i fullola lacada en verd poma. El taulell s'insereix en un costat dels prestatges, fent angle.

- La taula va de paret a paret. Més ampla on hi tinc els ordinadors (dos), en el costat on treballo; i, més estreta, mitjançant un tall en corba, just on reposa la impressora, a sobre dels calaixos i a sota mateix de la finestra.

A part de tot l'embolic de papers, igual que el de l'Albert però més ben distribuït a causa de l'espai disponible, hi ha el telèfon fix, els portàtils, una impressora, el mòdem, un teclat i un ratolí, una safata desbordada de papers, un llum de sobretaula, el micròfon i els auriculars per a les videoconferències... i un palet de regalèssia.

- A diferència d'ell, trobareu llibres i papers en tots els prestatges, més o menys ben col·locats segons l'ús que en faig: alguns prestatges estan impecables (és a dir, no els toco), altres poden semblar una muntanya de documents sense cap lògica a qui se'ls miri sense coneixe'm bé. Entremig de l'enrenou, una ràdio per on escolto sovint la programació de Catalunya Música i petits obsequis i records de persones estimades. Ai, i també, per molt que em pesi, més llibres i papers apilats en capses a terra, pendents de revisar i treure de casa.

- Certament que em falta la pissarra, però al darrere de la porta hi he penjat rètols amb horaris, recordatoris... I crec que sóc col·leccionista de llibretes: últimament m'he adonat que en tinc per encetar i tot. 

Així que, si és per l'aspecte exterior, i afegint que el meus cabells són indomables, potser encara resultarà que coneixeu una "gènia". Alerta!! 

(Ah, no! No penseu que publicaré cap foto!). 

------

Nota: 

Això és només un exercici literari, si bé tot el que escric és veritat.

Us explico. Resulta que servidora és, entre altres coses, periodista. Almenys això diu un carnet que tinc i que està vigent fins al 2015. Com a periodista sense feina, se'm dóna l'oportunitat de participar en el wikidiari del Col·legi de Periodistes publicant-hi notícies, tot i que sense cobrar. Aquesta plataforma permet que també  publiqui les entrades del meu propi blog perquè els meus possibles contractadors coneguin millor el meu perfil.

Bé, el que se'm demana per participar en el wikidiari no sé si ho puc assumir, perquè ara mateix no puc fer normalment la feina d'un periodista en actiu. Però, pensant, m'he plantejat si, amb wikidiari o sense, no seria ja el moment de tenir un blog més "professional". Un altre, diferent d'aquest, on parlar de temes diversos, sense limitacions, des de la meva òptica  personal. Més objectius, més subjectius, més íntims, segons em vingui de gust. Que em plagui és fonamental!

I ja té nom. O almenys ja sé que vull que es digui "Els anys 50", atès que ja he arribat a aquesta edat tan respectable i, presumiblement, madura. Doncs, amb la meva mirada de "cinquantona" amb ulleres progressives, em dedicaré a dir la meva sobre aquelles coses que em criden l'atenció. Sense talls ni censures, perquè, com diu el meu pare, hi ha una edat en què ja es pot anar per la vida amb "sant desvergonyiment". El meu no sé si serà sant. Crec que ni ho intentaré!

Ja us avisaré quan estigui a punt.