Plans trastocats

Podria dir que ha estat una setmana malbaratada en part, per culpa d'una grip inoportuna, que m'ha fet deixar a banda algun dels meus bons propòsits...

Oh! Esborreu això, si us plau. Oficialment, no he fet bons propòsits, sinó algunes resolucions senzilles que m'ajuden a configurar el Pla de Vida d'aquest any. Perquè, sobre els bons propòsits, cal tenir present  allò que diu un proverbi xinès: Dels bons propòsits que es fan en començar l'any, en acabar-lo, un terç es compleixen, un altre terç no es compleixen, i del  terç restant, ningú aconsegueix recorda-se'n.  Si no és xinès, tant és. Potser ja és hora d'afirmar que no és veritat allò de que tota saviesa ve d'Orient, ja que el sentit comú, tot i que no massa popular, està distribuït per tota la Terra. En tot cas, pocs propòsits, perquè, tant si els complim com si no, almenys aconseguirem recordar-los (potser) al final de l'any i no farem el ridícul!
Setmana, doncs, complicada. Tot i que he aconseguit fer bé les poques coses que ara mateix tinc en agenda: les teràpies, els acompanyaments, el taller de joieria (i a més, aquesta setmana he fet el doble d'hores). Això sí, la resta del temps, me l'he passat descansant i cuidant-me. Però sense cap ànim de llegir ni forces per fer gaire feina a casa. En canvi, he repassat alguns llibres de decoració que vaig treure de la biblioteca. Són llibres fàcils, de poca lletra i plens fotografies atractives. I és que, com més sóc a casa, més m'adono de la de coses que cal arreglar o senzillament amoblar (sense parlard'organitzar, que no és poca cosa). És clar que abans, casa meva era només una llar-dormitori  i poc més. I ara demana ser llar de veritat, acollidora i mínimament còmoda. I en això estic des de fa un temps, tot i les limitacions econòmiques.

Setmana moguda també en altres sentits.

Al nord d'Àfrica, la revolta de Tunis, que podria arribar a ser el detonant per a les necessàries reformes polítiques a aquest país, a més d'Egipte, Jordània, Algèria, Líbia... sempre que l'exércit sigui conscient i aparegui aviat un líder civil capaç d'aglutinar tots els esforços per sortir de la crisi política i redistribuir eficaçment la riquesa. El que s'ha endut la família de Ben Alí, no ho recuperaran, però tenen una important font d'ingressos en el turisme que els cal no perdre, cosa que implica necessàriament una estabilitat política i social que doni confiança als estrangers. El que ha passat, és també d'un toc d'avís a les democràcies occidentals, que han tancat els ulls als règims de la regió mentre fossin fidels proveïdors de béns naturals o suposats aliats contra l'islamisme. Cap d'aquests régims ha dedicat els ajuts econòmics tant a combatre l'islamisme com a ofegar altres partits polítics que podríem arribar a governar en justa contesa democràtica. El paper de França, en concret, aquests darrers dies ha estat ben galdós. Què se n'ha fet de la seva reputada diplomàcia?

Imatge de L'Osservatore Romano

Abans, però ens va tornar a colpir l'atac als nostres germans coptes d'Egipte. Com a altres regions amb predomini islàmic, molts d'ells s'exilien a altres indrets del món. En tenim també a casa nostra. Contràriament al que molts pensen, els cristians són anteriors als musulmans a Egipte i, llevat d'alguns segles de relativa calma, han estat sempre perseguits violentament o mitjançant decrets que els segreguen de la resta de la societat. Tanmateix, els atemptats actuals són una greu amenaça per a l'estabilitat social i política a Egipte, ja que la convivència entre les comunitats és fonamentalment pacífica. Els atemptats procuren trencar un teixit social que s'ha anat estripant en els últims anys, amb l'estratègia de sembrar la desconfiança i aïllar les comunitats. És, per suposat, també una manera de debilitar un govern que no s'ha mostrat tampoc especialment interessat en resoldre els problemes del país. En aquest escenari, però, els qui queden més malparats en primer lloc són els cristians. De poc serveix que hagin estat ells, en bona part, els qui han preservat i trasmès la llengua, els costums i el patrimoni cultural a l'Egipte. Cap extremisme està mai interessat en aquestes "pijades"!

Han abundat les declaracions dels líders cristians demanant la llibertat religiosa, la llibertat de culte,... coses que difícilment aconseguiran sense comptar amb uns canvis polítics, econòmics i socials previs. Cal estudiar una mica la història. Per on ha passat Europa abans d'arribar a l'actual llibertat religiosa, de consciència, de pensament? No ens ve de fa tant! De les Guerres de Religió Europees en va sortir l'aplicació pràctica de la secessió conjunta de territori i religió, amb algunes excepcions. El principi del cuius regio, eius religio, defensat públicament o senzillament aplicat a la pràctica, s'ha estès en el temps des de la Reforma fins a la Revolució francesa i el creixement dels moviments ateu i agnòstic del segle XX. Que fins fa quatre dies (només quatre!) els anglicans no gosessin passar-se al catolicisme obertament (sí individualment, però quasi mai les persones conegudes) significa la implicació política i social de la religió, el seu valor d'etiqueta, les vinculacions que ella mateixa significa. Desgraciadament, perquè no és d'acord amb la història, el cristianisme ha estat vinculat pels estudiosos de la història, la sociologia i la resta de les ciències humanes com un valor occidental (europeu, anglo, llatí, capitalista, colonial,...) oblidant les branques més antigues del propi cristianisme que mai no han participat d'aquestes característiques. (Bé, potser podríem salvar de la crema el Dr. Freud, que era ben conscient del semitisme implícit en el cristianisme).

El que he trobat a faltar en les declaracions dels líders cristians (si estic mal informada, m'ho dieu) és recordar el que el Senyor Jesús recomana: perdonar, pregar pels enemics, fer el bé als qui ens volen mal. Jo no ho he trobat enlloc. I, en canvi, és això el més fonamental. El millor que podem fer.

L'estratègia de la por funciona gairebé sempre. Fixeu-vos, si no, en aquest acudit, aplicat a un altre context:

No és això el que hi ha al fons de les altres mogudes importants que roben espai a les bones noves en els nostres Telenotícies? La por a la crisi, el possible rescat d'Espanya, la caiguda de l'euro, l'amenaça de la deflacció, els països emergents que poden comprar els nostres bons (però... no érem nosaltres els rics? què ha passat, nois?), la jubilació als 67, la pèrdua dels llocs de treball a partir dels 45 sense possibilitat gairebé de trobar feina nova i ben pagada (i així, com volen que cotitzem per a la nostra jubilació?), les cases hipotecades que es perden del tot però no alliberen de la hipoteca, el planeta que se'ns omple de deixalles... On hi podem posar un bri d'esperança?

Posem-la una mica en les nostres comunitats, si us sembla. Aquesta setmana passada les esglésies reformades celebraven la Setmana de la Pregària, una crida mundial a totes aquestes esglésies, siguin grans o petites, a compartir un mateix esquema d'oració, generalment al voltant d'un tema. Es convida als creients d'una església a visitar-ne una altra i a participar en les seves celebracions. Són dies d'obertura, de participació i de comunió dintre de la diferència.

I tot just avui comencem també la Setmana per la Unitat dels Cristians, en què som convidats a pregar per aquesta unitat que se'ns resisteix tant! Uns dies també per reflexionar sobre la importància del que ens separa i del que ens uneix, i per aquelles coses que podríem fer per anar tots una mica més junts.

Per si no l'heu vist encara, i per anar fent boca, us passo l'enllaç al tràiler de la pel·lícula De dioses y hombres, que valdrà la pena de veure. http://www.youtube.com/watch?v=aA4NaXnhxgg

I plego. Avui ha estat un dia cansat, perquè han ingressat el meu nebot per un principi de pneumònia. A casa anem tots una mica de bòlid!