Marc Chagall, Soledat, 1933
Un rabí sense comunitat?
Ell tot sol, als afores de la ciutat, lluny de la gent.
Acompanyat de la Llei, la Natura i la Música.
Però sol i pansit.
Envoltat de foscor,
o de fum,
o de boira...
... negres com la seva tristesa.
I més amunt,
quasi donant-li l'esquena,
l'àngel missatger de Déu,
portador sempre de bones noves.
Ai, ¿quan se li acostarà
i li dirà aquelles paraules
que faran saltar de goig el seu cor,
i també les seves cames,
per dansar en cos i ànima,
en honor del Senyor?
..........
Arribarà,
arribarà el dia.
I els teus peus correran sols vers l'Assemblea.
El teu talit tindrà sentit
i desplegaràs la Torà a la sinagoga
per transmetre la veu de l'Altíssim.
La teva alegria es vessarà,
com s'omple a vessar el calze del kidush,
i tots en beuran.
..........
Espera en el Senyor!
..........
Avui sóc gris fosc,
però demà potser la teva Llum resplendirà,
i brillaré com mai.
Mentrestant, un dia i un altre,
jo et tornaré a lloar:
Salvador meu i Déu meu!
(A tots i a totes, que esperem que arribi la nostra hora)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada