Bon dia! L'Evangeli d'avui (Mc 1,40-45) té com a protagonista un leprós. Un malalt que pateix la soledat de manera especial, rebutjat i temut pels altres. La seva situació és, per entendre'ns, bastant semblant a la dels primers malalts de SIDA.
El malalt trenca la norma que l'obliga a separar-se de la gent i va a Jesús. Té molt clar el que vol: tornar a la vida normal. I creu de veritat que Jesús li ho pot concedir.
Jesús es commou. No pot evitar actuar per ajudar aquella persona. I també trenca la norma: el toca.
El que ve a continuació és paradoxal. Jesús demana silenci a qui ha curat però el seu cos guarit parla per ell mateix. Li diu que compleixi la Llei primer de tot, i l'altre ho escampa abans de res. Hi ha un element de tensió entre Jesús i el malalt que no queda reflectida en totes les traduccions (en l'original, Jesús el fa fora, v.41), potser perquè veu que la manera de fer de la persona és anar per lliure. La consecuència és que, en saber-ho tothom, Jesús sí que haurà de complir la Llei i quedar-se fora de lloc habitat durant un temps (com una quarantena). Tot i això, la gent se li acosta igualment!
En el text notem que la missió de Jesús no és còmoda, que les persones no reaccionen sempre amb docilitat (encara que vagin de bona fe!), que hi ha una tensió gran entre els sentiments interns de Jesús (predicar, ajudar, guarir, una gran empatiacque el mou a actuar) i la realitat social i la Llei.
Finalment, notem que, malgrat tot, el guarit canvia visiblement i es converteix en missioner. De manera que els fets de Jesús s'expandeixen fins i tot de manera incontrolada. Si el Regne és visible en fets concrets, el guarit és, ell mateix, missatger i missatge.
Sóc capaç d'identificar el meu mal més important i demanar l'ajuda del Senyor amb tota confiança?
