Vingut per guarir

Bon dia! Avui l'Església fa memòria de Sant Joan de la Creu. Carmelita, reformador, amic de Santa Teresa de Jesús, místic. Les grans obres en prosa poden ser una mica aspres de llegir, però val la pena aproximar-se a la poesia i, si voleu, als "Dichos de luz y amor", que són anotacions breus amb consells sobre la vida espiritual. El recomano tant pel seu valor místic com estètic, encara que algunes coses ja no siguin per a la nostra època.

L'Evangeli d'avui (Lc 7,19-23) és la versió llucana de la lectura de diumenge, amb alguna variació, com és que Jesús actuï davant d'ells.

La raó és que han de ser testimonis davant de Joan. Han de donar fe del que han vist i escoltat, com faran després els deixebles de Jesús. Per això són dos deixebles i no un o un altre nombre. Dos són els testimonis que calien per a un judici. Amb aquests detalls, Lluc indica la importància d'aquest episodi.

Una diferència entre Joan i Jesús és que el primer parla de pecat i el segon se centra en el dolor.

Jesús i tots els qui el seguim batallem contra el mal i el pecat en una lluita que dura fins a l'últim moment de l'últim dia. El dolor és sovint la manifestació del pecat o el lloc on aquest arrabassa la dignitat de la persona. Pensem en els nens soldat, privats d'amor i d'infantesa.

Jesús va guarir i va perdonar. No va guarir tothom, però. Els miracles de Jesús no són exhaustius, sabem que en algun moment s'hi nega: quan el volen utilitzar. Els seus miracles tenen a veure amb la dignitat de la persona i quasi sempre queda clar a que apunten a un mal social que caldria resoldre. Davant el pecat i la injustícia, Ell donarà la vida, però en el dia a dia posa les seves capacitats per solucionar el benestar de persones concretes.

Així, allò que fa es converteix en denúncia i signe d'un ordre nou, del Regne, on aquests dolor no hi serà, on la persona troba respectada la seva dignitat.

En el meu dia a dia, quines capacitats poso al servei dels altres per superar situacions de dolor, d'injustícia, d'indignitat?

Fer la voluntat del Pare

Bon dia de Santa Llúcia! Avui ja poden començar córrer els qui no han fet res de cara al Nadal. En teoria, comencen les fires de pessebres i es guarneix la casa fins (en teoria) el dia de la Candelera (la Presentació, 2 de febrer).

Santa Llúcia no té res a veure amb el Nadal, excepte el fet de ser cristiana i que el seu nom al·ludeix a la llum. Crist és la Llum!

L'Evangeli d'avui (Mt 21,28-32) és continuació del d'ahir, dedicat especialment als grans sacerdots i gent notable. Podem fer la traducció a la nostra situació.

La paràbola dels dos fills tracta de la coherència. Parlar i fer són essencials, però també ho és penedir-se i canviar de parer i d'actitud i obeir el Pare.

És això el que va fer molta gent del poble, que va acollir la predicació de Joan. En canvi, els grans no s'han sentit interpel·lats per ell. Per això, aquells que ells desprecien (publicans i prostitutes) ja els han avançat, els han tret el primer lloc perquè han escoltat i han cregut.

El que denuncia Jesús és l'autosuficiència i la duresa dels dirigents d'Israel, la incapacitat d'escoltar Déu, de reconèixer-lo allà on actua. Són dels que diuen (i parlen molt, perquè tenen el ministeri de l'autoritat), però no fan. Pitjor encara, en un altre lloc Jesús diu que ni fan ni deixen fer. Són un obstacle a l'acció de Déu en la seva vida i sovint en la dels altres.

Podem pensar que això ens queda lluny, però potser no tant. Gandhi deia pràcticament el mateix dels cristians en general: que parlem molt. I algú deia que si el temps que hem passat des del Concili escrivint comentaris, articles, plans pastorals, projectes comunitaris,... -la majoria irrealitzables-, els haguéssim dedicat a treballar, l'Església seria molt diferent (potser el món també).  Vigilem, doncs, no sigui que perdem l'energia en les paraules i no en les obres que ens demana el Senyor.

Potser avui podríem fer una mica d'examen de consciència sobre la nostra coherència entre el dir (i creure) i el fer.

Amb quina autoritat?

Bon dilluns! L'Evangeli d'avui (Mt 21,23-27) resulta estrany si no es contextualitza.

Estem cap al final de l'evangeli. En el segon dia d'estada de Jesús a Jerusalem, i ja en el primer ha expulsat els venedors del temple a fuetades. I després ha guarit malalts. Per tant, quan els grans sacerdots i notables van a Jesús, no sembla que l'interroguin tant per la paràbola anterior a aquest passatge, com per la destrossa que ha fet.

Haurien d'estar empipats de debò. La pregunta per l'autoritat es pot interpretar com un "qui t'ha donat poder per fer això (intervenir en l'organització del temple, guarir malalts)?" És clar que l'única resposta és "Déu".
També es pot interpretar com un "qui t'has cregut que ets?" I la resposta és la mateixa!

Jesús els respon amb una altra pregunta. Pensem que és una controvèrsia, però no un joc. Es tracta d'una situació tensa perquè Jesús altera l'ordre i posa en qüestió les pràctiques establertes i mantingudes per aquells que l'estan interrogant (i que després el jutjaran).

La pregunta de Jesús es trasllada a la figura de Joan Baptista, que també estava separat de la religió establerta. Els pregunta per la seva missió concretament, és a dir, la seva vocació.

La deliberació ens mostra com es mouen per interès propi i no per la veritat. Això sol ja els incapacitaria per a la seva funció sagrada!

La respostes finals no són definitives. La qüestió és que davant la manca de compromís d'uns, Jesús es nega a respondre. Per què ho ha de fer, si no n'estan interessats de debò?

Els grans només volen prolongar el seu poder i neutralitzar el de Jesús davant la gent. No els interessa qui és Jesús més que en el sentit que els és una amenaça. 

Però per qui els escoltés el paral·lelisme era clar. Si diuen que el seu poder és de Déu, l'han de creure. Si que és humà, la gent anirà contra ells, perquè molts el tenen per Messies.

Davant Jesús, l'actitud d'encongir les espatlles i dir "no sé" equival al rebuig. O s'hi està a favor o s'hi està en contra. I quan s'hi està en contra és perquè xoca amb els interessos personals,  que quasi sempre es poden resumir en termes de posseir (el que sigui), de poder (del tipus que sigui) o d'estatus (situar-se per sobre d'altres). Com els passa als qui van a interrogar Jesús.

Demanem conèixer Jesús bé, amb el cor, i respondre-li sincerament, lliures de lligams.

Ets tu?

Bon diumenge, tercer d'Advent (sí, ja, que el temps corre!)

El passatge que llegim avui (Mt 11,2-11)  enceta una part de l'Evangeli dedicada a les diferents reaccions de la gent respecte a Jesús. Hi ho fa començant pel qui l'ha anunciat: Joan Baptista.

Joan està empresonat i sap el que està fent Jesús. És possible que la seva percepció no correspongui amb la idea de Messies que tenia. Tenen un estil tan diferent! És ben possible també que Joan es trobi en crisi existencial: Què n'ha fet, de la seva vida? Pagava la pena? I si Jesús no és el Messies? Llavors quina és la seva pròpia identitat, si ja no és el seu anunciador?
Una nit fosca. Els sants no estan exempts dels dubtes de fe ni dels moments de depressió. Joan fa el millor: encarar el problema. I envia alguns deixebles a fer una pregunta molt directa: Ets tu o no, el Messies?

Jesús els respon fent-los un llistat de les guaricions que ha fet. Només han de veure i escoltar. El millor testimoni de qui és (i de qui som tots) és allò que fem.
L'anunci de la Bona Notícia als pobres ens porta al Sermó de la Muntanya, a les Benaurances.
Tots són signes profètics, amb referències a textos de l'Antic Testament, principalment a Isaïes, que demostren que té el poder de Déu i que té la intenció d'implantar un canvi radical en l'ordre present.

La resposta de Jesús indica que està donant compliment a les paraules d'aquells que l'anunciaven antigament, i, per tant, també a les de Joan, encara que ell no ho pugui veure o entendre. És cert que Déu actua, però no sempre de la manera que esperem ni com  nosaltres preferiríem, però és important (sobretot en els moments d'incertesa), deixar en suspens les nostres idees i analitzar la situació, els senyals. És el que fa Jesús amb els deixebles de Joan. I remarca que no n'hauria d'estar decebut (o escandalitzat, segons les traduccions). Ni Joan ni ningú haurien de quedar-se amb el sentiment que Déu no actua (o no ho fa bé!) perquè no coincideix amb les seves idees o sentiments.

El final és molt important, encara que no ho sembli. L'elogi a Joan significa que els seus dubtes no afecten a la seva identitat ni a la seva integritat davant de Déu. No és menys pel fet de passar una crisi (potser al contrari, fins i tot). De fet, al verset 14 (que no llegim avui) l'identifica amb Elies.

L'al·lusió al Regne és problemàtica, però podríem, per aproximació, dir que Joan està encara en la línia, el llenguatge i els fets de l'Antic Testament. Anuncia el Messies i el Regne, però no n'està integrat. El Regne s'inicia amb Jesús i segueix en els seus deixebles. És la situació incòmoda de les persones que viuen en les canvis d'època, culturals, religiosos,... els preveuen, hi posen el peu, però possiblement no els assoleixen del tot. Moments de crisi, potser com els que vivim avui, que ens obliguen a viure amb els ulls ben oberts, buscant els signes de l'obra de Déu en mig de les foscors, sense deixar-nos tancar en la presó de les pors i del "sempre s'ha fet així"... o els gustos personals.

Avui, en el camí de l'Advent, busquem els signes de l'acció del Regne en el nostre món, en la societat, en l'Església, en la nostra vida. I demanem ser nosaltres també, amb el que som i fem, signes del Regne.