y me dé sombra.
Pero abonaré la espera
con mis hojas secas.
Esperaré a que brote el manantial
y me dé agua.
Pero despejaré mi cauce
de memorias enlodadas.
Esperaré a que apunte
la aurora y me ilumine.
Pero sacudiré mi noche
de postraciones y sudarios.
Esperaré a que llegue
lo que no sé y me sorprenda.
Pero vaciaré mi casa
de todo lo enquistado.
Y al abonar el árbol,
despejar el cauce,
sacudir la noche
y vaciar la casa,
la tierra y el lamento
se abrirán a la esperanza
Benjamín González Buelta
Bon dia! Avui l'Església fa memòria de Sant Antoni Abat (s. III), fundador de la vida monacal.
L'Evangeli d'avui (Mc 2,23-28) és fonamental per conèixer Jesús.
El dissabte era inicialment un dia de descans i de dedicació a Déu. Un repòs, un minirecés, per al cos i l'ànima. El problema és que la norma, que era bona i positiva, s'havia desenvolupat en una sèrie de petites normes que prohibien accions concretes. El dissabte, bo per a les persones, havia esdevingut un corsè que impossibilitava moure's, fer la vida, amb una certa normalitat.
Per això, Jesús no va a anul·lar la llei del dissabte sinó que assenyala l'esperit de la norma, el seu objectiu final, que és beneficiar la persona concreta, donar-li descans després de sis dies de feina (pensem en les condicions de treball de l'antiguitat!), però no prohibir una labor concreta i puntual necessària per a la subsistència immediata (aquí, collir espigues).
Avui les persones que treballem tenin assenyalada una jornada concreta i uns dies de descans i vacances, quelcom que és força nou en la història de la humanitat, vista en conjunt. Tenim el perill de donar-ho tot per descomptat i rebaixar el seu valor. Fàcilment oblidem que tenir un dia de repòs o una jornada "humana" va costar la vida de persones als segles XIX i XX.
Valorar el repòs significa guardar-lo, donar-li sentit, no renunciar-hi si no hi ha causa justificada; omplir-lo de descans físic, d'activitats agradables o humanitzadores i espirituals (família, pregària, natura, art, esport, voluntariat, hobbies...).
Com són els nostres dies de festa? Com els valoraria Jesús? Com els podríem millorar?
Bon dia! L'Evangeli d'avui (Mc 2,18-22) ens mostra l'estranyesa d'alguns davant la manera d'actuar de Jesús i els seus deixebles, diferent dels fariseus i els seguidors de Joan Baptista.
Jesús se sent lliure davant la Llei, els usos i els costums. No és un rebel ni un anarquista. No va a enfonsar el sistema. El que fa és posar davant de tot Déu i les persones. I tot el que fa, complint o no la Llei, té només aquests referents.
Els exemples que dóna, especialment al final del text són de la vida quotidiana i indiquen que Ell porta una novetat que no tothom pot suportar. Per estar amb Ell cal un canvi, una conversió, que consisteix en pensar i viure d'una manera nova.
La paraula "conversió" s'indica als evangelis amb la paraula grega "metanoia" (els evangelis estan escrits en grec, que era com l'anglès per a nosatres). "Metanoia" significa "ment nova", nova mentalitat.
Igual que en un ordinador dels anys 90 no podem instal·lar un Windows 10, perquè no el suporta, no podem seguir Jesús amb una mentalitat antiga. Ell ens convida a reiniciar-nos, a ampliar el nostre camp de visió i a incorporar una nova manera de pensar i de fer, la seva.
Sant Pau és encara més clar: Hem de tenir els mateixos sentiments del Senyor. Ja no pensar igual, sinó sentir, empatitzar, compartir sentiments, gustos, objectius. És una relació que va més enllà de la de mestre-deixeble i ens situa en l'àmbit de l'amistat.
Qui viu en amistat amb Ell, és com si estés de festa amb el nuvi. S'hi sent a gust, amb joia. Les dificultats no desapareixen (en poden ser més i tot!), però la vida és molt més plena.
Per viure en amistat amb Ell: conèixe'l millor, tractar-lo més, donar-li més espai o temps en la meva vida. Com ho faig?
Bon dia! L'Evangeli d'avui (Mc 2,1-12) ens convida a seguir acostant-nos al tema de l'autoritat de Jesús. Però és tan ric que apunta a altres temes, també molt interessants. Per això, us convido a llegir-lo amb calma i parar atenció a alguns punts:
- Jesús passa d'ensenyar a la sinagoga o a l'exterior a fer-ho en una casa particular (la seva, la de Simó? No especifica). La llar es converteix en lloc adequat per transmetre la paraula i guarir, per transmetre el Regne.
- La fe dels qui ajuden l'invàlid. Fan tot el possible per acostar-lo a Jesús, fins fer un forat al sostre!
- Les paraules de Jesús són una declaració. El subjecte no és el malalt ni (pròpiament) Jesús. La construcció apunta a l'acció de Déu.
- Pecats possibles d'un malalt: fer-se la víctima, no responsabilitzar-se del seu restabliment, deixar totes les preocupacions en mans d'altres, no voler col·laborar en res, culpabilitzar els altres dels propis mals, revoltar-se contra Déu i tots els qui estan al seu costat...
- Tota malaltia guarida ens deixa un senyal. Al cos, a l'ànima, als anticossos, a la biografia. Un cop superada, aquesta marca ens acompanya sempre i, de vegades, té un paper important en les nostres decisions. La llitera!
- Jesús es mostra com qui té capacitat de guarir i perdonar (=Déu). Això sorprèn i escandalitza. El que avui acaba en lloança, serà determinant, més endavant, en el seu judici.
Qualsevol d'aquests punts pot ser punt de partida per a una estona de pregària personal.
Bon dia! L'Evangeli d'avui (Mc 1,40-45) té com a protagonista un leprós. Un malalt que pateix la soledat de manera especial, rebutjat i temut pels altres. La seva situació és, per entendre'ns, bastant semblant a la dels primers malalts de SIDA.
El malalt trenca la norma que l'obliga a separar-se de la gent i va a Jesús. Té molt clar el que vol: tornar a la vida normal. I creu de veritat que Jesús li ho pot concedir.
Jesús es commou. No pot evitar actuar per ajudar aquella persona. I també trenca la norma: el toca.
El que ve a continuació és paradoxal. Jesús demana silenci a qui ha curat però el seu cos guarit parla per ell mateix. Li diu que compleixi la Llei primer de tot, i l'altre ho escampa abans de res. Hi ha un element de tensió entre Jesús i el malalt que no queda reflectida en totes les traduccions (en l'original, Jesús el fa fora, v.41), potser perquè veu que la manera de fer de la persona és anar per lliure. La consecuència és que, en saber-ho tothom, Jesús sí que haurà de complir la Llei i quedar-se fora de lloc habitat durant un temps (com una quarantena). Tot i això, la gent se li acosta igualment!
En el text notem que la missió de Jesús no és còmoda, que les persones no reaccionen sempre amb docilitat (encara que vagin de bona fe!), que hi ha una tensió gran entre els sentiments interns de Jesús (predicar, ajudar, guarir, una gran empatiacque el mou a actuar) i la realitat social i la Llei.
Finalment, notem que, malgrat tot, el guarit canvia visiblement i es converteix en missioner. De manera que els fets de Jesús s'expandeixen fins i tot de manera incontrolada. Si el Regne és visible en fets concrets, el guarit és, ell mateix, missatger i missatge.
Sóc capaç d'identificar el meu mal més important i demanar l'ajuda del Senyor amb tota confiança?
Bon dia! L'Evangeli d'avui (Jn 1,43-51) és continuació del d'ahir. Seguim veient com Jesús comença a crear el seu grup. A Felip el crida directament i aquest va a buscar Natanael.
La reacció de Natanael ens crida l'atenció. D'entrada, desprecia Jesús pel seu origen. Però almenys! no es tanca a conèixe'l. I el que troba és que Jesús el coneix profundament. Els comentaristes han especulat sobre el que feia Natanael sota la figuera. Realment no se sap. Però hauria de ser molt important perquè la seva resposta sigui tan plena de fe.
Com amb Simó, Jesús el veu i coneix fins el més íntim de la seva persona. Reconeix la seva essència. I l'estima. És així com ens veu Déu! I potser és aquest reconeixement i aquesta acollida el que va fer canviar l'actitud, i la vida, de Natanael.
Avui us recomano que llegiu la primera lectura (1Jn 3,11-21)
És vigília de Reis. Espero que demà no us trobeu gens de carbó! 😉
Bon dia! Avui, 4 de gener, és l'aniversari del traspàs de Francesc Darder (1731). Persona atenta a les necessitats dels més pobres, ell va escoltar la crida de Déu a dedicar-s'hi com a metge que era i a ajudar a néixer la congregació de les Germanes Darderes.
Fa dos dies celebràvem els 200 anys dels Germanets de Maria.
Dates per celebrar i adonar-nos que la fidelitat al Senyor d'una persona pot influir i fer bé a moltes altres, comtemporànies i futures.
L'Evangeli d'avui (Jn 1,35-42) és continuació del d'ahir. Ens parla del seguiment dels primers deixebles. I ho fa amb una concatenació de confiances.
Dos deixebles de Joan se'n refien del que diu de Jesús i el segueixen. I després van amb ell i conversen. I ho expliquen al primer que troben i també el porten a Jesús.
La fe és un do de Déu que, en la gran majoria dels casos, es transmet i es rep a través d'altres. Amb paraules senzilles, amb converses profundes, amb gestos plens de significat...
És relativament fàcil adonar-se de qui té fe i qui només parla o fa gestos externs. La fe "arriba" al primer que troba per poc obert que estigui. Es desplega en matisos diferents, en entusiasme, en interès veritable pels altres, en delicadesa d'esperit, en paciència, en compromís, en devoció...
El millor és que, sense teories, els qui tenen un cor net, recte, "capten" que allà hi ha més del que es veu. Joan va veure "l'Anyell de Déu"; els deixebles, "el Rabí" i "el Messies". I Jesús, que veu el profund de l'ànima, va veure en Simó a Quefes, "la Pedra".
Avui podem agrair l'obra de Déu en les persones que ens han precedit, especialment aquelles de qui hem rebut la fe.
Bon dia! L'Evangeli d'avui (Jn 1,29-34) comença anb unes paraules que sentim sempre a la Missa: Mireu l'Anyell de Déu!
Mirar és quelcom diferent de veure. Quan mirem de veritat ens adonem dels detalls, copsem novetats. Joan diu que ell no coneixia qui estava esperant. Va fer el que se li demanava, batejar. I estar atent a un signe.
Si estem atents, en poden trobar molts, de senyals, al nostre camí. N'hi ha que ens indiquen el que hem de fer, altres ens urgeixen a actuar, uns altres ens parlen de la proximitat de Déu... Cal estar oberts a veure i escoltar novetats.
Joan veu en Jesús la presència de Déu, el seu ésser Fill de Déu, i la seva missió com a Anyell.
La imatge de l'Anyell ens situa en un context pasqual: l'Evangeli de Joan anota la coincidència de la mort de Jesús amb l'hora que estan degollant els anyells per celebrar la Pasqua. Que sigui l'Anyell de Déu indica la validesa eterna del seu sacrifici, que trobem expressada també, d'una altra manera, a la carta de Sant Pau als Hebreus.
Seria un bon propòsit per aquest any, si us en falten!, mirar de trobar cada dia un senyal. Com si féssiu un joc de pistes.
I, com a gràcia especial, demanar una mirada neta per veure i agrair els senyals de la presència i l'acció de Déu en aquells que ens envolten.
Hola, avui amb retard per problemes a la xarxa!
Paradoxalment, el dia que acaba l'any llegim un Evangeli (Jn 1,1-18) que comença amb un "al principi".
Vivim entre dues maneres organitzacions temporals: La circular, que depèn dels cicles naturals repetits; i la lineal o històrica que avança tot i que té els seus propis cicles.
Encara podríem incorporar-ne un altre, el de la persona que es pren seriosament la seva vida interior i periòdicament realitza un procés de revisió i aprofundiment, una mena de circularitat que avança cap a l'interior. És el tipus de moviment que hauria de suscitar en nosaltres la repetició dels cicles litúrgics.
En la vida i en la història, amb tots els seus propis moviments interns, l'acció de Déu és una i es va manifestant progressivament. Veure-la, acceptar-la, acollir-la són opcions personals.
L'Evangeli d'avui, més enllà de les anàlisis teològiques que se'n puguin fer, constitueix un preciós text literari, pràcticament poètic, que ens presenta sintèticament al Senyor i ens resumeix els grans temes que l'evangelista desenvoluparà després.
Jesús, Fill de Déu, la Paraula, la Llum i la Vida, que ve a il·luminar a tots i a fer-nos fills de Déu si l'acollim, per portar-nos a la seva plenitud.
Qui era en el principi, fora de la limitació del temps, ha acceptat la temporalitat quan ha assumit la corporalitat, per donar-nos un nou ésser, inserint-nos en una família nascuda de Déu, i una vida que dura per sempre. I aquest Déu, que ens pren com a fills, se'ns dóna a conèixer (=revela) a través de les paraules i obres de Jesús.
Avui, només llegir el text i assaborir-lo.
Espero que ja hagueu fet la vostra llista de benediccions rebudes
Bon final d'any! Bon inici d'any!
Bon dia! Avui l'Església celebra la festa de la Sagrada Família, que s'avança, perquè aquest any el diumenge de l'octava de Nadal, on tocaria, és l'1 de gener, solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu.
Com la festa no se celebra en diumenge, llegim només una lectura abans de l'evangeli, a escollir entre la primera o la segona.
Avui és també la Jornada per la família i per la vida.
La lectura de l'Evangeli de Mateu recull el que ja hem llegit dies anteriors. Per això, avui no en faré cap comentari. En canvi, us convido a llegir, i ja sé que és llarg, l'Amoris Laetitia, el document del Papa sobre la família. Les qüestions que el Papa planteja, ens interessen a tots, sobretot pel que fa a les novetats quant a praxi pastoral i a les propostes de "família ampliada".
Avui podem pensar què fem perquè en la nostra família o comunitat sigui patent l'amor de Déu que ens uneix. Com hi posem servei, confiança, alegria, fe... , com eduquem i com contribuïm a alleugerir les necessitats del nostre entorn.
Bon dia! L'Evangeli d'avui ens porta a Jerusalem. És de Lluc i ja veureu que xoca temporalment amb el d'ahir.
Lc 2,22-35 és un episodi que es desenvolupa en el Temple. De fet, no hi ha cap prescripció que obligui a anar a Jerusalem per a això. Seria una qüestió de devoció o una manera de significar el lligam especial de Jesús amb Déu. O també que va complir la Llei fil per randa. Com diu S. Pau: "Es va sotmetre a la Llei per rescatar-nos de la Llei".
El significat del ritual és la purificació de la mare (que l'habilita per tornar a la vida normal, no perquè sigui "bruta", com s'entén de vegades erròniament) i el rescat del fill (ja que el primer es consagra a Déu, segons el llibre de Nehemies).
A aquest Evangeli es veu clarament que Lluc no prové de l'entorn jueu, perquè hi ha detalls que són erronis (!).
Simeó és un nom d'origen grec adoptat per molts jueus. Desconegut, un home sant, pietós, corrent, sense més. Com altres que trobem a l'Antic Testament, és la persona anciana que veu realitzada l'acció de Déu o la presència del fill abans de morir. El qui ha estat esperant llargament mogut per la fe i la confiança en Déu, tot i els motius de desesperança. El text ens indica que el movia l'Esperit Sant. Un home savi segons Déu.
En Simeó s'acompleixen dues promeses. Una de personal. Com amb Maria, el que Déu li ha dit, es compleix. Una altra de col·lectiva, el Salvador, no només d'Israel, sinó de tots els pobles.
La lloança de Simeó es continua resant a l'hora litúrgica de Completes, abans del descans nocturn.
L'última part és una profecia sobre Maria, que ha estat molt interpretada. Habitualment, es llegeix fent referència a la vida i la mort de Jesús.
Per tant, estem davant d'un text en el qual se'ns mostra que Déu dóna compliment a la seva promesa i, alhora, que la seva realització portarà patiment. Un realisme absolut.
Demanem avui una fe sencera com la de Simeó, capaç d'esperar sempre en el compliment de l'obra de Déu
Bon dia! Avui l'Església recorda els Sants Innocents. Un passatge de l'Escriptura que, penosament, ha quedat com un dia per fer bromes, quan, en realitat ens ha de fer pensar en les realitats més cruels del nostre món.
L'Evangeli (Mt 2,13-18) dóna peu a moltes controvèrsies si no el llegim amb els ulls del cristià d'origen jueu a qui anava adreçat. Perquè no ens relata fets històrics, sinó que és una presentació de Jesús fent esment de la història d'Israel.
És a dir, Herodes era un rei conegut per la seva crueltat i mal vist dels seus súbdits perquè actuava com un pagà. Era tirànic. Però no va fer cap matança de nens. Sí que representa el poderós sense autoritat moral que té por fins i tot d'un nen.
La matança és un recurs. Herodes és a Jesús el que em faraó va ser per Moisès. Jesús és el nou Moisès que porta la salvació definitiva a Israel.
Josep pren el paper de cuidador de la vida nova que ve amb Jesús. Mt al·ludeix a "el nen i la seva mare", en lloc de "el teu fill i la teva esposa", conservant, doncs, el misteri de la filiació divina de Jesús.
D'altra banda, Egipte va ser lloc de refugi per als jueus des de molt aviat. I hi havia unes comunitats prou importants. Per tant, res indica que Jesús no passés un temps a Egipte, però, en tot cas, de pas. Perquè el seu destí és Israel. Així, és cridat, com diu Oseas, a anar-hi. I no com Moisès, quedant-se a les portes, sinó entrant-hi del tot.
Val la pena adonar-se que enlloc diu que la mort dels innocents sigui volguda per Déu! Mt parla de la profecia de Jeremies, però la desvincula de Déu, al contrari del que fa en el paràgraf anterior.
D'altra banda, el plor de la matriarca d'Israel, Raquel, es refereix als qui parteixen de Ramà a l'exili de Babilònia, no a ninguna mort!
Això reforça la idea de la realitat de l'exili de Jesús, però sobretot ens parla dels exilis d'Israel i, per extensió, dels de tota la història, amb tantes víctimes anònimes. I, entre aquestes víctimes, els més fràgils entre els fràgils són els infants.
Aquest any ens hem emocionat amb la mort de molts d'ells, fugitius i víctimes de la guerra i de la pobresa. Que la imatge de Jesús infant prengui per a nosaltres el rostre d'aquests nens i aquestes nenes que fugen avui de la mort, i que desapareguin de la nostra història els plors amargs i sense consol de mares i pares i de pobles sencers. Preguem amb aquesta intenció a Jesús, Príncep de la Pau.
Bon dia! Avui l'Església celebra la festa de l'apòstol Sant Joan.
Les dues lectures ens parlen de l'essencial del cristià, el testimoniatge.
La lectura de l'Evangeli (Jn 20,2-8) ens mostra Joan amb Pere rebent el missatge de la Magdalena i corrent (literalment) cap sl sepulcre del Senyor, que troben buit. De la seva fe, el text només fa un comentari mínim: "ho veié i cregué".
A la primera lectura, se'ns recorda que el testimoni del Senyor només és possible si s'ha sentit, vist, contemplat, tocat. Només ho és qui ha experimentat fondament el Senyor. I la missió del testimoni és donar a conèixer el Senyor perquè les persones tinguin un goig complet!
Una proposta per avui seria contemplar Jesús infant i recordar que és el mateix Jesús crucificat i ressuscitat. I, si acudiu a l'Eucaristia, afegir també la seva presència en el Sagrament. Són els "llocs" en els que la manifestació del Seu Amor és més intensa.
Quina experiència en tinc? Com l'he assimilada? La puc comunicar?
Bon dia! Avui, l'Evangeli (Lc 1,67-79) és un cant d'alegria. Com Maria, també Zacaries té una lloança a Déu per tot el que fa.
El càntic de Zacaries (o Benedictus) es resa sempre a Laudes, en començar el dia. I el de Maria (Magnificat), a Vespres. Clergues, consagrats i fidels seglars devots que comparteixen la pregària litúrgica s'uneixen d'aquesta manera en una sola comunitat invisible i fan seus els sentiments d'aquestes persones que han anat davant nostre en la fe.
El càntic de Zacaries reconeix la Redempció, el compliment de les promeses de Déu al seu poble, que són fruit d'un amor i una fidelitat sense límits.
El record de Zacaries ens porta fins a la primera Aliança, la de Jahvè amb Abraham. I ens recorda que el culte a Déu es realitza "amb santedat i justícia", és a dir amb tot allò que fem, més enllà del culte pròpiament dit (pregàries i celebracions).
"I a tu, infant..." són paraules dedicades al seu fill, Joan. Però aplicables a cadascú dels creients. Anunciar que Déu és proper, preparar camins per a la seva manifestació creant signes visibles i palpables del Regne. Recordar a tothom, començant per nosaltres, que el nostre Senyor és un Déu compassiu que ens estima des del fons de les entranyes, i que per alliberar-nos de l'arrel de tots els mals, per guarir-nos ens ha visitat, s'ha quedat i és amb nosaltres per sempre.
Tot això és labor dels cristians. I la millor manera de fer-ho és adoptant l'estil de Jesús: Ser llum del món per il·luminar on hi ha foscor, pecat, desesperació i mort. Ser cuidadors dels altres i, com bons pastors, aportar-los aliment, vida, seguretat i pau.
Avui, només us proposo que llegiu el text lentament, rumiant-lo. Sentint-vos com si fóssiu el propi Zacaries, admirat i feliç davant de tot el que Déu fa a casa seva. I a la nit, o abans d'anar a dormir, agafeu un verset que us hagi agradat especialment i repetiu-lo tranquil·lament algunes vegades.
Bon dia! Estem a tocar del Nadal!
L'Evangeli d'avui (Lc 1,57-66) ens situa en la cerimònia de la circumcisió de Joan Baptista. És el ritual pel qual els nens són incorporats a l'Aliança del poble jueu amb Déu, i on reben el seu nom propi. L'equivalent jueu del Baptisme cristià.
Aquest episodi és una bona lliçó, sobretot pels pares. En ell, Déu imposa el trencament de la tradició familiar. Zacaries només recobra la parla quan compleix l'encàrrec de l'àngel. Canviar el nom del nen és reconèixer que té una altra identitat. Una vida i un destí propi.
Joan no només té un nom aliè a la familia sinó també una altra missió. No serà sacerdot, sinó profeta. No viurà a resguard del Temple sinó en contra. I, al contrari del seu pare, rebossarà de fe. Una persona sorprenent. Quelcom que intueix la gent, en preguntar-se "què serà d'aquest noi?", que entra en el món amb signes del favor de Déu.
També pares, educadors i, en general, tots els qui tenim infants a casa ens fem sovint aquesta pregunta: Què serà d'ell, d'ella? Acceptar la individualitat de cadascun és sovint un repte. Un veritable exercici de fe, d'esperança i de caritat. Barrejat amb l'agraïment per aquella vida, encara fràgil, que va creixent i desenvolupant-se en un destí que, de vegades, ni ens havia passat pel cap.
Demanem a Déu que, davant els nens i joves i tothom qui tractem, valorem la novetat que Déu porta a la nostra vida i a la de tothom, i que el lloem encara que representi per a nosaltres un repte sorprenent i potser exigent.
I davant la celebració del naixement de Jesús que s'acosta, que se'ns deslligui la llengua (i el cor) en un cant de lloança.
Aclariu ben bé a veu per cantar al·leluies i nadales! 🎶
Hola! L'Evangeli d'avui (Lc 1,39-45) és continuació del d'ahir. Per llegir-lo a poc a poc i amarar-se del seu esperit.
Dos punts a considerar:
1- L'anunci de l'àngel, que llegíem ahir, es resol en una acció. Maria decideix anar a ajudar Elisabet al final del seu embaràs. El complement del verb ens indica una manera d'actuar pròpia de les persones que són conscients d'estar treballant pel Senyor: "Decididament".
2- La trobada entre les dues dones és una manifestació joiosa. Són dues dones plenes de l'Esperit Sant que es troben. Un dels fruits de l'Esperit, unit a la virtut de la caritat (i al do de saviesa) és la joia. En aquest episodi és desbordant, però habitualment és serena i es manté enmig de qualsevol tràngol.
Dones que celebren el do de Déu en les seves vides. No només el fet de ser mares, que no és poc, sinó sobretot la consciència d'estar immerses en una obra del Senyor, per a la que han estat escollides sense cap concurs de mèrits.
Maria és reconeguda com a mare del Senyor i aquella en qui es compleix la benaurança de ser creient. "Feliç tu que has cregut!".
Per reflexionar:
- Em sento feliç pel fet de ser creient?
- Celebro els dons de Déu en la meva vida? Els comparteixo amb algú?
- M'alegro sincerament del que Déu fa en la vida dels altres?
- Col·laboro decididament amb Déu, amb els qui m'envolten? Sóc sensible a les necessitats dels altres?
Si voleu, avui també podeu resar un Avemaria, intentant empatitzar amb la joia de Maria i Elisabet.
Bon dia! Avui l'Evangeli (Lc 1,26-38) ens convida a contemplar l'Anunciació i l'Encarnació. Es tracta del mateix fragment que llegíem fa poc, el dia de la Immaculada.
Només uns punts de reflexió:
1- Davant del mal del món, la reacció de Déu és intervenir. Ho fa discretament, en un lloc allunyat i amb mitjans molt humils. Déu s'implica amb el món, però ho fa sempre d'una manera senzilla, sense espectacles.
2- El text es pot llegir en paral·lel al d'ahir. L'escenari i la persona de Maria són un contrast total. També la seva disponibilitat.
Maria no és al Temple, però tota ella és plena de gràcia (=de Déu) i es convertirà en Tabernacle vivent durant nou mesos.
El que passa amb Maria també passa en cadascú de nosaltres. Pel baptisme, també som temples vivents, llocs de trobada entre Déu i la humanitat!
3- Qui coneix Déu, accepta la seva omnipotència. El poder de Déu és sempre afavoridor de la vida.
L'encarnació del Fill de Déu és un acte creador de vida, l'inici d'una humanitat nova, nascuda de la creu i la resurrecció i unida per l'Esperit Sant. Però això Maria no ho sabia! Només es va posar a disposició de Déu per fer la part que li tocava a ella. Fent-ho, va col·laborar en la Redempció, la missió del Senyor.
Això és el que fa qui es posa al servei del Senyor, sigui quin sigui el seu lloc al món.
Per reflexionar:
- Com em sento llegint aquest text?
- Sóc lloc de trobada amb Déu per als altres?
- Estic a la seva disposició?
- Quina és la meva relació amb Maria?
Us proposo pregar lentament amb un avemaria.
Bon dia! L'Evangeli d'avui (Lc 1,5-25), bastant llarg, inicia les lectures d'aquesta setmana, en què seguirem l'evangeli de Lluc.
Es tracta d'una lectura contínua dels orígens de Jesús, especialment des de l'experiència de Maria, però sempre en relació amb Joan Baptista a través dels seus pares, Zacaries i Elisabet.
Així Jesús i Joan estan units ja des d'abans de nèixer per col·laborar en la mateixa obra de Déu.
Trets distintius de l'Evangeli d'avui són:
- L'esterilitat, considerada en aquell temps com una maledicció, conseqüència d'algun pecat. Déu la capgira convertint-la en un signe del seu poder.
- L'anunci de l'àngel, que podem llegir en paral·lel amb l'Anunciació. Són molt semblants. Informa d'un motiu de joia: una criatura amb una missió important.
- La manca de fe de Zacaries. Un contrast amb Maria. Tots dos formulen una pregunta, però en direccions diferents. Sobta llegir la poca fe del sacerdot enmig d'un acte litúrgic tan especial, en el lloc més sant del Temple.
- La resposta de l'àngel. La poca fe emmudeix, impossibilita de cantar la lloança de Déu.
- Però la manca de fe d'un no impedeix que Déu dugui a terme els seus plans respecte del matrimoni i la humanitat.
La primera lectura d'avui és força semblant. Les diferències es troben en la fe de la dona i la missió de l'infant. Samsó serà un guerrer, un heroi de la llibertat política. Joan serà un profeta, un heroi de la llibertat espiritual.
Avui podem repassar davant de Déu com és la nostra fe, quins problemes hi trobem. I també quina és la nostra vocació*, la nostra missió personal, com definiríem el que som davant de Déu i davant de nosaltres mateixos.
* Nota: Aquesta vocació no és l'estat de vida, és la crida més profunda de Déu en la nostra vida.
Bon diumenge! Entrem en l'últim tram de l'Advent!
L'Evangeli d'avui (Mt 1,18-24) és continuació del d'ahir. Notem que ja no tracta de la història en format gran, sinó que Mt enfoca la història concreta de l'entorn primer de Jesús, la seva família humana. Tècnica cinematogràfica!
El text és molt ric i ha fet córrer rius de tinta. Jo em centraré en dos punts només.
1) El nom. Al qui ve, l'Evangeli el designa amb dos noms: Jesús i Emmanuel. Sembla una contradicció, que una persona pugui tenir dos noms, i és obvi que, després, només veurem un en l'Evangeli.
El nom propi del Senyor és Jesús (=el que guareix). Si pels antics el nom de la persona correspon a allò que és, en Ell es compleix del tot. Jesús és qui ve a guarir-nos de tots els nostres mals, guarint-nos dels pecats.
El fragment també diu que li diran Emmanuel (=Déu amb nosaltres). Aquest nom fa referència a l'experiència del creient. En Jesús es compleix la profecia d'Isaïes que llegim a la primera lectura. En Jesús, Déu ha visitat el seu poble i l'ha beneït (diu el càntic de Zacaries, a l'Evangeli de Lluc). No és una visita temporal. El Senyor s'ha quedat amb nosaltres per sempre.
2) L'acollida. L'Evangeli parla de Josep i Maria, però se centra en l'experiència de Josep. És la vivència de l'home bo a qui Déu li demana un pas més en la fe.
L'Evangeli diu que era "just", que és tant com dir que complia la Llei íntegrament. Un sant segons l'Antic Testament. Diu també que volia actuar contra Maria, però no públicament, senyal que no li volia mal.
Ara Déu li demana que faci un pas que implica anar més enllà del que diu la Llei i superar el seu malestar intern (que el deuria tenir), suspendre el judici intern sobre Maria i saltar la tanca dels seus prejudicis.
Tot l'Evangeli és una crida a mirar les persones concretes i les seves necessitats més enllà de la Llei i del seu compliment.
L'experiència de Josep és una mena de cas-límit i un desafiament real posats en la mentalitat religiosa i social del seu temps (i també del nostre). L'acceptació de l'altre en la seva fragilitat és el que mou a actuar contraculturalment. Un signe del Regne.
Podríem donar gràcies perquè Déu s'ha fet tan proper i perquè no ens deixa sols ni un moment!
També podríem pensar quins són els propis límits (prejudicis, idees, manca de fe, covardia) que no ens veiem capaços de superar per amor als altres (potser algú en concret) o per complir en la pròpia vida la voluntat de Déu. I apuntar-ho per parlar-ho a fons amb el Senyor!
