Carta a Jesús

Estimadíssim Jesús,

¿Te'n recordes quan, ja fa molts i molts anys, pregava mirant les vinyes de Les Avellanes i recordava les paraules del profeta: El meu estimat tenia una vinya...? Llavors, veia clarament que aquella vinya, ampla, de la qual n'esperaves fruit, era jo.

Però aquesta tarda, mentre llegia l'Evangeli, la vinya s'ha anat transformant en una sola planta, un cep, i jo, en una petita sarment seva que mirava de no perdre'n el contacte per no acabar seca i estèril. Però alhora segura de que això no seria tan fàcil. Perquè, si no, ens hauries fet el regal immens de convertir-nos en pertinença teva?

Sí, Jesús, Tu no ens anomenes servents, sinó amics. Però també ens has fet germans teus. Germans petits, perquè Tu ets el primogènit. Tanmateix, som més que els germans carnals, perquè vàrem néixer de Tu mateix.


A la creu, Tu no només vas redimir-nos, sinó que, com un efecte col·lateral, no sé si determinat des de l'inici o intensament volgut per Tu i secundat per l'Esperit Sant, va néixer l'Església, nosaltres. Del teu costat obert a la creu, com diuen alguns Sants Pares, es bastí l'Església, de la mateixa manera que del costat d'Adam va ser formada Eva. Una analogia que no és gens masclista, sinó que denota una intimitat més profunda que qualsevol altra.

Així, podem dir que, a més de germans, som esposos? Ai, crec que encara ens quedaríem molt curts. Perquè, si bé podríem dir que la nostra comunicació és molt íntima, en realitat ho és molt més que entre dos que s'estimen, per molta empatia que tinguin. Perquè del teu costat, també van sortir l'aigua, símbol del Baptisme, i la sang, símbol de l'Eucaristia. Amb ells naixem i ens nodrim i creixem i ens regenerem convertint-nos en imatge cada vegada més fidel de Tu.

Llavors, Jesús, podríem dir que compartim la mateixa Sang? Sí, crec que sí. No només amb el preu de la teva sang ens has fet teus, sinó que ens has fet part de Tu mateix. Íntimament units, com cadascuna de les parts que integren el cos. Tu, el Cap; nosaltres, cadascun en el seu lloc. Treballant coordinadament amb Tu, i Tu amb el Pare i l'Esperit Sant.

No servents ni amics ni només germans ni tan sols esposos. Formant part del teu Cos, ens relacionem amb la Trinitat des d'una posició que cap humà hagués somiat mai. Entrem en la intimitat de Déu. Hi treballem, hi reposem, hi som. Arrelats en el nostre Principi i el nostre Tot.

Com podríem no donar fruit, si estem tan a prop? Em resisteixo a pensar-ho, però Tu dius que això pot passar. Serà, doncs, per negligència nostra, per oblit de tant com ens has donat? O serà perquè serem capaços d'arribar a pensar que els fruits són obra nostra i no Teva? Serà perquè ens haurem oblidat de xuclar la Saba amb què ens nodreixes? O perquè busquem fora de Tu l'aliment que ens cal?

Però, com  podrà ser això, Senyor? Si Tu estàs, no amb nosaltres, sinó en nosaltres. I nosaltres en Tu. Com seria possible que poguéssim estar tan separats de Tu, i seguir vivint fins i tot físicament. Ho veig del tot impossible! La meva ment es resisteix a pensar-ho. Febles com som, podria ser que per un moment, per un temps, àdhuc durant anys ens despistéssim del tot. Però, al final, com podríem oblidar-nos de la crida de la Sang vessada amb què ens has marcat i que ens és com un instint vital?

Oh, Senyor, no m'imagino com podria cap germà meu ser separat del teu Cos definitivament. Molt més m'imagino el Pare aplicant les tisores de podar i tots els remeis que els bons vinyataires coneixen bé perquè, malgrat que siguin dolorosos, tots puguin romandre amb Tu per sempre, donant cadascun el fruit que els correspon. Segurament tots en quantitat diferent, fins i tot amb sabors diversos, però sempre bons.

Ai, i ara m'he d'enfrontar a l'instint crític humà sobre la quantitat. Haig de fer aquí un acte de fe i creure el que no veig. Perquè els fruits no sempre es veuen. I si es veuen, no és sempre immediatament. I moltes vegades, no els veu tampoc ni n'és conscient qui els ha produït, sinó que es van descobrint en el temps, més enllà de la durada d'una vida humana.

¡Déu meu, com ens costa a les persones, i més a les de la nostra època, enfrontar-nos a la teva visió de la productivitat, de l'eficiència, a la teva gestió del temps! Nosaltres hem estat educats (mal educats, segurament) en voler-ho tot perfecte, rendible i per a "ara mateix". Tu, Jesús, i el Pare encara compteu el temps i l'espai com els pagesos. Aneu sense rellotge i els vostres passos ens semblen sovint mal comptats.

Com m'és, de difícil, acostumar-me a escoltar-te i fer-te cas, encara que no entengui gens les teves intencions ni sàpiga què em trobaré ni m'imagini en què pararà la meva vida. I és que no és privilegi de la sarment saber, sinó créixer i donar fruit, senzillament. Senzillament, la paraula clau.

Senzillament, doncs, Jesús, et demano avui el que Tu mateix vols: que romanguem en Tu i Tu en nosaltres. És un regal grandíssim aquest que ens has fet. Que no ens el deixem perdre, que el cuidem i que te l'agraïm sempre.