y me dé sombra.
Pero abonaré la espera
con mis hojas secas.
Esperaré a que brote el manantial
y me dé agua.
Pero despejaré mi cauce
de memorias enlodadas.
Esperaré a que apunte
la aurora y me ilumine.
Pero sacudiré mi noche
de postraciones y sudarios.
Esperaré a que llegue
lo que no sé y me sorprenda.
Pero vaciaré mi casa
de todo lo enquistado.
Y al abonar el árbol,
despejar el cauce,
sacudir la noche
y vaciar la casa,
la tierra y el lamento
se abrirán a la esperanza
Benjamín González Buelta
Bon dia! Avui l'Església fa memòria de Sant Antoni Abat (s. III), fundador de la vida monacal.
L'Evangeli d'avui (Mc 2,23-28) és fonamental per conèixer Jesús.
El dissabte era inicialment un dia de descans i de dedicació a Déu. Un repòs, un minirecés, per al cos i l'ànima. El problema és que la norma, que era bona i positiva, s'havia desenvolupat en una sèrie de petites normes que prohibien accions concretes. El dissabte, bo per a les persones, havia esdevingut un corsè que impossibilitava moure's, fer la vida, amb una certa normalitat.
Per això, Jesús no va a anul·lar la llei del dissabte sinó que assenyala l'esperit de la norma, el seu objectiu final, que és beneficiar la persona concreta, donar-li descans després de sis dies de feina (pensem en les condicions de treball de l'antiguitat!), però no prohibir una labor concreta i puntual necessària per a la subsistència immediata (aquí, collir espigues).
Avui les persones que treballem tenin assenyalada una jornada concreta i uns dies de descans i vacances, quelcom que és força nou en la història de la humanitat, vista en conjunt. Tenim el perill de donar-ho tot per descomptat i rebaixar el seu valor. Fàcilment oblidem que tenir un dia de repòs o una jornada "humana" va costar la vida de persones als segles XIX i XX.
Valorar el repòs significa guardar-lo, donar-li sentit, no renunciar-hi si no hi ha causa justificada; omplir-lo de descans físic, d'activitats agradables o humanitzadores i espirituals (família, pregària, natura, art, esport, voluntariat, hobbies...).
Com són els nostres dies de festa? Com els valoraria Jesús? Com els podríem millorar?
Bon dia! L'Evangeli d'avui (Mc 2,18-22) ens mostra l'estranyesa d'alguns davant la manera d'actuar de Jesús i els seus deixebles, diferent dels fariseus i els seguidors de Joan Baptista.
Jesús se sent lliure davant la Llei, els usos i els costums. No és un rebel ni un anarquista. No va a enfonsar el sistema. El que fa és posar davant de tot Déu i les persones. I tot el que fa, complint o no la Llei, té només aquests referents.
Els exemples que dóna, especialment al final del text són de la vida quotidiana i indiquen que Ell porta una novetat que no tothom pot suportar. Per estar amb Ell cal un canvi, una conversió, que consisteix en pensar i viure d'una manera nova.
La paraula "conversió" s'indica als evangelis amb la paraula grega "metanoia" (els evangelis estan escrits en grec, que era com l'anglès per a nosatres). "Metanoia" significa "ment nova", nova mentalitat.
Igual que en un ordinador dels anys 90 no podem instal·lar un Windows 10, perquè no el suporta, no podem seguir Jesús amb una mentalitat antiga. Ell ens convida a reiniciar-nos, a ampliar el nostre camp de visió i a incorporar una nova manera de pensar i de fer, la seva.
Sant Pau és encara més clar: Hem de tenir els mateixos sentiments del Senyor. Ja no pensar igual, sinó sentir, empatitzar, compartir sentiments, gustos, objectius. És una relació que va més enllà de la de mestre-deixeble i ens situa en l'àmbit de l'amistat.
Qui viu en amistat amb Ell, és com si estés de festa amb el nuvi. S'hi sent a gust, amb joia. Les dificultats no desapareixen (en poden ser més i tot!), però la vida és molt més plena.
Per viure en amistat amb Ell: conèixe'l millor, tractar-lo més, donar-li més espai o temps en la meva vida. Com ho faig?
