Fins a l'absurd

"Fes el que Ell et digui", et diu Maria.

Llavors, tu vas a Ell i et demana quelcom absurd: "Omple d'aigua les gerres". 

Tu penses: "Jesús, el que necessitem és vi, no aigua!"

I també "Són les gerres d'aigua per a rentar-se! Qui en voldrà beure?"

I, per si això no fos poc, "Haig de trafegar sis-cents litres... d'aigua?"

També tens ganes de protestar: "No estem per jocs, Jesús, que el problema és seriós!" 

I voldries deixar-li clares algunes coses: "Si s'assabenten del que estic fent, m'acomiaden!"

Jesús, Tu ens poses entre l'espasa i la paret. 

Ens demanes que creguem en Tu cegament, que obeïm les teves paraules, encara que ens semblin sense sentit, descontextualitzades,  un compromís inútil, una presa de pèl o un perill real per a nosaltres.

Podem estar-nos uns instants, una hora, un mes, un any o mitja vida pensant si val la pena donar-te el vot de confiança.

El cas és que si no t'obeïm, si no fem allò que ens demanes i que sembla tan fora de lloc, no serà possible el miracle. 

Sense aquest acte de confiança total no hi haurà festa, no hi haurà Vida.

Demanem al Senyor, com Sant Ignasi, "que su voluntad sintamos y enteramente cumplamos", perquè hi hagi Vida en nosaltres, en l'Església i en el món. Una Vida tan abundant i bona com el vi que Jesús va regalar als esposos de Canà.