Bon dia! Molt més el vostre Pare

De l'Evangeli d'avui (Mt 7,7-12):

"Demaneu... cerqueu...truqueu"

L'Evangeli sembla que contradigui el que deia ahir, però no és ben bé així. Ahir tractàvem dels signes de l'amor de Déu i de les peticions interessades. Avui Jesús ens parla és de com actua Déu davant les nostres necessitats.

Hi ha dues parts en aquest text. 

La primera és una exhortació a confiar en Déu i a fer-ho sempre, demanant-li el que ens cal. No hi ha límit. El que necessitem. Materialment, espiritualment. La seva ajuda ens cal sempre. Jesús ens diu que cap petició queda sense resposta, perquè Déu ens té en compte més que els millors pares. D'altra banda, Ell és el Senyor de l'Univers, l'Amo de totes les coses. Disposa de tot. 

També és cert que altres evangelis apunten específicament a la petició de l'Esperit Sant. Ah, és el que més desig té de donar-nos! El que més necessitem i el que més bé ens farà! Al final, el que Déu Pare ens dóna amb més amor, perquè és el que més bé fa a la nostra pobresa real -a la pobresa de dins- és el Fill i l'Esperit Sant.

"Si vosaltres, que no sou pas cap model de bondat, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel en donarà als qui li'n demanin"

Disposem-nos, doncs, a rebre coses bones. Coses bones "demanades". Encara que allò que demanem no sigui exactament el que Déu ens donarà. Tal com fan els pares i les mares, que capten la necessitat dels fills i els donen el que és millor en cada cas i en cada moment.

Segona part. "Allò que vulgueu que us facin els altres, feu-los-ho vosaltres igualment". Aquest és un text diferent, separat de l'anterior. Realment, no hi té res a veure. I en canvi... no serà que aquells béns que demanem a Déu per a nosaltres, hem d'estar disposats a donar-los, a facilitar-los als altres, si també n'estan mancats? No serà que Déu Pare vol que els seus fills-germans comparteixin el que tenen i el que els dóna i s'ajudin?

No serà que Aquell que dóna coses bones als seus fills vol que ells també donin coses bones als seus germans? 

Quan demanem a Déu ajuda per pal·liar les nostres necessitats i les del món, estem disposats en el nostre cor a fer amb els altres, a donar-los, allò mateix que demanem a Déu? A comprometre'ns amb aquells que ens demanen i cerquen i truquen a la nostra porta de tantes maneres? 

Ah, us dic un secret? No cal que us esforceu gaire a trucar: No hi ha porta!

Bon dia! Més senyals?

De l'Evangeli d'avui (Lc 11,29-32):

" Aquí n'hi ha un que és més"

La temptació de molts creients és demanar senyals per "comprovar", és a dir, per posar a prova, l'amor de Déu. 

Alguns demanen miracles directament, grans miracles. Altres, petits signes quotidians que siguin confirmacions "fàcils" de que Déu els té en compte i els estima. Tots funcionen sempre amb el condicional: "Si m'estimes de veritat, fes això", "si passa això, creuré que estàs amb mi", "si..., llavors...".

Deia ahir que una condició per pregar és creure que Déu està sempre "a favor nostre", que podem comptar sempre amb el seu amor. Que ens donarà sempre allò que necessitem. El que necessitem de veritat, que Ell ho sap millor que nosaltres mateixos.

És quan no ens ho creiem, quan estem temptats de demanar proves.

Imagineu que els qui us envolten us estiguessin demanant sempre proves palpables de la vostra estimació, i sempre amb aquests condicionals? Oi que us afartaríeu? Els retrauríeu la seva poca confiança!

Jesús es cansa. Quin senyal més necessita la gent que se li acosta, que no sigui Ell mateix? Perquè el signe més gran de l'amor de Déu és Jesús: el seu abaixament, la seva encarnació, els seus llargs anys de silenci, la seva compassió, les seves paraules, la seva passió, la seva resurrecció.

Ell és el millor senyal de l'amor de Déu: Qui el veu a Ell, veu Déu. Qui el coneix, coneix Déu. Qui se li acosta, s'acosta a Déu. 

El "mirem", contemplem, sovint? L'anem a trobar en la pregària? Coneixem de veritat Jesús? 

I seguim demanant a Déu més senyals?

Potser ja és l'hora de plantejar-nos ser una mica més madurs, deixar-nos de jocs i petits xantatges i confiar de veritat en el Déu que Jesús ens mostra: el Déu que és capaç de salvar qualsevol distància i d'assumir-ho tot, fins una mort ignominiosa, perquè ens estima.

Bon dia! Fills i germans

De l'Evangeli d'avui (Mt 6,7-15):

"Eviteu la xerrameca dels pagans"

El nucli de l'Evangeli d'avui és el Parenostre, la pregària senzilla i alhora completa que Jesús ens ensenya. No en faré cap comentari. Però sí us assenyalo les dues condicions que Jesús ens diu que calen per ser pregada "de veritat".

Jesús ens les dóna abans i després de la pregària:

- Confiar en Déu, perquè ens escolta sempre i sap perfectament el que ens cal. Per això, per pregar no hem d'usar moltes paraules. No hi hem de pledejar, amb Déu, perquè no l'hem de convèncer de res. N'hi ha prou amb adonar-nos que és el nostre Pare, que ens estima i que està "a favor nostre".

- Cal que perdonem. Déu ens perdona sempre i nosaltres també hem de perdonar. Potser, si ens és difícil, podem manifestar-li la nostra dificultat. Així, quan preguem a casa, a la nostra cambra, en la nostra intimitat, podem demanar ser perdonats i alhora ser capaços de perdonar com Ell. O simplement, dir les paraules del Parenostre amb el desig que siguin, que arribin a ser, veritat. 

Avui resem el Parenostre atentament, amb confiança, sentint que som part d'una multitud de germans i amb el cor disposat al perdó.

L'Onada

Gràcies al fotògraf i surfista Brad Styron podem gaudir d'aquesta bella fotografia, presa a la Illa Maragda, a Carolina del Nord, EUA.