Bon dia! Per veure el Senyor

De l'Evangeli d'avui (Mt 25,31-46):

"Quan t'hem vist?"

Avui és un bon dia per recordar que l'essencial és invisible als ulls. 

El Jesús de Natzaret, que ens diu les coses claretes en aquest evangeli d'avui, és el mateix Fill de Déu que s'encarna d'amagat, que viu trenta anys d'incògnit fent la vida de qualsevol i que, quan guareix els malalts, recomana que no ho diguin a ningú.

Amb Jesús, hem conegut un Déu que és sempre al nostre costat, que es posa en la pell dels desvalguts i que posa com a criteri de veritat de la nostra amistat amb Ell allò que fem al proïsme. I no hi ha altre! 

Jesús avui ens diu que hi ha multitud que no el veuen. La diferència és que uns no el veuen però ajuden els que els necessiten i altres, no. 

Per tant, la qüestió no és tant veure'l o no, que millor que en siguem conscients, com tenir o no els seus sentiments, haver-nos fet nostra la seva manera de fer. 

Ser capaços de fer-nos de carn sensible, com Ell, i desterrar les parts del cor que s'han endurit com la pedra (o demanar-li que ens l'estovi!).  

Ser capaços de fer el bé d'amagat, en les coses petites i cada dia. Perquè si esperem "la nostra gran oportunitat" de fer el bé ni la trobarem ni n'estarem entrenats. Els surfistes ho saben bé i per això esperen la seva gran onada, l'onada perfecta, cavalcant-les totes. I això sempre, sempre, sempre.

Jesús feia miracles i nosaltres també tenim la capacitat de fer-los. Miracles a la nostra mida, que fan millor la vida dels que ens envolten (que no és cosa petita!); que provoquen somriures, dels quals el món n'està tant necessitat!; que augmenten l'autoestima i la confiança de les persones i els donen raons per viure; que porten a crear xarxes de fraternitat, invisibles als ulls la majoria de les vegades, però ben reals. Això són miracles perquè van a favor de la vida i perquè assenyalen amb claredat quins són els valors del Regne.

Jesús ens ve a dir que qui no veu les persones del seu voltant (i s'hi implica), tampoc no pot veure Déu. Senzillament, no té la mirada adaptada.  

Benet XVI va escriure: "tancar els ulls al proïsme, també ens converteix en cecs davant Déu". 

Avui, miren de veritat totes les persones que ens trobem. Pensem en les seves necessitats. Fem els serveis que puguem. I demanem Déu que mai no tanquem els ulls als nostres germans.

Bon dia! Amb el Nuvi

De l'Evangeli d'avui (Mt 9,14-15):

"És que poden fer dol... mentre el nuvi és amb ells?"

Avui és primer divendres de Quaresma i ens trobem de nou amb la discussió de si cal dejunar, de si quina abstinència cal fer. Com sempre, en aquesta mena de controvèrsies, hi ha que són ben puristes, hi ha que són totalment passotes i altres que tenen una màniga més o menys ampla... i suposo que tothom mira de fer allò que creu correcte en el fons del fons.

Aquí no em dedicaré a analitzar el que diuen els cànons, sinó a reflexionar sobre els gestos penitencials, els quals no tenen cap sentit si no ens preguntem abans: Sóc amb el Nuvi?

I, a això, cadascú respondrà de manera diferent: molt, poc, poquíssim, gens, me n'havia oblidat del tot... 

Pregunteu-vos si voldríeu retornar a la seva amistat o reforçar-la. Si és que sí, llavors caldrà fer alguns passos de conversió. 

Els deixebles de Joan i els fariseus feien dejunis penitencials. Potser és una mica perillós dejunar si cal fer vida normal i no se'n té el costum o les condicions físiques adequades. Però es poden fer altres signes alternatius.

Abans de dejunar o de fer qualsevol gest penitencial, parleu-ho amb alguna persona espiritual de confiança, donant-li a conèixer per què el voleu fer, el vostre estil de vida i tot allò que hi pugui influir i en sigueu conscients (condicions físiques, necessitats psicològiques). Això ajudarà a que la vostra penitència sigui humil i, esperem, equilibrada. I evitarà que sigui tan radical i arriscada, i plena d'orgull espiritual, com aquelles que S. Joan de la Creu anomena: "penitència de bèsties". Perquè no ha de ser un objectiu en ella mateixa, sinó un signe de que un vol ser a prop del Nuvi, i que deixa coses que li són importants per sortir a cercar-lo.

A tenir en compte:

- Que aquests gestos siguin íntims, confidencials, coneguts de Déu i, com a molt, de la persona que us ajuda espiritualment. 

- El dejuni o qualsevol altra pràctica no tenen sentit sense la pregària i sense posar-se a disposició de Déu.

- Els millors "dejunis" són abandonar la nostra voluntat per fer la voluntat de Déu i deixar a banda els nostres gustos, el nostre descans i tantes altres coses "nostres" per servir els altres.

- Aquests gestos s'emmarquen en un desig de canvi de vida, de ser amb el Senyor, de deixar-nos transformar per Ell. Per això no es pot prescindir de l'examen de la vida (examen de consciència), de concretar ben bé en què cal canviar i com (propòsit d'esmena) i del sagrament del Perdó, que és lloc de guarició de la nostra vida, de trobada amb el Senyor i de retorn al conjunt de l'Església (la visible i la invisible, tota!).

I bé, res de fer dol! Perquè voler ser amb el Nuvi significa que el seu Esperit ja ens ha tocat d'alguna manera i que hem començat el camí que ens hi porta. 

Per això, que la nostra Quaresma no sigui fosca i trista, sinó plena d'alegria i somriures mentre ens comprometem cada dia a viure més a prop del Senyor de la Vida.  

Bon dia! Realisme pur

Crist amb la Creu, Michelangelo, Roma

De l'Evangeli d'avui (Lc 9,22-25):

El Fill de l'home ha de patir molt

Atenció a aquestes paraules de Jesús! Seguir-lo, fins i tot amb molta il·lusió, no ens allibera de ser realistes. Ell ens avisa contra la temptació de pensar que Déu ens soluciona els problemes, que Ell remourà els obstacles, que no hem de patir.

De fet, Ell retirarà -amb el nostre concurs, la majoria de vegades- els entrebancs que no ens deixen seguir-lo i servir-lo. Però del nostre seguiment, se'n derivaran altres que haurem d'assumir. Com Jesús assumeix la seva mort.

El realisme de Jesús ens fa tocar de peus a terra. Per a Ell, la fidelitat al Pare implica la seva mort. No perquè Ell ho vulgui ni perquè ho vulgui el Pare, sinó perquè tindrà l'oposició dels qui se senten incòmodes amb Ell: els ancians, els grans sacerdots i els escribes.

Ser incòmode, i patir-ho, és doncs la conseqüència de la seva missió. I segurament de la nostra, a més de les altres creus que anem trobant al llarg de la vida.

Avui, potser podríem fer-nos conscients del que implica per a nosaltres particularment seguir Jesús. I després, tot i així elegir ser amb Ell, encara que "el declarin fora de llei i el matin". 

Podríem expressar-l'hi el nostre compromís amb algunes paraules. I també escriure'l, encara que ens costi una mica, per poder-lo recuperar i meditar-lo més endavant, i usar-lo per pregar-lo en altres moments.

Bon dia! Vers la Pasqua

De l'Evangeli d'avui (Mt 6,1-6):

"El Pare veu fins allò que està amagat"

Avui comencem el nostre camí litúrgic cap a la celebració de la Pasqua. Són quaranta dies per anar preparant a fons la festa de la Resurrecció del Senyor.  

Ben lluny de ser un temps fosc, ha de ser una etapa de trobades intenses amb el Senyor i els altres, a través d'una pregària més curosa i de l'almoina (o altres serveis). Amb un plus de vigilància envers allò pel qual ens delim més habitualment, que no en sabem o ens costa deixar, i que d'alguna manera ens fa esclaus (abstinència): poden ser coses materials, relacions, maneres de fer, maneres de pensar...

"El temps de Quaresma es fonamenta en dos pilars: la contemplació de la Pasqua de Crist i la participació dels fidels en aquesta Pasqua a través de la penitència personal (el que he assenyalat anteriorment) i la participació en els sagraments pasquals (record o celebració del baptisme i confirmació, celebració més freqüent de l'Eucaristia i subratllat especial del sagrament de la reconciliació). 

Durant aquest temps, l'Església, com a poble sacerdotal, no pot oblidar la seva obligació de pregar pels pecadors. Aquesta pregària no hauria de faltar mai aquests dies en l'Oració universal." (Fundació Pere Farnés, Calendari-Directori de l'Any Litúrgic 2014, Temps de Quaresma, 1,2 i 3, p. 149).

Que feu molt bon camí!